Una protesta a Idomeni (fotografia: Oriol Bäbler).

‘La crisi dels refugiats em fa sentir avergonyit de formar part de la Unió Europea.’ Amb aquestes paraules, pronunciades el 2015 al parlament, el primer ministre grec, Alexis Tsipras, denunciava la inacció de Brussel·les en la crisi. Ha passat més d’un any d’aquell discurs i la situació no ha fet sinó empitjorar. Les fronteres estan tancades i hi ha més de 60.000 persones atrapades a Grècia. Malviuen en camps mal equipats i tenen un estatut legal incert.

El govern grec, encapçalat per la coalició d’esquerres Syriza, no dubta a alçar la veu contra els estats membres de la UE per la manca de solidaritat. I té prou raó: només han acollit 11.960 persones procedents de Grècia i Itàlia de les 160.000 que havien promès. Una xifra ridícula tenint en compte que el 2016 van desembarcar a terres gregues 173.450 migrants i refugiats.

De totes maneres, la gestió de la crisi humanitària del govern de Tsipras ha estat farcida d’errades i marcada per la ineficiència. L’actitud ha vorejat la desídia, de vegades. El discurs governamental no és mai autocrític. Quan la responsabilitat no és de la UE, Atenes fa servir un altre argument: la culpa és de la crisi econòmica. El país ha perdut prop del 25% del PIB d’ençà del 2008, però l’estat ha delegat gran part de les seves obligacions en la societat civil organitzada –la gran víctima de les retallades i l’austeritat– i el voluntariat estranger.

L’estiu passat, el ministre d’Immigració, Iannis Mouzalas, va denunciar que la UE havia destinat desenes de milions d’euros a les grans ONG, com ara l’ACNUR, i que el govern no en podia certificar el bon ús per la manca de transparència de les organitzacions. Per això, el ministre va demanar que els fons passessin per mans governamentals. Però l’opacitat també afecta l’executiu. D’ençà del gener del 2015, el govern ha rebut de la UE gairebé 250 milions d’euros exclusivament per a atendre les necessitats dels refugiats i migrants. El comissari europeu de Migració, Dimitris Avramopoulos, ha dit que no sap com ha gastat aquests diners, Atenes. Aquests mesos s’espera que Brussel·les traspassi més diners del fons d’emergència i l’AMIF.

L’onada de fred que hi ha hagut als Balcans i a Grècia aquest hivern ha fet palès que els diners no s’havien esmerçat a equipar els camps degudament. Metges Sense Fronteres (MSF) ho ha denunciat unes quantes vegades. Malgrat això, Mouzalas va dir el 5 gener: ‘Ja no hi ha refugiats ni migrants que passin fred. Hem completat de manera satisfactòria les millores necessàries.’ El ministre també va dir que ningú no vivia en tendes. Però al gener hi hagué tres morts només a l’illa de Lesbos pel fred i les nevades.

Ací podeu veure l’estat del camps:

Mouzalas va acabar reconeixent la situació ‘miserable’ que es viu a les illes de la mar Egea, on els centres de registre i acollida es troben massificats. Ara mateix hi malviuen 10.000 persones, i el govern no preveu de poder ‘descongestionar-los’ fins a l’abril.

L’ACNUR i més organitzacions han demanat a Mouzalas que traslladi els migrants i refugiats a la Grècia continental per garantir-ne el benestar, però el ministre ha replicat que la UE no ho permet, perquè d’acord amb el pacte de deportacions signat amb Turquia els centres de registre també són centres de detenció. De totes maneres, el govern sí que ha traslladat a Atenes les persones que necessitaven atencions especials. Cal recordar que fa mesos que els processos d’expulsions són paralitzats perquè s’hi violaven els drets dels demandants d’asil.

La situació és tan desesperada, que la setmana passada Mouzalas no va poder visitar el camp d’Elliniko per una protesta contra les males condicions de vida. Un grup de refugiats i migrants es va plantar davant la tanca d’entrada i van provar d’impedir-hi el pas del ministre.

Mouzalas, la falsa esperança
L’agost del 2015, al pic de la crisi, Tsipras va nomenar Iannis Mouzalas ministre d’Immigració. Mouzalas és cirurgià de professió i membre fundador de la filial grega de Metges del Món. La seva experiència en més de vint-i-cinc missions humanitàries feia preveure un canvi radical en la política migratòria. Però la seva gestió ha estat plena d’improvisacions i reaccions a deshora.

