La vaga de fam ha de ser el començament de l’ofensiva per la democràcia i la República

Es pot dir més fort però no més clar Vicens!
Jo avui en veure la fotografia de tots ells, he pensat si ells han decidit fer una vaga de fam amb tot el q els pot implicar a nivell personal, salut, família, … què farem tots Nosaltres, Jo… per estar a l’alçada i pel nostre país? Espero q aquest fet, desperti la consciència d l’estat espanyol (q òbviament ha contestat amb un eufemisme sobre la separació de poders, q es garantirà un judici just q per se, ja ès impossible, perquè no se’ls ha de jutjar!); tambè aquí casa nostra a tots els nivells, i per descomptat fora de les nostres fronteres i als més alts nivells… perquè què més poden al.legar davant les evidències!
I a més, no podem deixar sols a dues persones, q han pres una decisió d’aquesta magnitud per ells, sí, però sobretot pel nostre país. I aquí ja no podem fallar més!

El nivell de la justícia espanyola i la parcialitat i premeditació de les seves actuacions, son ben paleses.
Portem molt de temps reclamant que cal fer alguna cosa, més enllà de seguir queixant-nos.

També molts de nosaltres hem denunciat la paràlisi derivada del bloqueig de la Mesa del Parlament, deguda a la posició d’ERC.

Més enllà de tot això, avui amb la vaga de fam de Jordi Sanchez i Jordi Turull, s’ha omplert la gota que fa vessar el got.
Quan unes persones arrisquen la seva vida per reclamar justícia, no podem quedar indiferents per més temps.

Entenc que les mostres de suport, molt lloables totes, no son suficients, sino que cal una acció contundent i clara per part del Govern de la Generalitat.

En la meva opinió, el President Qim Torra ha d’aturar el país de manera indefinida.

Quina vergonya d’estat espanyol …Sí però també quina vergonya els polítics independentistes catalans… fins a quin punt estan tinguent que arribar els nostres presos polítics, amb un sacrifici personal tan gran pel simple fet que no sou capaços d’unir-vos per la independència, que amb la independència, els nostres presos ja seríem fora. No us fa vergonya? Per que us en hauria de fer… i si us queda el més mínim grau d’humanitat i sentit patriòtic, feu algo ja! Fem la independencia ja!

Tot això està molt be, però cal concretar.
Concretament, que hem de fer ara mateix?
El que s’hagi de fer ho hem de fer tots, ho hem de fer junts i sincronitzats.
Per això cal algú o una organització que digui que, quan i com.
Ara mateix no hi ha ningú que estigui disposat a fer-ho, amb vaga o sense.
Cada cop que passa alguna cosa, hi ha una pàgina de suport, un xat on apuntar-se però res concret a fer.
No hi ha líders? que fa en Puigdemont? Ell ho podria gestionar des de Bèlgica però….
ja ho se!, perjudicaria la farsa del judici!!!
Això ja fa temps que fa molta pudor.

Vaga general i de consum en suport a la vaga de fam. No deixem que el govern de PSOE-155 es renti les mans i s’amagui impunement de totes les vulneracions dels nostres drets. Aprofitem el dia 21 per fer-los caure la cara de vergonya.
Passem dels partits politics que encara han de negociar com es fan la foto de “suport” a la vaga de fam. Fem-los fora del Parlament que han deshonrat. Organitzem-nos per estar sempre presents a la porta de les presons. No voliem nous líders?. Dons potser ja els comencem a tenir.

Els primers que han adobat la normalitat han estat els partits, els nostres partits, als que li vam donar suport el 21D. Li vam donar suport per seguir el camí que vam començar l’1 d’octubre. El Nadal passat va ser molt trist, el nostre govern legítim estava a la presó i l’exili i durant l’any hem vist amb incredulitat com mica en mica semblava diluir-se tot per ampliar la base. Només ens cal noves eleccions per posar cadascú al seu lloc.
Tot el meu suport Jordi Sànchez, Jordi Turull.
És ben trist que s’hagin de prendre decisions d’aquest tipus per sacsejar consciències Espanya no és el Regne Unit ni Canadà sinó que s’assembla a l’Arabia Saudita, Xina i Turquia, per tant prou de pregar diàleg, fem el nostre camí.

