La volta al món sense bitllet de tornada (7): Per què val la pena de viatjar fent autostop

Abans de començar aquesta aventura sense data de retorn, el meu bagatge fent autostop era pràcticament inexistent. Només ho havia provat una vegada, i per pura necessitat. Però aquella experiència em va obrir els ulls. És una manera de viatjar de franc, sí, però va molt més enllà d’estalviar-se uns cèntims. És una combinació d’ingredients que conforma tota una explosió gustativa per als viatgers més avesats a l’aventura i a descobrir persones i territoris.

No cal dir que, per llançar-se a la carretera, cal temps i paciència, però l’autostop pot ser la decisió encertada fins i tot en escapades amb data de caducitat, com les vacances de Nadal o la Setmana Santa. Quan es viatja així, el camí és tan important (o més) que el destí.

Tot i això, si una cosa he après durant aquests quatre mesos de recórrer món, és que fent dit es va més de pressa que no ens pensem. Des que vaig deixar Catalunya fins ara, he recorregut prop de 17.000km, força més de la meitat fent autostop. En aquest temps, he pujat a més d’un centenar de vehicles i, normalment, no he hagut d’esperar més d’un quart d’hora per trobar un nou transport. Per exemple, per arribar a París, la meva primera parada, només vaig dedicar-hi un dia. Pràcticament com si m’hi hagués desplaçat amb el meu propi cotxe o amb autobús.

Per descomptat, això depèn molt del país, la carretera i del capritxós atzar. Per exemple, l’estat espanyol és conegut com un dels pitjors indrets per als autostopistes. En canvi, a l’estat francès hi ha molta més cultura de recollir gent desconeguda, i acostuma a ser molt fàcil moure’s pel territori d’aquesta manera.

Les persones com a part del viatge
Qui no s’ha trobat mai amb un taxista encantador d’aquells que et fan oblidar que tenies pressa? Doncs fer autostop és semblant. Òbviament, et trobes tota mena de gent, però les persones que recullen autostopistes acostumen a ser molt obertes, carismàtiques i amb vides interessants. És una excel·lent manera de conèixer personatges amb qui, d’una altra manera, seria molt difícil topar-se.

Per exemple, he coincidit amb grangers, jutges, policies i camioners, com en Valery, amb qui vaig anar de Riga a Tallinn. Bielorús, de 36 anys i amb molt bon cor. I una mica boig. Content de compartir amb algú el viatge i combatre la soledat de la carretera, no se’n podia estar d’ensenyar-me tots els trucs que sabia fer amb un punyal de més de 25 centímetres. Tot això, al voltant. Mentre conduïa. Amb ell vam sopar en un pàrquing i també em vaig estrenar dormint en un camió. Van ser unes hores intenses, divertides i que em van deixar entreveure com era la vida del camioner. De fet, encara avui mantenim en contacte.

Més recentment, creuant Mongòlia d’oest a sud-est, vaig conèixer en Yondo, un alt directiu d’una multinacional que ens va ensenyar una central d’energia solar i ens va convidar a dormir en un hotel, posant el punt final a un dia que va ser totalment inesperat. Amb ell també continuem en contacte.

L’autostop es converteix en una eina interessant per a conèixer potencials amics. Al mateix temps, serveix per a parlar amb veïns de la zona farcits de consells que no es troben a les guies turístiques. I, fins i tot, amb altres viatgers que defugen els circuits turístics habituals, com ara parelles jubilades en autocaravana o participants de curses no competitives transcontinentals.

Aquest és un altre dels privilegis de l’autostop: pots entrar a uns vehicles que, d’una altra manera, serien inaccessibles. Es descobreixen noves realitats. Furgonetes hippies, camions, cotxes de luxe, grues, tot-terrenys blindats, models descapotables, motocicletes atrotinades… I així, tots els vehicles imaginables. Encara ara, quan veig passar un Ferrari, aixeco el polze… Qui sap? Que no sigui per no haver-ho provat.

De fet, ara que sóc a Pequín, el meu objectiu és travessar el país fins a Hong Kong, on provaré d’estrenar-me fent autostop amb algun vaixell que em vulgui portar fins a les Filipines.

Sense bitllets, sense limitacions
Viatjar en autostop vol dir viatjar sense planificar gaire. Amb la flexibilitat com a principal premissa. Potser arribem a Florència avui, o potser d’aquí a dos dies. De fet, potser al final no hi arribem. Potser hem conegut una família que ens ha convidat a passar la setmana a la seva finca a la Toscana, o ens hem enamorat d’una cala de la Costa Blava i hem decidit de passar-hi tot el pont. Viatjar en autostop vol dir fer-ho amb total llibertat, sense bitllets, sense reserves, sense limitacions.

Alguns dels millors records que conservo fins ara són de quan era al llac Baikal, a Sibèria. La carretera resseguia el contorn d’aquesta reserva d’aigua dolça, una de les més importants del món, i deixava enlluernar-se amb el seu reflex i amb visions que farien encongir un gegant. Quan no podia estar-me més temps assegut al cotxe sense sortir allà a fora a gaudir de la immensitat del Baikal, demanava al conductor que frenés i em perdia en aquella exposició abismal de la naturalesa. Si el lloc reclamava més temps d’admiració, acampava davant alguna platja que, per unes hores, es convertia en la meva cala privada.

Els amants de l’aventura han de considerar aquesta manera de viatjar com una opció, sens dubte. El fet d’estar tan en contacte amb terceres persones i vehicles desconeguts fa que les possibilitats de trobar-se amb sorpreses (bones i dolentes) siguin molt més elevades. Gràcies a l’autostop (o per culpa de), he begut cerveses amb hooligans britànics a Alemanya, he ajudat en un jardí a canvi d’allotjament i manutenció a Holanda, he provat com són les saunes de Rússia, he patit punxades de roda a mitjanit enmig d’enlloc a Mongòlia i, al macís d’Altai, a la part russa, una dona gran m’ha ajudat a trobar un bon lloc on acampar i m’ha portat te calent, menjar i, fins i tot, repel·lent de mosquits, especialment abundants i exageradament grossos en aquesta regió.

Un transport per a tothom
Precisament, a Rússia és habitual veure gent de totes les edats i condicions aixecant el braç per trobar algun cotxe amb espai per a ells. Famílies senceres fan servir l’autostop com a mitjà de transport. Llavors: les pors que hi pugui haver són part de la nostra cultura? Molt probablement, sí. La veritat és que no recordo haver llegit mai cap notícia d’incidents relacionats amb autostopistes.

Tot i això, és cert que s’ha de tenir una certa personalitat i actitud per poder llançar-se a la carretera. Les persones que no poden estar tranquil·les sense tenir-ho tot controlat i organitzat, probablement, no gaudiran de l’autostop. Però, en realitat, el primer pas és repensar el concepte de viatjar.

És viatjar veure el màxim nombre de monuments històrics i atraccions turístiques en el limitat temps del qual disposem? O és deixar-se inundar per la cultura local, amb la seva gent i el seu territori? És viatjar anar a una sèrie de llocs i tenir unes experiències que es volen ratllar de la llista abans de tornar a casa? O és tenir la llibertat de degustar cada moment durant l’estona que cadascú cregui oportuna? Segurament, no hi ha una única resposta correcta i per a cada persona serà una de diferent. Però sí que és important entendre que disposem d’altres maneres de viatjar, més enllà de la que hem après de petits, i que, qui sap, potser, com jo, un acaba descobrint una opció nova que li fa estimar i valorar encara més la diversitat del món.

Altres capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia.
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?