L’acte d’ahir en suport del referèndum va tornar a demostrar la potència del moviment independentista, però sobretot va posar un èmfasi especial en la transversalitat que suscita la defensa dels drets democràtics. En la unitat, més enllà dels projectes polítics concrets, que ens empeny a voler un estat millor per a tots.

I vull cridar l’atenció sobre un moment molt particular de l’acte, en referència a la suma de les veus que hi anaven dipositant urnes. És evident que la imatge de Josep Guardiola va ser la més potent i eficaç –per a comprovar-ho, només cal veure el ressò en la premsa britànica. Però la tria dels qui hi parlaven va seguir un guió exquisit, d’una gran transcendència política i social.

La presència i les paraules de Jordi Borja, referent intel·lectual dels comuns, i en particular d’Ada Colau, van ser especialment destacades. Fins i tot la manera com va parlar fou remarcable: ‘Ens confrontarem amb valor i decisió contra un estat que es diu de dret i que és un estat pervers i pervertit.’ Al seu costat també dues persones que públicament s’han significat en aquest espai i que tenen una gran ascendència social, guanyada a còpia de molta feina i de molts anys: Anna Sallés i Arcadi Oliveres. I gent que va prendre la paraula des de tots els cantons imaginables, eixamplant molt el terreny de joc del referèndum i, en conseqüència, el desafiament a l’estat espanyol.

Hi vam veure Rubèn Wagensberg, un dels principals impulsors del moviment en favor dels refugiats, i Magda Oranich, que va recordar el franquisme contra el qual tant va treballar com a advocada. Hi vam veure i sentir Miquel Calçada, juntament amb David Fernández. I el cuiner Fermí Puig al costat de Montse Castellà, que va recordar que ‘lo riu és vida’. Hi van portar urnes des de la directora del Casal d’Infants del Raval, Roser Rossell, a Julià de Jodar, que, encertadament, va reivindicar l’occità de la Vall d’Aran. I Isona Passola. I Pep Riera, la veu permanent de la dignitat pagesa del país. I al seu costat van anar pujant a l’escenari gent d’orígens territorials diversos, de feines diverses, d’ideologies diverses, coneguts pel gran públic i no coneguts, però tots imprescindibles. Hi havia sindicalistes i empresaris, hi havia joves i vells, hi havia Abdoulaye Coly, Tai Moi Ho Wong i Benallal Ahmed per recordar-nos que això és un país de dues-cents llengües i de mil colors i que serà una república de dues-centes llengües i mil colors. Hi va haver, en definitiva –molts i molt ben triats tots–, una representació precisa d’aquest massa enorme de persones, d’idees. d’emocions i de sentiments, que des de fa set anys ha canviat aquest país, n’ha transformat la política i les institucions i ens ha canviat a nosaltres.

És lògic, natural i comprensible que cadascú reclamàs un accent particular per a la nova república. És natural i bo, jo diria que imprescindible, que cadascú trobe necessari un detall, un gest, un motiu per a il·lusionar-se respecte del futur col·lectiu que ens espera. Això ens passa a tots i cal que ens passe a tots. Sobretot si després, com ahir, sabem sumar forces i fer pinya. Convençuts, més enllà de sigles, de candidatures i de projectes a curt termini, que per damunt de les nostres aspiracions personals hi ha aquesta unitat popular i ciutadana que és la gran arma que ens pot fer tombar finalment un estat, pervers i pervertit,  que ens pot fer guanyar el referèndum, que pot fer nàixer la república de tots i per a tots.


[Bon Dia] –El director de TV3, Vicent Sanchis, va entrevistar ahir el president Puigdemont i el vice-president Junqueras. De l’entrevista, en remarque una resposta ràpida i contundent de Puigdemont, que em sembla especialment important. Quan li demanaren com reaccionaria a una possible inhabilitació per part de la justícia espanyola, va afirmar que ell només acceptaria de ser inhabilitat pel Parlament de Catalunya, que és la institució a què es deu. Preneu-ne nota, doncs…

–L’operació recanvi ha funcionat perfectament a l’estat francès. Els resultats del primer torn fan preveure una majoria extraordinària per a la República en Marxa, el novíssim partit creat al voltant del president Macron, que ha deixat el PS reduït a no res. Amb el Partit Socialista mort i condemnat, França ha sabut bastir un nou espai polític, derivat del Partit Socialista però completament apartat d’aquell partit. I d’aquest invent en pot resultar no pas la majoria sinó la majoria més esclatant de la història de la cinquena república. La responsabilitat que tindran a partir de diumenge vinent serà enorme, doncs.

–Avui us expliquem la història de la casa que hi ha a Entença, 151. És una més de les moltes que es viuen a Barcelona. La desaparició de la presó ha revalorat la zona i totes les famílies han estat avisades que se’ls acabaria el lloguer i se n’haurien d’anar. Us en presentem els veïns, simplement. La gent que perdrà la casa on viu a mans de l’especulació. És la història de l’Olga, d’en Juan i de la Iman.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]