Penso que, amb tot plegat, donem masses voltes remugant quin serà, o no serà, el camí cap a la democràcia republicana per a Catalunya. Dies enrere ja vam dir que la política ha de fer efectiu el que van eixir de les urnes de l’1-O, manta vegades recordat, manta vegades repetit. Seguim esperant que s’avanci en l’acció exterior partint del govern formal existent. I això no es fa. Al contrari, amb aquests canvis de cromos de Maragall per Bosch, el penúltim exemple de l’anar tirant o qui dies passa, properes eleccions prepara.
Trobo dramàtic que les vides de dues persones arribin a un perill d’irreversibilitat, per evidenciar la injustícia del tractament a unes accions democràtiques, les nostres, front a la dictadura, ja ni camuflada amb aquell mot post franquista de “transición”.
Ho he explicat vegades en reunions: seguim en dictadura i molts volen esperar reaccions democràtiques per part dels que actuen d’aquesta manera, malgrat declaracions i discursos de fer veure . Reaccions democràtiques que ni les tenen, ni les tindran diguin el que diguin a fora. Seria un precedent històric que no es donarà. Impossible pel seu ADN.
Cal que tornem a actuar, als carrers i amb accions contundents per a defensar a les víctimes actuals de la repressió que serà, de fet, defensar-nos a nosaltres mateixos de tanta repressió sostinguda. Tots podem arribar a ser Jordi’s si no plantem cara amb fets. Prou de sil·logismes!.
A les dictadures hi ha que combatre-les des de dins, no esperant que de fora ens facin la feina. I menys quan les de fora son estructures polítiques com les de la UE que segueix, a la pràctica, rentant-se les mans per ser un “afer intern”. I d’aquí no es mouen.
Finalment, de que servirà el TEDH, Estrasburg?. Quin valor d’eficàcia, per a una dictadura, tenen llurs resolucions?. Per a tractar de canviar una realitat primer cal admetre-la com és, no com voldríem que fos o com hauria de ser. Comencem?: som en dictadura, no en democràcia.

La dignitat dels nostres dirigents presos i exiliats és admirable. Malauradament, nosaltres, el seu país, no estem a llur alçada. Sempre he pensat que un país té els dirigents que es mereix. Doncs estava equivocat. Aquests dirigents estan pagant un preu personal enorme per un país del qual, a hores d’ara, me n’avergonyeixo. Per un país mesquí i victimista.
Jordi Sánchez, Jordi Turull, ja heu pagat i esteu pagant un preu massa elevat pels vostres ideals. Mai no agrairem prou tot el que ja au fet. No sacrifiqueu ara la vostra salut.

Algú ha escrit això: “Espero q aquest fet, desperti la consciència d l’estat espanyol (q òbviament ha contestat amb un eufemisme sobre la separació de poders, q es garantirà un judici just q per se, ja ès impossible, perquè no se’ls ha de jutjar!); tambè aquí casa nostra a tots els nivells,…”

Alguns principatins sempre tan pidolaires…eixa vessant , em trau de polleguera.

O encara no s’ha entès que quan més mal ens produeixen, més frueixen?

Tu 5 o 6 segles porten fent d’assassins professionals en massa i encara demaneu clemència?

Hi ha un aspecte en això que ha passat aquest primer dissabte de febrer que em sembla molt important i que no he vist comentat per ningú. Poc abans d’haver-se anunciat la vaga de fam s’ha publicat una foto de grup de tots els presos polítics que estan als Lledoners. És una foto que tramet una impactant imatge d’unitat, una unitat absent de les relacions entre els partits independentistes catalans. Jo la interpreto com una ferma denúncia en aquest sentit i segurament no és casual que s’hagi publicat just abans de l’anunci de la vaga de fam.

