L’altre adéu: acomiadar-se d’una mascota

  • Els cementiris i tanatoris per a animals permeten establir nous rituals davant la mort d’un ésser estimat

Assumpta Padró i els seus germans van créixer amb la companyia i l’amor de la Negreta, la gossa de la família. Quan va morir, el pare de l’Assumpta va decidir enterrar-la en el camp d’oliveres que hi havia davant de casa, a Sant Vicenç dels Horts. Mesos després, quan el camp es va vendre per construir-hi pisos, el pare va desenterrar la Negreta i la va portar a un terreny amb cirerers que un amic tenia a Torrelles de Llobregat.

Així va néixer l’any 1972 el Cementiri de Petits Animals, de la mà de Padró i del seu amic. Únic a Catalunya, aquest terreny apartat del soroll de Barcelona compta amb més de 1.000 nínxols i tombes. En totes elles descansen mascotes amb nom propi. “T’estimem” o “Sempre estaràs en el nostre cor” són algunes de les paraules de record més habituals de les làpides. D’altres, com la dedicada al gos Merlin, són més poètiques: “Aquí reposan los restos de un ser que poseyó la belleza sin la vanidad, la fuerza sin la insolencia, el valor sin la ferocidad y todas las virtudes del hombre sin sus vicios”.

Segons Padró, ara gerent, el cementiri es va fundar perquè pensaven que altres persones voldrien tenir un lloc per al descans etern de les seves mascotes. Cada vegada hi ha una relació més estreta entre persones i animals i això es demostra també a l’hora de donar-los l’últim adéu. El psicòleg Juanjo Bringué creu que cal distingir entre els animals en entorns rurals, en què la relació és “merament instrumental”, i en l’entorn urbà. “En una ciutat [el vincle amb la mascota] és exactament igual al vincle que puguis tenir amb una persona. De fet, les investigacions diuen que la simptomatologia i el grau de pertorbació emocional que implica perdre una mascota és igual que si es morís un ésser humà”, assegura Bringué.

Això no sempre ha estat així. Les persones s’han envoltat d’animals des dels inicis de la història, però la forma de relacionar-se amb ells, fins al punt de considerar-los un membre més de la família, és una idea molt moderna.

El ritual, clau per a la superació

Bringué, especialista en dol, el defineix com un procés basat en l’acceptació a nivell emocional i cognitiu de qualsevol tipus de pèrdua, sigui una mascota, un familiar o una feina. “El dol implica tornar a projectar-se en l’exterior i en el futur i curar les ferides de la pèrdua”, afegeix.

Pel psicòleg, “el problema amb els animals és que no tenim rituals funeraris perquè la seva mort no està validada.” Mai s’ha trobat amb un pacient que vingui expressament per la mort d’una mascota, però sí que ha ajudat algunes persones, que el consultaven per altres pèrdues, a afrontar la mort d’un animal. “Una de les coses que fem és construir un ritual d’acomiadament”, explica. “De vegades, consisteix a posar una espelma, o reunir la família i posar una foto i dir unes paraules, escriure una carta i cremar-la i deixar-la al mar…”. El que importa és prendre consciència que l’ésser estimat ja no hi serà més.

La consideració de les mascotes en el règim jurídic espanyol no es correspon amb el que senten les persones que hi conviuen, per les quals l’animal és un membre més de la família. Així, es reconeix la “sensibilitat” dels animals, però se n’empara la compravenda com a propietats objectes de comerç. I també jurídicament, els cadàvers d’animals són considerats residus, per això la llei prohibeix enterrar-los en un terreny qualsevol, com el jardí de casa. Si l’animal mor per una malaltia infecciosa, amb una incidència menor, no hi ha possibilitat d’enterrament i cal incinerar.

Després de la mort, cal donar l’animal de baixa al cens municipal i desactivar el xip que portava des que va ser registrat. A més, els propietaris han de decidir entre l’enterrament en un cementiri especialment dedicat als animals o la incineració, que pot ser col·lectiva o individual. A Espanya només hi ha dos cementiris autoritzats per enterrar-hi animals, el complex d’Assumpta Padró a Barcelona i El Último Parque, fundat a Madrid el 1983. Per això, molts propietaris opten per la incineració.

Després de la mort

A Barcelona, des del juny del 2017 funciona el primer tanatori de mascotes de la capital catalana. Situat en una zona industrial, a la Via Trajana, el local intenta ser, tanmateix, acollidor. A l’interior, rep els clients una sala blanca i un fil musical més aviat trist. I, al fons, asseguts en un conjunt de butaques grogues, vermelles, verdes i blaves, s’esperen a rebre el seu estimat amic en forma de cendres, després d’haver-se acomiadat de les seves restes mortals.

Daniel Sáez és una de les persones que ha utilitzat aquest espai per donar-li l’últim adéu a la seva gossa, la Nala. Ell es considera un amant dels animals. Més, fins i tot, que de les persones.

Aquest tanatori funciona com un de tradicional: compta amb dos forns crematoris a l’avantsala dels quals els clients poden acomiadar-se dels seus animals. Segons explica el gerent, Miquel Pérez, les persones solen passar-hi uns 10 o 15 minuts dient adéu a la seva mascota, col·locada sobre una llitera. En aquesta mateixa saleta hi ha una pantalla en què es poden projectar fotografies o vídeos de l’animal. “El 95% són gossos i gats”, especifica el gerent, “però també tractem amb mascotes exòtiques com fures, conills, serps, lloros i iguanes”.

