19.09.2015 - 06:00
La Comissió Europea ha reproduït, en boca del portaveu de Jean-Claude Juncker, el seu posicionament sobre una possible independència d’una part d’un Estat membre. La Comissió sempre ha dit que en aquest supòsit els tractats no s’aplicarien en aquell nou Estat i que podria demanar adhesió a la Unió. Aquesta nova adhesió, com qualsevol altra, necessitaria d’unanimitat dels membres per tal de ser efectiva, després de complir una sèrie de requisits.
En una època especialment crítica per a una Unió Europea amb molts fronts oberts (Grècia, la crisi dels refugiats, etc), molts catalans comencen a plantejar-se si, quan siguem independents, ens convé ser-ne membres. El fet és que l’actuació de la Comissió fins a dia d’avui ha estat prou neutral, oferint força resistència a la força diplomàtica d’un dels seus Estats membres: Espanya. No cal oblidar, a més, que aquestes declaracions es fan en un marc general, sense citar Catalunya explícitament (tot i que implícitament tothom sap a quins casos es refereixen).
Però la Unió Europea sempre negocia. Sigui quin sigui el cas, la governança política de la Unió sempre respecta un principi bàsic: el pragmatisme. “Initial reluctance followed by pragmatic acceptance” (rebuig inicial seguit per una acceptació pragmàtica), que en diuen a l’Eurobubble brussel·lenca. Us presento 5 raons per les quals la Unió Europea negociarà que Catalunya esdevingui Estat membre.
1. Els Tractats no preveuen una situació semblant.
El Tractat de la Unió Europea (TUE) no preveu la possible expulsió d’una part d’un Estat membre que hagi declarat la seva independència. Fins ara ha estat la Comissió Europea qui ha emès la seva opinió sobre la qüestió, malgrat el responsable final de l’aplicació del Tractat correspon al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg. Per tant, no existeix allò que sovint afirma la premsa espanyola sobre una “expulsió automàtica” de Catalunya si es declara la independència. Jurídicament no hi ha precedents ni cap text jurídic en què s’expliciti aquesta possibilitat.
2. Expulsar 7,5 milions de ciutadans?
Acceptant una hipotètica expulsió de Catalunya de la Unió Europea ens trobaríem amb un problema encara més greu: tota la població catalana, encara amb nacionalitat espanyola, tindrien plens drets com a ciutadans europeus.
La història de la construcció europea sempre s’ha fonamentat sobre dos pilars: guanyar drets i sumar nous Estats. Només amb aquesta idea es pot entendre l’ampliació a l’Est de 2004 (quan van entrar 10 nous Estats) o la posterior acceptació de Bulgària i Romania. Expulsarà la UE 7,5 milions de ciutadans? És tan improbable com en el cas escocès, envers el qual la Comissió seguia afirmant que els tractats no serien aplicables en cas d’independència d’una part d’un Estat.
3. Si ens expulsen, ens reconeixen.
La expulsió de Catalunya de la Unió Europea implica el reconeixement de la República catalana. No pots expulsar quelcom que no existeix. Els 28 Estats de la UE, en bloc, reconeixerien la realitat estatal dels catalans i afavoririen el reconeixement dels Estats Units, Rússia, Xina o d’altres Estats claus en la governança global.
Espanya se’n sortiria amb la idea d’aïllar Catalunya només en una primera fase, perquè ipso facto els representants de la República catalana rebrien audiència al més alt nivell a Brussel·les, Washington o Beijing. És per això que la Unió Europea (i Espanya, sobretot Espanya!) s’avindrà a negociar molt abans.
4. La UE s’adapta: precedents i inversions.
Hi ha gran quantitat de casos en què la Unió Europea ha trobat solucions a allò que no s’explicitava a la normativa. Fins i tot, sovint la Unió ha fet allò contrari del que poc temps havia anunciat. En el primer grup podem citar el desenvolupament de tot el que envolta l’euro. Yanis Varoufakis, ex-ministre de finances grec, recordava fa poc que l’Eurogrup (reunions de ministres de finances que prenen decisions sobre el futur de l’Eurozona) és un organisme que no és recollit a cap document oficial. L’adaptació a noves situacions polítiques és molt ràpida, com a l’hora d’establir nous mecanismes per tal de rescatar països amb problemes financers. Un altre exemple, la Comissió Europea afirmà que mai reconeixeria les repúbliques bàltiques i tot just fa 11 anys que són membres de ple dret de la Unió Europea.
D’una altra banda, cal afegir un element important. Més de 5000 multinacionals tenen interessos a Catalunya. A més, Barcelona s’ha convertit en un centre econòmic d’enorme importància. Per citar tres exemples d’última hora, Volkswagen ha decidit aquests dies invertir 3.300M d’€ a la seva planta de Martorell, Maersk ha comprat una de les empreses més importants que opera al Port de Barcelona i Inditex ha decidit comprar un solar de 19.000m2 a Cerdanyola per a ubicar una planta per a més de 200 treballadors.
5. La Comissió Europea no sempre ha dit el mateix.
La Comissió no sempre ha dit el mateix sobre aquesta qüestió. Una resposta parlamentària de Barroso (E-007453/2012) del 28 d’Agost de 2012 afirma que “en l’hipotètic cas d’una secessió d’una part d’un Estat membre de la UE la solució hauria de fonamentar-se i negociar-se en el marc del dret internacional”. Aquesta resposta és ben diferent a la línia que ha utilitzat generalment, dient que els Tractats no s’aplicarien a la regió independitzada (doctrina que, a més, deriva d’una resposta parlamentària de 2004, feta per l’expresident de la Comissió Europea Romano Prodi).
A més, dos Comissaris de l’equip Barroso (2009-2014) van afirmar els seus dubtes sobre si Catalunya quedaria fora de la Unió. Viviane Reding va dir “cap llei diu que Catalunya hagi de sortir de la Unió si s’independitza”, en una entrevista a un mitjà andalús. Per la seva banda, Joaquín Almunia creia que “no és honest dir de manera taxativa que Catalunya quedarà fora de la UE si s’independitza”. Tots dos van ser obligats a rectificar.
En conclusió, els 28 sempre, en tots els casos, s’avindran a negociar, sigui quin sigui l’escenari. En un cas d’expulsió, no cal desestimar un escenari de fast-track, d’accés simplificat a la Unió. En qualsevol cas, no hi ha res tancat i és precisament per això que el govern espanyol corre darrera d’Obama, Merkel, Cameron o Hollande per evitar que els catalans votin en massa el 27 de Setembre a les forces sobiranistes. Perquè saben que podem esdevenir independents i que, malgrat que no sempre amb èxit, Europa sempre negocia.
Silvio Falcón, assessor de l’Aliança Lliure Europea al Parlament Europeu