Avui estava escoltant la ràdio per practicar anglès Vaughan Radio. Un dels locutors parlava sobre l’època del descobriment d’Amèrica, 1492. Recordava que va coincidir amb una ofensiva de la monarquia hispànica contra els jueus. Deia que els Reis Catòlics es van desdir de la seva promesa de respectar la vida de tots els que vulguessin mantenir la seva religió, tan musulmans, com jueus.
M’ha fet pensar en un parell de coses:
Una, el bucle històric que significa que una comunitat es comporta d’una manera i es nega a canviar. Espanya, els governants espanyols han recorregut a la mentida i a la deshonra de no complir amb les seves promeses. Sembla un destí històric. Al mateix temps, sembla que els catalans, entre d’altres societats, no han après la lliçó i es deixan ensarronar una vegada i altra amb declaracions de respecte, que després no es compleixen. Talment com la súplica del maltractador a la maltractada, perquè no l’abandoni.
Dues, la capacitat que té Espanya per somatitzar la seva deplorable història, i per fer-se simpàtica als que prèviament havia humiliat. No ens fem creus tots plegats de la indignitat que els sudamericans descendents dels que van escapar-se del genocidi estiguin encantats amb la madre pàtria? Com pot ser que Israel, estat descendent de les comunitats jueves que, entre d’altres, van haver de fugir dels progroms hispànics, no hagi estat més contundent en el suport als catalans, en el seu rebuig a l’arrogància sanguinària dels espanyols?
Per què no es respon a cada atac sobre el suposat supremacisme independentista amb una referència al real supremacisme espanyol, que a inicis del segle XX encara reclamava la “pureza de la raza” i marginava jueus?
Com pot ser que l’estat espanyol, amb dictadures, endarrariment, crueltat vers animals, incompliment de les resolucions europees, i economia en bancarrota, sigui suportat per tants països civilitzats, al preu de no fer massa cas a una societat menys visigòtica, més europea com és la catalana?
Per què no sabem jugar els nostres trumfos, malgrat tenir alguns asos guanyadors?

Si no sabem guanyar quan ens toca, mereixem guanyar?

(potser no és exactament el comentari a l’editorial sobre la vaga de fam, però no deixa de ser curiós que es repeteixi la pauta de no saber de treure benefici dels avantatges que tenim en termes d’economia, civisme, del coneixemt post-olímpic, del reconeixement via Barça, F.Adrià, MWC, i d’altres atots que tenim. A veure si la vaga de fam és una espurna per espabilar els qui ens lideren.)

Els espanyols, després d’haver vist el que ens van fer a l’1-O i tot el que ha vingut darrere, deixaran morir de fam els nostres presos polítics. No en tinc cap dubte. I a més a més amb escarni i burla generalitzada en tots els seus mitjans afins dia rere dia.
Si nosaltres ens dediquem a fer ponts de la puríssima i Nadals com sempre, és evident el que passarà. Només nosaltres units, ben organitzats, pacíficament i amb valentia serem capaços d’alliberar-los. De la mateixa manera que vam aconseguir votar, sense llançar un paper a terra, hem d’aconseguir que recuperin la llibertat i nosaltres la República. Així que ja podem començar a treure’ns la son de les orelles i fer pinya. L’objectiu ben be s’ho val.

És evident que l’estat escanyol els deixarà morir sense cap problema i també tinc clar que els polítics del nostre parlament, d’ara i d’abans, que alguns encara n’esperen alguna cosa en positiu inútilment, també ho permetran, mentre segueixen discutint sobre com hem de seguir fent compliments als opresors mentre ens venen mentides continuament sense cap vergonya! Tinc molt clar que, són incapaços de fer res de bo pel nostre país, perquè fins i tot són incapaços de posar-se d’acord en el color de la merda, amb perdó, però millor dir les coses clares, que ja va sent hora!

Cert. D’entrada, l’autoinculpacio massiva per l’1-O hauria estat el gest ètic mínim que ens corresponia (jo així ho vaig manifestar), i si hagués estat multitudinària, dels dos milions de votants del referèndum, hauria tingut ressò internacional. Ara han hagut de ser els mateixos presos que fessin un pas endavant per denunciar la manca de justícia. Hi ha diputats i polítics estrangers que els defensen públicament. Nosaltres vivim en una anestèsia general que no va més enllà de donar-los suport emocional, i no ens encarrilem en la no-violència activa. És decebedor. La desunió entre partits i entre entitats frena, però som els votants del referèndum els que hem de respondre, oi?
Anwar ens ha advertit i ara Harrington…

