11.03.2018 - 19:06
|
Actualització: 11.03.2018 - 20:36
La manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana per a exigir la formació d’un govern republicà ha tingut un to inusualment dur contra els partits polítics. Diversos ciutadans anònims han pujat a l’escenari. Són gent que se l’ha jugada de diversa manera i que creu que els càrrecs electes no responen les expectatives. El mecànic encausat per no voler atendre un guàrdia civil, una funcionària de l’Assemblea que es mobilitza contra el 155 en defensa de les institucions catalanes, una estudiant universitària que va protegir el seu col·legi electoral l’1-O, una bombera, una voluntària de l’ANC que va ajudar a organitzar la manifestació del 20-S i en Jordi Pesarodona, el regidor encausat per posar-se un nas de pallasso, han repetit la frase ‘Jo me la vaig jugar i vull que els meus representants que se la juguin’.
El discurs més dur, però, ha estat el de Jordi Pairó, secretari d’Incidència Política de l’ANC. Pairó ha demanat a partits i institucions per què no planten cara a l’estat espanyol i ha contraposat la seva actuació a la dels ciutadans anònims als darrers mesos. Escolteu-ne ací el discurs íntegre:
I llegiu-ho íntegre ací:
«Acabem de veure mostres d’il·lusió, dignitat i valentia. En són una mostra, però cada dia en trobem a totes les manifestacions, concentracions i a qualsevol dels actes per a reclamar la República. Il·lusió, dignitat i valentia que no estem disposats de perdre.
Ens vam trencar la cara l’1-O. Ho diem poc i fa que n’oblidem la magnitud. Ens van trencar la cara, l’estat que ens ocupa ens va trencar la cara. Vam passar el 10 i el 27 d’octubre a Lluís Companys. El 27 mateix a plaça de Sant Jaume sense saber si dormiríem a casa. El 28 d’octubre vam començar a despertar i ens vam adonar del que havia passat realment, però ens vam recompondre i vam seguir.
El 3, el 18, l’11 de novembre… ja sabeu totes les dates, tots hi érem. Des del 28 d’octubre la il·legitimitat i la il·legalitat del 155 ens va portar a lluitar per la restitució del govern legítim. I el 21 de desembre vam respondre defensant el govern legítim a les urnes contra aquest 155 il·legal i demolidor.
Com sempre, sí. Com sempre.
El 21 de desembre vam renovar les majories, amb gairebé un 80% de participació i sent plenament conscients de la repercussió dels nostres actes, ja havíem passat l’1 d’octubre. Ja ens havien trencat la cara. Som majoria!
Sempre hem estat al peu del canó i a punt per a ser cridats per a defensar la República. Sempre hi hem estat i ara, entre sorpresa, indignació i tristesa, veiem que algú s’ha oblidat de la força del carrer. Nosaltres hi serem sempre. No podem cedir ni un gram davant l’estat. Però no veiem la mateixa determinació al parlament.
Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Quim forn són a la presó. Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Lluís Puig, Toni Comín i Anna Gabriel a l’exili. Per sortir al carrer pacíficament o bé per tirar endavant un mandat democràtic a les urnes.
Que potser els hem de deixar als llimbs dels barrots de la presó? O en l’oblit de la distància? Quin flac favor! Si no hi ha marge de normalitat, per què portem dos mesos i mig negociant amb tranquil·litat i normalitat? Que volem un govern autonòmic? Oi que no? Doncs a veure si ens posem les piles.
Els plens del parlament no poden estar condicionats per l’estat. La sobirania no es demana, s’exerceix. Si el parlament vol decidir sobiranament el president de la Generalitat, es fa i prou. I nosaltres serem al carrer.
Què cony està passant? Què és el que no se’ns està dient? Per què ens vam trencar la cara l’1 d’octubre? I sobretot, per què rebem represàlies pel que vam defensar al carrer? Per a res?
Què vol dir que s’ha d’investir un candidat efectiu? Un d’aprovat per l’estat espanyol? I on és el fre? Amb el canvi recent de candidat hem vist que el problema no és el candidat, sinó la ideologia. Ja n’hi ha prou, plantem cara! La voluntat de les urnes no es cedeix ni un sol pas!
No tenim pressa per a fer un govern feble, tenim fam d’un parlament fort, de defensar la República, i de fer valer la voluntat de tot un poble unit en una lluita. La por i la presó són les armes de l’estat per a contrarestar la nostra lluita absolutament pacífica i no-violenta. Però com totes les armes, quan deixen de fer por deixen de ser una arma. Només acceptant les conseqüències de la lluita serem lliures per a lluitar-la.
Els carrers han fet un exercici de sacrifici i compromís, i res no calmarà la set de República que hi ha als carrers si no és el mateix sacrifici i compromís per part dels partits i les institucions.
Sempre ho hem dit, i sempre ho direm, la nostra recepta és clara: Som forts quan estem junts, només quan plantegem estratègies des de la més absoluta unitat tenim garantit que guanyarem.
Les institucions, els partits i la mobilització ciutadana han d’anar junts per a aconseguir l’objectiu. Aquesta unitat ens fa forts davant l’estat espanyol. Ens volen febles, ens volen dèbils i ens volen dividits. Però ens han de trobar valents, forts i junts!
Aquesta vegada sortim al carrer per a exigir-nos entre nosaltres que cal plantar cara a l’estat espanyol. Hem de plantar cara al govern espanyol i tota la seva maquinària. Per què hem de suportar que ens diguin hauríem de ser a la presó per a aconseguir un objectiu polític?
Hem de reprendre el camí del 27 d’octubre, fer costat al govern de la República i començar a desplegar la República ara.»
