La transició va ser un pacte entre les forces democràtiques i els reformistes del règim. Ni els franquistes tenien força per a mantenir la dictadura sense Franco ni els opositors per a fer-lo caure. L’acord va portar a una democràcia de baixa intensitat, en què no es va tocar l’estructura de poder ni es van depurar l’administració ni els cossos de l’estat.

Una situació molt concreta, en un període que podria haver estat excepcional, es va mantenir en el temps i, a la pràctica, va significar el manteniment en la democràcia de personatges del franquisme tan foscos com els membres del Tribunal d’Ordre Públic i la Brigada Politico-social, que actualment són investigats en la querella de l’Argentina per crims contra la humanitat. Aquesta democràcia de baixa intensitat encara és clau per a entendre la política i el sistema de poder actual de l’estat espanyol.

Canvi de règim, sense tocar el sistema polític
La victòria dels sublevats va causar una depuració bestial dels cossos i l’administració de l’estat espanyol. Aquesta depuració va començar abans del final de la guerra del 1936-1939, amb la llei de responsabilitats polítiques, que va depurar el funcionariat a tots els nivells, dels cossos de seguretat als carters passant pels jutges.

El 1978, l’estructura de poder no va canviar, com havia passat el 1939. Els qui es van enriquir amb el franquisme continuaven en posició de privilegi. Tal com recordava el periodista Lluc Salellas, cap ministre franquista no es va veure degradat en la democràcia, la meitat va acabar en política i l’altra meitat en consells d’administració, principalment en companyies elèctriques i bancs. Aquesta és una pràctica que es va consolidar els anys cinquanta i seixanta i que ha perdurat fins als nostres temps.

Dirigents del règim com ara Manuel Fraga, Pío Cabanillas, Rodolfo Martín Villa o el mateix Adolfo Suárez es van reconvertir en partidaris de l’evolució controlada per part del règim. A les corts constituents, una trentena de diputats de la UCD havien estat procuradors franquistes, igual que gran part dels d’Alianza Popular.

Una de les motivacions perquè els procuradors franquistes donessin a la llei per la reforma política del 1976 va ser la contrapartida de transformar les organitzacions paraestatals, com el ‘Movimiento Nacional’ i el ‘Sindicato Vertical’, que van passar a formar part de l’administració de l’estat espanyol. Com que no es va fer cap depuració, la majoria dels alts càrrecs van continuar en el govern de la transició i, fins i tot, en la primera legislatura del PSOE. Es va mantenir una elit administrativa estructural, especialment en els cossos de l’estat, cosa que es va traduir en el fet que el 28% dels parlamentaris de les corts constituents fossin funcionaris.

La justícia: de la transició a la democràcia sense canviar res
La transició va portar l’estat de la legalitat franquista a la democràcia, però en el sistema judicial no va haver-hi cap mena de depuració.

El Tribunal d’Ordre Públic (TOP) va substituir el Tribunal Especial de la Maçoneria i del Comunisme, dedicat a jutjar els delictes d’ordre públic, principalment politico-socials. En la primera sentència de les 3.889 que van dictar, els magistrats –la majoria adherits al règim franquista– van condemnar un obrer a deu anys de presó per haver dit ‘em cago en Franco’; i en els prop de tretze anys d’activitat, van formar part de la repressió, juntament amb la Brigada Politico-social, i mai no van obrir cap causa per lesions. El TOP va ser dissolt i es va reconvertir, immediatament i encara amb la legislació franquista, en l’actual Audiència Nacional espanyola.

Els tres presidents del tribunal van formar part, en democràcia, del Tribunal Suprem, la més alta instància judicial, mentre que el primer president de l’Audiència va ser un magistrat del Tribunal Suprem franquista. Deu dels setze magistrats del TOP van acabar al Tribunal Suprem o l’Audiència espanyola i van mantenir la medalla al mèrit jurídic.