L’estat espanyol no retrocedirà, perquè tota la “política espanyola” depèn d’un generalísimo de los ejércitos fill i nét de delinqüents, que per simular que han evolucionat de la dictadura a la democràcia, l’anomenen rei. Aquest home, a més de manar l’exèrcit i per extensió la guàrdia civil (que no és més que un exèrcit intern directament educat per atacar al poble quan els cal), és el màxim representant de la podrida oligarquia espanyola i és sempre el de dalt de tot de la piràmide de comandament. Per tant, tots els canvis de presidents de govern i de partits són simplement tramoia per a fer creure al poble que han de jugar al joc d’anar a les urnes cada quatre anys, i perquè Europa cregui que s’estan fent demòcrates de mica en mica, però el seu comportament i totes les seves polítiques els venen donades. Només han d’obeir el que mana el rei. I en tots els governs, per si hi ha algun dubte, hi situa algun dofí, com n’és exemple en l’actual govern, el Borrell, que fa de “correveidile” del seu senyor. O sigui, que en realitat no estem ni abans ni després de cap transició ni de cap democratització, sinó que políticament vivim en un país governat com als segles XVI i XVII, on bàsicament hi ha el rei i la seva cort, els vassalls i el “populatxo” que cal hostiar de tant en tant perquè paguin i callin. Mentrestant, Europa mira únicament cap al nord i cap al seu llombrígol, paga la casa de barrets i passa tranquil·lament del que facin allà a dintre els espanyols. Ja saben que al darrera dels Pirineus, les coses són “diferents”, i mentre puguin anar a la platja a l’estiu, els ho permeten tot el que vulguin i s’ho agafen com si fos una sèrie de Netflix o HBO, que els interessa una estona i quan no, tanquen la tele i es foten dos whisky’s i a dormir (n’hi ha amb nom de caldera, que se’n foten més).
Si les coses van així, l’única porta per on es pot atacar (sobretot ara que estan en la bancarrota més profunda), és per l’econòmica. És imprescindible una vaga general. És del tot necessari que deixin de rebre generosament els 20.000 milions que els porta el Papa Noël catalanet cada any, com a bon súbdit, mentre aquí no en tenim ni per pagar els sous ni les coses més necessàries. Si som capaços de fer això, se’ls gelarà el somriure ràpidament i es posaran a negociar, molt a pesar de la seva fatxenderia i la seva supèrbia (que ningú ha sabut mai d’on la treuen ni com la justifiquen. És llavors quan podrem alliberar als nostres presos polítics i evitar que hagi d’anar a més la vaga d’aquests dos polítics completament innocents, que no dubten a posar la seva vida en perill per la llibertat de tots. Gràcies Jordi’s. A veure si així es belluga alguna cosa, perquè semblem una societat anestesiada.

LA VAGA DELS PRESOS ENS OBLIGA A TOTS-ES

Han passat coses!. No han sigut els partits, ni les entitats cíviques, ni el carrer, sí, tampoc nosaltres la ciutadania, qui ha tingut la iniciativa per fer front a la dinàmica repressiva de l’Estat, han sigut dos presos polítics que ben segur se n’hi afegiran d’altres, escalonadament, en una estratègia pactada. L’objectiu polític, a banda del jurídic, penso, és revertir la falta d’iniciativa que ens ha sotmès la necessària defensa dels empresonats entrant en un estat “passiu” (la normalitat) en la lluita per la república; i una altre objectiu, que no hem d’obviar, un cop de puny perquè el sobiranisme s’activi en la lluita i evitar que no es narcotitzi amb la divisió partidista. La vaga també és per reivindicar la unitat com demana la ciutadania.

La seva valenta iniciativa, la dramàtica decisió dóna el punt de gravetat, seriositat i dignitat a la situació del país, i ens insta a estar a la seva alçada. La vaga ens apunta el punt de partida on s’ha de mobilitzar el país, els dirigents, la ciutadania. Els presos ja han dit que no volen ser ostatges que paralitzin la lluita. Ens calen objectius de lluita, marcant un camí in crescendo, per posar l’Estat contra les cordes com l’1-O. Ara és el moment, ells ho han sabut reactivar abans del judici, això és important.

Però si us plau, deixem d’invocar una determinada acció miraculosa: aturar el país, noves eleccions (què canviarien?), etc. No hi ha fórmules úniques per tanta complexitat. Audàcia, valentia com els vaguistes, però també molta intel·ligència i molta paciència. Res serà fàcil.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Enhorabona valents, no us hem valorat prou bé fins ara. Feu front a una condemna segura i injusta de potser quinze anys ( la prova és que ja en porteu més d’un) i a més poseu en risc la pròpia vida. No entenc com alguns magistrats han tingut la barra de dir per TV3 que el judici serà just. Ho ha estat la situació fins ara?
Demà dilluns, a les set del matí, ens correspon a nosaltres donar resposta i recolzament a aquest gest magnífic, que ha de durar tan com la vaga de fam al menys. Estem disposats al que calgui. ANC i OMNIUM us hi apunteu?