Mentre les fronteres estaven obertes, Grècia era un lloc de trànsit: la porta d’entrada als Balcans i al cor d’Europa. Aproximadament, la gent tardava una setmana a fer tot el viatge des de les illes de la mar Egea fins a Idomeni, la frontera amb Macedònia. La ruta era marcada per la precarietat, els abusos i la manca de serveis. A Lesbos, la gent passava les nits en camps d’oliveres, i a Atenes en places, parcs i carrers.

En aquest context, el govern es deixava portar per la inèrcia. Sense voler entendre que no era un drama fugisser. Canviaven les cares, però la misèria persistia. No hi havia estratègia de fons ni previsió. El 2015 més d’un milió de persones van travessar Grècia. S’hi feien actuacions esporàdiques, insuficients. L’obertura d’instal·lacions olímpiques o la construcció del camp d’Eleonas –situat a la perifèria d’Atenes, entre naus industrials, i amb capacitat per a 700 persones–, oferien poc més que sostre i parets.

El 9 març de 2016 és una data clau, en què la inoperància i les vergonyes del govern van restar exposades. Sobretot Mouzalas. Aquell dia, després d’uns quants avisos, Macedònia va tancar totalment la frontera. Abans havia construït dues tanques i havia restringit el pas de refugiats i migrants. Grècia es va convertir en una presó a cel obert. Milers de persones es van quedar atrapades en un país que no els podia oferir alberg.

Tsipras va exclamar que Grècia no es podia convertir en un magatzem d’ànimes i el ministre de Defensa, Panos Kammenos, va dir que, si calia, ell mateix duria els refugiats, inclosos els gihadistes, a Berlín. Ofuscats en els retrets, l’apatia del govern va permetre que assentaments malgirbats com els d’Idomeni o del Pireu esdevinguessin autèntics monstres de tendes i patiment. ‘El nostre deure és tenir cura d’aquesta gent i no deixar-la abandonada als carrers’, va declarar Mouzalas. Però l’esforç d’acollida i cura el van fer sobretot els ciutadans, les petites ONG i els voluntaris independents.

Per exemple, Better Days for Moria va construir del no-res un camp sencer al costat del centre de registre de Moria (Lesbos). Cuina, espai d’oci, llar d’infants i molt més, on abans només hi havia oliveres. Prop de la frontera, la Comunitat Eko va convertir una gasolinera en una alternativa molt més humana i digna al caos d’Idomeni.

El final d’Idomeni, camps militars i deriva repressiva
Després del tancament de les fronteres, el camp d’Idomeni tenia una població semblant a la de Ripoll, més de 10.000 habitants. Les condicions hi eren totalment insalubres. Hi mancaven dutxes, lavabos i assistència mèdica. El camp va créixer al voltant d’una estació de trens i les terres de correu de la vora. Unes quantes vegades, els refugiats i migrants van provar de travessar en massa la frontera, però tots els intents van ser respostos amb violència i devolucions en calent per la policia macedònia.

El camp de refugiats d’Idomeni (fotografia: Oriol Bäbler)

El govern grec va tardar més de dos mesos a actuar. Al maig es va desallotjar Idomeni. L’operació va durar tres dies i en molts casos no s’informava els refugiats i migrants del destí que els esperava: camps oficials gestionats per l’exèrcit i la policia. Els activistes van denunciar que el desallotjament pretenia fer invisible la crisi humanitària. És a dir, repartir tots els refugiats i migrants per diversos punts del país, la majoria aïllats, per apartar-los del focus mediàtic, i així tenir-los controlats en cas que calgués deportar-los en massa.

Actualment, hi ha una cinquantena de camps oficials. Tot i ser espais governamentals, hi ha casos de precarietat similar a Idomeni: manca de mantes, menjar en mal estat, absència d’aigua calenta, etc. En pocs casos són camps de nova construcció, la majoria espais militars que havien estat abandonats o en desús, com el campament de Kherso o l’aeròdrom de Nea Kavala. També s’han reconvertit instal·lacions dels Jocs Olímpics del 2004, l’antic aeroport d’Atenes (Ellinikon), un psiquiàtric abandonat als peus del mont Olimp i fàbriques ruïnoses de la rodalia de Tessalònica. Algunes localitzacions tanquen i se n’obren de noves en condicions similars.