Un d’aquests magistrats va ser Antonio Torres-Dulce, que es va jubilar com a president de l’Audiència Provincial de Madrid. Era oncle del fiscal general de l’estat durant el 9-N i pare de l’ambaixador espanyol a Mauritània, també amb passat falangista. Un altre membre destacat del TOP va ser Jaime Mariscal de Gante: la seva filla és Margarita Mariscal de Gante, ministra amb José María Aznar i, actualment, membre del Tribunal de Comptes i la responsable d’obrir la investigació per a exigir a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau que paguin els costos del 9-N.

La necessitat de renovar la justícia, encara
La nul·la depuració i un poder judicial marcat pels nostàlgics al règim van fer que, el 1983, es constituís l’associació Jutges per la Democràcia. Tal com recordava el jutge Santiago Vidal, només una desena part dels jutges formen part d’aquesta associació, i la resta tenen un caràcter molt conservador.

Per qüestions d’edat, no estan en actiu els jutges més implicats del franquisme, però continuen les reminiscències. El magistrat de l’Audiència espanyola, des del 1989, és Ismael Moreno Chamorro, policia del franquisme convertit en jutge que va empresonar els titellaires granadins, va ordenar d’investigar per sedició i rebel·lió l’ANC i l’AMI i va investigar per sedició el regidor de la CUP de Vic Joan Coma.

L’òrgan de govern del Poder Judicial continua altament polititzat, els partits es reparteixen els nomenaments i una gran majoria de jutges considera que no es protegeix prou el principi d’independència judicial i que els nomenaments no es fan per criteri de capacitat i mèrit.

Els jutges que sí que han estat depurats són els qui s’han mostrat crítics amb el règim. Des dels inhabilitats Elpidio Silva, el polèmic Baltasar Garzón i Santiago Vidal a la jutgessa Àngels Vivas, que no va ser elegida presidenta de l’Audiència per haver signat a favor del dret de decidir.

Militars: els garants de la transició tal com ha estat
Uns dels actors principals de la transició van ser els militars, que havien imposat una dictadura sota l’autoritat del general Francisco Franco fins al 1975. Van tenir un paper protagonista com a legisladors a l’ombra i oposició al canvi democràtic.

Les pressions militars van ser clau a l’hora de redactar els articles essencials de la constitució espanyola. Van ser aquestes pressions les que van fer incloure, en l’article segon, la fórmula ‘indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols’, ara tan utilitzada contra les aspiracions catalanes. També va ser modificat per pressions militars l’article 8, que diu que les forces armades ‘tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat i l’ordenament constitucional’.

El fet que fos imposada la monarquia o la no legalització de les forces republicanes en les primeres eleccions també es deu, en gran part, al paper dels militars. En la llei d’amnistia de 1977, que incloïa gran part dels presos polítics i impedia de jutjar els crims comesos durant la guerra del 36-39 i el franquisme, no cobria els membres de la Unió Militar Democràtica (UMD), creada pels militars favorables a la democràcia el 1974. Això va comportar una dura repressió i expulsions dels cossos, i les pressions militars van impedir que fossin readmesos els qui havien estat expulsats.

L’exèrcit va conspirar unes quantes vegades contra la democràcia. La primera, el 1978, amb l’operació Galàxia, que va aprofitar que el rei Juan Carlos era a l’estranger per a prendre La Moncloa, coincidint amb el consell de ministres, i imposar així un govern de ‘salvació nacional’.

Els principals organitzadors eren el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, el capità de la Policia Armada Ricardo Sáenz de Ynestrillas i un coronel de l’Estat Major mai identificat. Cap dels dos no va perdre el rang militar i Ynestrillas, fins i tot, va ser ascendit quan pertocava per reglament. Els conspiradors no es van aturar i, el 23 de febrer de 1981, van cometre el conegut intent de cop d’estat del 23-F. Més tard, es va aturar la conspiració del 27 d’octubre de 1982, que volia perpetuar accions contra personalitats d’esquerra i autonomistes, i cometre un gran atemptat en un bloc de pisos militars a Madrid, del qual volien culpar-ne ETA i, d’aquesta manera, justificar un cop d’estat dels militars.