Jo entenc aquesta vaga no com una pressió sobre el TC, perquè ja saben/sabem que no es mourà de la seva estratègia, sinó com un a denúncia de la nostra passivitat. Hem claudicat. Tothom fa la seva vida i qui dia passa any empeny. No hem estat capaços ni d’aturar el país unes setmanes en protesta pels empresonaments i el 155. Volem la independència, la democràcia i la dignitat fins que hem de fer un esforç o sacrificar uns guanys per a aconseguir-les. Per això no tenim independència, hem perdut la poca democràcia que teníem i estem perdent la dignitat. Els catalans ens ho empassem tot. (P. S. quant als llaços grocs, van fer la seva funció, però ara comencen a fer riure perquè és l’única iniciativa de l’independentisme en un any. Fem el ridícul)

Admirable el coratge del Jordi Sànchez i del Jordi Turull en començar aquesta vaga de fam. Saben el que s’hi juguen i han decidit assumir-ne les conseqüències. Imagino que aquesta decisió l’hauran presa individualment, a la intimitat de les seves celes, i després haurà haugt de passar la duríssima prova, de les seves families. Potser els han intentat fer desistir o potser han respectat escrupolosament la seva voluntat.

El que em ve al cap és: què fa que persones tan conegudes i tan ben relacionades socialment i política, decideixin llençar-se personalment al buit d’aquesta forma? És una acció pròpia de la resistència a les dictadures i als règims tirànics. Una cosa així només la fas quan no tens cap altra sortida, quan jugar-t’hi literalment la pell és l’única manera de traspassar la gàbia de silenci amb què el poder vol ofegar la teva causa, i arribar a remoure l’opinió pública i amb molta sort, la consciència d’algun influent polític llunyà.

Quan dues persones tan ben informades (tot i estar a la presó) i coneixedores dels mínims detalls del projecte republicà català consideren que aquesta és la millor opció, estan fent dues coses. D’una banda descrivint el què és l’estat espanyol actualment: una dictadura (neo-democràtica, si voleu, però que els poders espanyols han aprés a fer-la funcionar de meravella com a tal). Però de l’altre banda, i el més preocupant, ens estan, s’estan, retratant a tots nosaltres, els independentistes.

De veritat no hi cap altra forma de fer arribar el seu missatge i de remoure consciències més enllà dels pirineus? De què serveix la ‘Casa de la república’ (https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_de_la_Rep%C3%BAblica) que tenim a Waterloo? I els nostres ínclits consellers d’acció exterior? Quina utilitat real, pel que fa a fer avançar el projecte, han sabut treure els nostres polítics de la majoria independentista al Parlament? Sabran arraconar les discrepàncies partidistes i fer-se dignes representants del mandat democràtic o esperaran a que una utópica massa hipermotivada i excepcionalment auto-coordinada de ciutadans ocupi estacions i aeroports? A què esperen per proposar, legislar i liderar? Els ciutadans som ciutadans, no tenim superpoders. Persistirem , sortirem als carrers, com hem fet fins ara. Però que els polítics no esperin que els hi solucionem totes les paperetes. No podrem enfrontant-nos a forces professionals equipades i entrenades i alhora patir per que hem deixat els fills amb amb un cangur. Els nostres polítics s’han de ‘posar les piles’, i ho han de fer ja. Avui millor que dilluns. A partir d’ara un dia perdut no serà un dia més, serà una eternitat.

els polítics del nostre govern “efectiu” diuen que, com a resposta i recolzament a la vaga de fam, s’estalviaràn alguns esmorzars. Es pot ser més inútil i pocapena?

La Generalitat avui serveix per a mantenir-nos darrera la tanca dels mossos i sota les seves porres si la traspassem. Així que “efectiu” vol dir repressiu. Per tant no és només que no hi poguem comptar, és que directament és l’enemic fins que no es demostri el contrari.