Pérez especifica que, al llarg de l’any, poden arribar a realitzar unes 400 incineracions individuals i moltes més de col·lectives. En les primeres, els clients poden triar què volen fer amb les cendres. En tots els casos, el tràmit es fa a través del veterinari.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
El Tanatori rep els visitants amb unes paraules de consol / NIL MONTILLA
El Tanatori ofereix moltes possibilitats pels amos de les mascotes / NIL MONTILLA
Algunes urnes es desfan en llançar-se al mar i d'altres, si s'enterren, fan que creixi un arbre / NIL MONTILLA
La incineració individual costa 300 euros, i la col·lectiva uns 65 / NIL MONTILLA
Pot fer-se un penjoll amb l'ADN de la mascota, i també un diamant a partir de les seves cendres / NIL MONTILLA
Retrat 3D elaborat a partir d'una fotografia de la mascota / NIL MONTILLA
En aquesta cambra es duu a terme el velatori de la mascota / NIL MONTILLA

La diferència fonamental entre els dos tipus d’incineracions és que la col·lectiva no permet quedar-se les cendres, perquè s’hi cremen diversos animals. En aquest cas, les cendres van a parar a un contenidor i quan està ple, l’Agència de Residus de Catalunya se l’emporta. INECO, la mateixa empresa del tanatori, té aquest servei a Riudarenes (Girona) des de fa més de 14 anys. Segons Miquel Pérez, les dues instal·lacions tenen totes les garanties per evitar que els fums generats per la incineració no contaminin l’atmosfera.

Ben distinta és l’opció de l’enterrament. La gerent del Cementiri de Petits Animals explica que cada família opta per un ritual diferent. Algunes fan una petita cerimònia abans i llegeixen unes paraules en record a la mascota perduda. D’altres, en canvi, prefereixen no presenciar-ho. En qualsevol cas, Assumpta Padró relata que “la gent s’ho pren com una excursió. Venen aquí a netejar la tomba i passegen mentre recorden la seva mascota. Ho fan amb alegria, no amb tristesa”.

Passejant pel complex s’hi poden trobar dos tipus d’espais. D’una banda, hi ha els nínxols per a animals petits, com hàmsters, ocells i conills, o per posar-hi les cendres. Aquest tipus d’enterrament costa uns 90 €. De l’altra, les fosses i els nínxols per a gossos i gats, els protagonistes d’aquest cementiri, amb preus que van des dels 99 € fins als 149 €. A aquests costos cal sumar-hi el lloguer anual de l’espai, de 10 euros en el primer cas i de 65 en el segon. Tots els espais són individuals, però cada client pot decidir si hi enterra només un animal, o tots pels que hi hagi espai. En una de les tombes, per exemple, s’hi poden llegir els noms de fins a 11 gossos.

La tomba del gos rescatador Dan / NIL MONTILLA

 

Un dels sepulcres que més destaca és la tomba del Dan, un dels primers gossos rescatadors que va tenir la Creu Roja, i que va salvar a 65 persones en incendis i esfondraments fins a la seva mort el 1980. Avui dia encara és una de les tombes més visitades i cuidades, amb flors naturals i missatges d’agraïment de totes les persones a qui va rescatar, o dels seus descendents.

Però en el cementiri, per a les famílies la seva mascota és la més important. Per això, moltes de les fosses i nínxols estan ben decorades: l’os de joguina amb què jugava la gossa, flors, gespa artificial, tot de pedres blanques decorades amb cors i estels i ocells… Assumpta Padró explica que el que realment ajuda aquestes famílies és que “saben on és” el seu animal, i poden venir a visitar-lo sempre que vulguin.

Això també és una possibilitat a altres països. De fet, el cementiri de mascotes més antic es troba a Nova York, amb una secció sencera dedicada a gossos que van morir a la Segona Guerra Mundial. Aquest tipus de cementiris, però, són molt famosos arreu del món, i en trobem a gairebé tots els continents.

“Educar en la mort és educar en la vida”

El dol és necessari per a superar qualsevol pèrdua, segons explica el psicòleg Juanjo Bringué. “Per què no deixem un temps per experimentar la tristesa, el dolor i l’aflicció? Per què no comencem a educar els nens que la vida té un inici i un final? Per què no ensenyem al nen, i a nosaltres mateixos, a acomiadar-nos?”, es pregunta el psicòleg. Per ell, “educar en la mort és educar en la vida” i per això també està en contra de substituir immediatament la mascota després que mori. Cal, per contra, “deixar el temps per elaborar la pèrdua”; segons el psicòleg, hem de “poder expressar les emocions sense que ningú les invalidi”. En definitiva, per enfrontar-se al procés de dol, cal sentir el dolor de la pèrdua.

Pérez, gerent del Tanatori de mascotes de Barcelona, confirma que acomiadar-se de la mascota abans de la incineració ajuda molt. “Pels clients és com tancar un cercle, quan surten d’aquí estan més tranquils i donen pas al procés de dol”, explica. Deixar el cos a la clínica o l’hospital és “força fred”, però al tanatori poden veure tot el procés. A més, tornen a casa amb la mascota, “encara que sigui en forma de cendres”.

Daniel Sáez, usuari del tanatori, no té la mateixa opinió.

 

Segons Assumpta Padró, “la mascota forma part de la teva vida” i la seva pèrdua pot significar un impacte emocional molt gran. Per ella, el que recorden les persones que visiten el seu cementiri és l’amor incondicional dels seus animals: “Tu els dones molt d’amor, però en reps infinit. Si algun dia et trobes malament, es posen al teu costat. Sempre t’animen, mai fan mala cara”. I tot això, assegura, mereix ser recordat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any