L’últim intent conegut és el del 2 de juny de 1985, quan pretenien eliminar autoritats polítiques i militars, inclòs el rei, amb un atemptat en la tribuna d’autoritat durant la desfilada de les Forces Armades a la Corunya. L’objectiu era crear un buit de poder que portés a la intervenció de l’exèrcit en la política espanyola.

Tot i el pas dels anys, s’ha mantingut una imatge conservadora i ultranacionalista, que es reafirma amb algunes declaracions contra el procés català en què s’ha arribat a apel·lar a l’esperit del 23-F, i amb certa nostàlgia del franquisme, acompanyada d’impunitat. Un exemple és el cas del fill de Tejero, que va convidar diversos colpistes del 23-F, inclòs el seu pare, a un dinar de commemoració el 2014. Tot i ser destituït en un primer moment, la sanció va ser revocada i, fins i tot, més tard el van ascendir. En canvi, el tinent Luis Gonzalo Segura va ser expulsat de l’exèrcit per haver denunciat corrupció militar.

La policia: les clavegueres de l’estat des d’abans de la democràcia
En el documentari Las cloacas de Interior, es mostra com el cos policíac no es va renovar, no hi va haver cap depuració. Diversos comandaments van crear el Sindicat Professional de Policia i, sota la cobertura de defensar d’una manera democràtica els agents, es va constituir una organització en què la major part dels dirigents procedien de Fuerza Nueva, de la ultradreta o de la Brigada Politico-social, els més nostàlgics del franquisme.

L’ex-comissari José Manuel Villarejo va formar part en la constitució del sindicat. L’ex-director operatiu de la policia espanyola, Eugenio Pino, va ingressar-hi durant el franquisme, el 1974. Els principals dirigents de l’operació Catalunya, Eugenio Pino, José Manuel Villarejo i Marcelino Martín-Blas, van ser condecorats pel ministre Jorge Fernández Díaz, amb la millora retributiva que aquesta distinció comporta.

La secció més representativa del franquisme era la Brigada Politico-social, la policia encarregada de perseguir i reprimir l’oposició. El cap de la brigada, el comissari Roberto Conesa, i gran part de la secció, van ser reciclats en la guerra bruta de l’estat, encarregats de la lluita contra ETA i els GRAPO.

La mà dreta de Roberto Conesa, el torturador Antonio González Pacheco, anomenat Billy El Niño, condecorat ja en democràcia, es va mantenir a la policia fins al 1982. No ha estat perseguit per la justícia fins que la querella del 2013 a l’Argentina no n’ha demanat l’extradició, denegada per l’Audiència Nacional espanyola. Després de l’intent de cop d’estat del 23-F, es va crear la ‘brigada antigolpe’ (el nom real era Brigada d’Informació de l’Interior), formada principalment per membres del grup anti-GRAPO de Billy El Niño i coneguts per la seva ideologia d’extrema dreta. L’excusa va ser que s’elegien persones altament conservadores perquè fos més fàcil d’infiltrar-los en l’ambient colpista i ultra. Realment, els resultats van ser minsos, i no es van processar civils implicats en les trames colpistes.

Tot i el pas del temps i una renovació ideològica parcial en el cos, la manifestació d’aquest mateix gener, on més d’un miler d’agents dels sindicats minoritaris dels Mossos (SPC, CAT i USPAC) i el sindicat majoritari de la Guàrdia Urbana de Barcelona (SAPOL), juntament amb els sindicats de la policia espanyola (SIPEOL) i la Guàrdia Civil (ASIGC), van protestar principalment contra la CUP per la persecució política, són una mostra d’un pòsit nostàlgic. Grups ultres i plataformes de legionaris espanyols havien fet una crida a participar-hi, amb la qual cosa van mostrar el vincle invisible encara existent que lliga les institucions actuals amb el començament de la transició.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]