Ara bé. Clamàvem per uns líders i dos dels nostres han fet un pas endavant, i per a mi s’han convertit automàticament en els líders que demanàvem. És una bona notícia. I si ells són els líders el que cal fer és lluitar per al seu alliberament abans no sigui tard. Res de pals a cegeues: cal lluitar per a guanyar. Vol dir estratègia silenciosa, impecable i urgent. Si us plau no els acompanyem deixant nosaltres de mengar, hem de ser i estar molt forts i els hem d’alliberar i seguir fent el nostre camí transcendint el governet efectiu-repressiu que avui ens fa posar vermells. Fins aconseguir la lliberació total del país.

Només he llegit el comentari de l’Eva, perdoneu la resta, ho llegiré perquè m’interessen tots, però com que coincideixo totalment amb la seva anàlisi ja m’hi he aturat per suscriure’l i no repetir. Res de recolzaments simbòlics amb esmorzars. Tots forts i combatius al carrer! Ja n’hi prou! Això ja no és suportable, com no ho és la nostra inacció! “A por ellos” que ells van a per nosaltres caram! Per la República, per Catalunya, per les llibertats. Som-hi ja!

Aquest matí he enviat aquesta missatge a Òmnium i l’Assemblea Nacional Catalana

Bon dia.

Ahir em vaig adherir al manifest de denúncia que en Jordi Sànchez i en Jordi Turull van fer, al qual demanaven suports. A més, me’n vaig anar a dormir amb la idea definida de fer dejuni avui, diumenge 2 de desembre, per tal que el suport que els dono requereixi, per part meva, un cert esforç, una (molt petita, jo no tinc pas la seva valentia) acció per part meva. Mentre passo el dia sense menjar (només bevent infusió de farigola i boldo sense endolcir), m’han vingut a la memòria uns versos d’una cantant quebequesa que m’agrada molt, Lynda Lemay: “Je ne veux pas que tu maigrisses du coeur en suivant des régimes de peur”. Som en un règim de por que ens fa el cor petit, efectivament, i l’acció d’aquests dos presos polítics ha estat una revolta admirable.

Segur que les vostres (i meves) entitats organitzareu activitats de suport als vaguistes. Jo us en proposo una, que espero que, si mai es fa, ja sigui un cop acabada la vaga (perquè hi hagin aconseguit prou objectius). A casa nostra, el 28 de desembre els catòlics commemoren els sants innocents i els que no ho són parlen dels innocents i els celebren. No creieu que el nom fa la cosa, en aquest cas? Em sembla que és un dia per a proposar un dejuni massiu que acompanyi els vaguistes si encara ho són (ja dic que espero que no, pel seu bé físic i el moral de tothom) o per a evocar el gest de valentia i de generositat i compromís amb el país (van prou més enllà de demanar una reparació personal) que hauran fet.

No conec pas personalment cap de les nou persones preses polítiques, però creieu-me que, matisos polítics a part, em fa mal el que els passa. Crec fonamentalment en allò que els ha dut a la presó, però, tot i tenir consciència de ser independentista des dels 13 anys, soc covard i no arribaria a fer el que han fet o altres coses que em poguessin menar a la presó o a l’exili; ho lamento, però és així. Per això l’únic que puc fer és dur a terme algun minso acte de solidaritat, com el que proposo.

Si podeu transmetre les meves simpatia i empatia als vaguistes, us ho agrairé.

Ben cordialment,

Joan Vallès Xirau
Catedràtic de botànica
Membre de la secció de ciències biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans

