L’art foll i bell del doctor Obiols i els seus pacients

  • «Vitalista, emprenedor i entusiasta, curiós i extremadament sociable, el doctor Obiols va ser una figura clau en les dècades dels cinquanta als setanta»

Mercè Ibarz
21.12.2018 - 21:50
VilaWeb
Un dels dibuixos, sense signatura ni data, d’un o d’una dels pacients sens dubte més dotats del doctor Joan Obiols. Foto: M. I.

El carrer de la Seca és una de les artèries estretes de la Barcelona vella, darrere del museu Picasso, que pareix, de dia i de nit, un dels vasos sanguinis que reguen el cervell de la ciutat antiga. També rega la ciutat del present. Hi arribes seguint una història de segles, la de la Reial Fàbrica de Moneda de la Corona d’Aragó (Barcelona), que tot sovint desconeixes. Ara hi ha la seu d’activitats de la Fundació Joan Brossa, la Seca 2, actualment dirigida per Vicenç Altaió, que presenta, fins al 14 d’abril, una exposició extraordinàriament bona, la primera d’aquest espai. És un conte de Nadal, ara mateix. Rega el cervell del visitant, al ritme de la història del bon doctor psiquiatre Joan Obiols i l’art dels seus pacients. Una virgueria.

Joan Obiols. Autoretrat. (fotografia: M.I.).

A més d’un munt de coses significades –psiquiatre al Clínic i a casa seva, melòman, home de teatre de la colla de la companyia Adrià Gual, home de família, voltat d’amics, col·leccionista d’art, metge de Dalí (va morir a Portlligat, visitant-lo)–, el doctor Obiols (Granollers, 1918 – Cadaqués, 1980) era fotògraf. Retratava els seus pacients, una pràctica que ara potser seria impossible, ateses les reglamentacions sobre les dades personals dels pacients. Preparant aquesta exposició, els seus fills han trobat uns 600 negatius, en blanc i negre, que pel que sembla el metge no va positivar mai. Ara apareixen els rostres dels pacients com a testimonis no ja de la fotografia que practicava el seu terapeuta –que també–, sinó sobretot com a mostra de la confiança que li tenien. Gairebé tots miren a càmera, el miren, es deixen retratar sense conflictes (alguns, pocs, sí que no poden), vestits amb la seva millor roba i la millor expressió que tenen per a oferir-se així a l’ull del metge que els atén i en qui confien del tot. Quanta bellesa hi ha en aquestes cares, en aquestes fotos.

Alguns d’aquests pacients també pintaven i dibuixaven. L’exposició, que ha comissariat Jordi Obiols, emmarca la seva proposta en l’art brut, expressió francesa que no vol dir un art embrutat sinó l’art en brut, sense formació artística ni pretensions culturals. Només en alguna ocasió se sap el nom del pacient, com ara Ana García, que el 18 de gener de 1962 dibuixa una safata amb dues xeringues, una sense agulla, l’altra amb agulla, i escriu a sota: ‘Es una interpretación óptica de la vida real’, i signa.

Els pacients artistes aquí recollits sabien dibuixar, compondre i fer bones imatges. Algunes semblen de còmic, altres abstractes, unes més il·lustracions d’un conte feliç, unes altres tenen ressonàncies fortes de bon fer i millor executar. Qui eren els seus autors? Com en el cas de les cares que emergeixen ara en la fotos revelades del doctor Obiols, aplegades en el gran pannell que rep el visitant, no en sabem res. No hi ha en els clixés trobats cap registre d’època ni de lloc, informa una cartel·la de l’exposició. El seu fill Jordi, que ha preparat l’exposició i que és també psiquiatre, creu que són fotos dels anys quaranta i cinquanta passats, durant la postguerra franquista més dura.

La relació dels pacients encara adquireix més lluminositat si pensem en aquells anys i com Obiols s’ha guanyat la confiança que les fotos revelen. Haurien estat fetes als centres psiquiàtrics i manicomis de l’època: Sant Boi, Institut Frenopàtic, Santa Coloma, l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona o l’Institut Pere Mata de Reus.

Vitalista, emprenedor i entusiasta, curiós i extremadament sociable, el doctor Obiols va ser una figura clau en les dècades dels cinquanta als setanta. Un altre del seus fills, el poeta Víctor Obiols, el recorda amb la consulta plena a vessar de pacients esperant, de vegades vuitanta o més, diu. Era evident que no podrien ser atesos aquell dia, però esperaven igual. El doctor acabava per sortir a la sala i els saludava a tots, encara que no els pogués atendre. Els posava la mà a l’espatlla, els deia paraules amatents i encoratjadores i els pacients se n’anaven a casa confortats. Ningú no aixecava la veu.

Dies per a pensar i sentir, aquests que vivim. L’art foll i bell del doctor Obiols i els seus pacients conforten. Hi trobareu també algunes de les obres que va col·leccionar dels bons artistes catalans del moment. No us perdeu aquesta expo.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any