D’una altra banda, els camps oficials també han servit perquè el govern tingui un control directe de les organitzacions que fan tasques humanitàries, car el registre és obligatori per poder exercir. El filtre també s’aplica als periodistes. D’aquesta manera, s’ha acabat gairebé el voluntariat independent, que d’ençà de l’esclat de la crisi ha cobert molts dels forats que no omplia l’estat. Tanmateix, alguns grups continuen actuant al marge dels camps, com és el cas de la Comunitat Eko a Vasilika. El govern sempre els ha mirats amb recel i els ha acusats d’instigar protestes i disturbis com els que hi hagué a Idomeni a l’abril. Abans del desallotjament es van fer unes quantes detencions, entre les quals les d’alguns voluntaris catalans, amb el propòsit d’espantar aquest col·lectiu.

Aquesta deriva repressiva no s’ha fet sentir en els sectors extremistes que simpatitzen amb el partit neonazi Alba Daurada, tercera força al parlament, totalment contrari a la presència de migrants i refugiats a Grècia. Els seus líders, Nikolaos Michaloliakos i Ilias Kasidiaris, els consideren un focus de terrorisme i una amenaça per a l’esperit cristià i la raça grega. Ultres vinculats al partit han atacat amb total impunitat alguns camps de refugiats i organitzacions solidàries. A Lesbos van causar disturbis a l’exterior del camp de Moria i van causar un incendi que en va forçar l’evacuació. Uns neonazis també van cremar la casa ocupada Notara 26, que acollia refugiats al barri d’Exarchia a Atenes.

Kammenos, la cara ultra del govern
El govern grec és una coalició teòricament antinatural. El partit majoritari és la coalició d’esquerres Syriza, i el soci petit és el partit de dretes i ultranacionalista Grecs Independents (ANEL). El líder d’aquest partit és Panos Kammenos, actual ministre de Defensa i ex-diputat de Nova Democràcia, el partit clàssic de la dreta grega. L’únic vincle que fa viable el govern és l’euroscepticisme. Pel que fa a l’antiausteritat dissimulen i fan veure que no els concerneix.

Kammenos és un polític acostumat a les atzagaiades. ‘Si Europa ens abandona en aquesta crisi, la inundarem amb migrants. I serà encara pitjor per a Berlín perquè en aquesta onada de milions de migrants econòmics hi haurà gihadistes d’Estat Islàmic’, ha arribat a dir. La gestió dels camps oficials penja del seu ministeri, però ell sembla més interessat en les disputes territorials clàssiques de Grècia amb Macedònia i Turquia.

Kammenos va assegurar que ANEL donava suport al govern grec, però no reconeixia l’autoritat del ministre d’Immigració, Iannis Mouzalas, perquè en una entrevista havia anomenat Macedònia el país veí, en comptes d’Antiga República Iugoslava de Macedònia (ARIM). En les seves posicions ultranacionalistes, Kammenos i ANEL solen coincidir amb Alba Daurada. El ministre de Defensa ha flirtejat unes quantes vegades amb els votants d’aquestes forces.

La tanca oblidada i el Tarajal grec
El primer ministre grec, Alexis Tsipras, ha criticat moltes vegades la decisió del govern macedoni d’aixecar una doble tanca a la frontera per evitar el trànsit il·legal de persones. Però sempre se li ha encongit la boca, com si no existís, quan li han retret que Grècia fa això mateix en la seva frontera terrestre amb Turquia. El riu Evros és el punt de trobada entre la Grècia oriental i Turquia. Ambdós països només comparteixen dotze quilòmetres de frontera terrestre. La ciutat de Kastanies era el principal punt d’entrada de la immigració il·legal abans del 2011, però el govern socialista de Georgios Papandreu va decidir de segellar la ruta. Com? Alçant una tanca amb filat espinós. El sorgiment de la ruta marítima entre les costes turques i les illes de la mar Egea és en gran part culpa de la tanca de l’Evros.

La doble tanca entre Grècia i Macedònia (fotografia: Oriol Bäbler)

El 2013, un grup de cent cinquanta sirians va travessar il·legalment el riu Evros i es van endinsar en terres gregues, fins al poblet de Praggi (al sud de Kastanies). Es van arrecerar al pati de l’església i al bosc del voltant. Estaven exhausts i mig congelats. De cop i volta, van aparèixer unes quantes furgonetes de color blanc amb agents de policia. Van carregar els sirians i se’n van anar. Grups de drets humans han denunciat possibles tortures, però el veritable final de la història no el sap ningú, només els agents de policia.

Les aigües de l’Evros cada any arrosseguen els cossos de refugiats i migrants que han intentat esquivar la tanca. Aquest hivern, la policia ha desenterrat el cos d’una persona colgat per un metre de neu. Va morir congelat.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]