Em sap greu, però la cosa va per llarg.
1. No es pot esperar res, res de res, de l’estat espanyol actual (tothom té dret al canvi).
2. És una confrontació molt desigual respecte a la força i el poder de l’Estat i el de la Generalitat. En realitat, és ACAÇAMENT ESTATAL.
3. L’Estat mai renunciarà a exercir la violència, sigui del tipus que sigui, fins i tot l’exèrcit (ja ho va dir Garcia-Margallo).
4. El moviment independentista NO pot deixar de ser mai, en cap cas, violent. El contrari seria un sucidi (els grans estats i mitjans europeus ens titllarien de terroristes).
5. Cal denunciar el cas internacionalment, un procès lent, però que pot entrar en erupció en qualsevol moment … si les societats civils estan informades. És imprescindible el treball del Consell per la República des de l’exili.
6. Cal denunciar el cas internament, a tot l’estat, un procès lent i a més feixuc, que s’inicia amb la vaga de fam dels presoners polítics. Cal mobilitzar tots els possibles aliats i saccejar totes les consciències dels que no s’hi senten al·ludits.
7. Cal ser conscient que la conjunció “planetària” d’aquests elements no s’aconsegueix d’avui per a demà, i que poden passar uns anys. Mentre, mitjançant els sistemes electorals estatals, cal ocupar tots els espais de poder possibles (municipal, comarcal, provincial i autonòmic -també estatal i europeu-) per posar-los al servei de la democràcia i les llibertats en el moment oportú: el part de la República.
8. Ningú pot garantir res, però desprès de 300 anys, no podem ser ingenus i pensar que això és bufar i fer ampolles. Es farà llarg, però la capacitat de ressistència del poble català és la que torçarà l’empenta de l’estat i el farà recular.

Ens han hagut de donar el “començament” els que ho passen pitjor… En fi, què hi farem, els mesells som així…
Doncs no! Tot@s amb els ovaris i els collons sobre la taula!!

Tenim vint dies! Només cal buscar UNA DATA i aquell dia (laborable, és clar…) senzillament comencem per NO FER RES.
Sense violència, com sempre; però no sortim de casa per anar a treballar, ni a comprar, ni a guarnir el carrer, ni res…

A veure quants dies passen (tampoc no en caldrien gaires) perquè els que esperen de la mamella o que els tornem els crèdits vegin que els donem pel puto cul i …marxem.

Això els voldria explicar als meus nets, res més.

He de admitir que el pueblo catalán independentista me desconcierta. Lo digo con toda la humildad del mundo y lo digo al hilo de los comentarios a este editorial.

Vamos a ver, resulta que ahora, para algunos, los adormecidos son el pueblo llano catalán independentista. No sé si se refieren a aquella impresionante imagen frente al Parlament en la que se ve a una mujer de unos 40 años con una expresión de júbilo desbordante porque a través de la pantalla exterior asiste a la proclamación de la República y, décimas de segundo después, su expresión se vuelve la personificación de la decepción porque, en la misma pantalla, se le anuncia que se suspende la República.

A partir de ahí, el marasmo para ese mismo pueblo llano: la falta de liderazgo, las traiciones, las puñaladas traperas, los contubernios apenas escondidos con los verdugos del 155, las descalificaciones barriobajeras al compañero de procés por no ser del mismo partido político, la mofa agriada porque yo estoy en la cárcel y tú en Waterloo y tantos y tantos espectáculos que nos ha brindado NO el pueblo llano independentista sino los políticos “independentistas”.

He de admitir que me he llevado una sorpresa mayúscula con el anuncio de la huelga de hambre. No me lo esperaba. Por supuesto, mi máximo respeto y apoyo por una decisión que no es baladí y que puede tener consecuencias muy muy personales como perder la salud e incluso, si la huelga se lleva hasta su último término, la muerte de los huelguistas.

La pregunta que me ronda en la cabeza (y que nadie me tilde de frívolo, no es cierto) es:

¿El objetivo es la República o el objetivo es salir por h o por b de la cárcel, de una manera u otra, en unos pocos meses o en unos muchos meses (pero al fin y al cabo meses)? ¿El objetivo es la República o el objetivo es llevar al enemigo (siento utilizar este vocabulario tan militar) al punto de que quede en evidencia la evidente falta de garantías judiciales de la Corte del Reino ante la pérfida Unión Europea? Evidencia que la pérfida Unión Europea analizará y tratará con la parsimonia y cinismo que le caracteriza.

Si es lo primero, yo añadiría, a la declaración de principios de la huelga de hambre, la exigencia a los partidos políticos independentistas de que dejen de ejercer de quintacolumnistas (cosa que el pueblo llano independentista – pueblo con ideologías muy dispares – no ha hecho en ningún momento). Si sólo es lo segundo, es lo que llaman los gabachos (y es tan sólo mi opinión, obviamente): “Du pain perdu”.

¡ Curioso este pueblo catalán !

Por supuesto, y en cualquier caso, mi apoyo inequívoco a Jordi Sànchez y Jordi Turull por haber decidido iniciar una acción tan personal y arriesgada como es una huelga de hambre.