Autor: Jeff Lyons.

Llegeixo que Maria-Mercè Marçal s’indignava amb la cançó ‘La tieta’ de Joan Manuel Serrat, ella que tenia una tia Mercè que no tenia res a veure amb aquell reguitzell rimat de tòpics i estereotips. Penso que tan d’acord, i recordo que un dia, fa uns mesos, en acabat d’haver-la sentida, vaig fer cap a Twitter, empesa per la necessitat de compartir la sensació que me n’havia quedat. Que han passat molts anys i moltes coses, però no sé si es fa prou, en la literatura, en el cinema, en les cançons, o on sigui que es facin aquestes coses, per a actualitzar la imatge col·lectiva que tenim de ‘la tieta soltera’.

Faig un petit exercici, que és cercar la paraula solter al diccionari. Més enllà de la definició, l’exemple dels dos diccionaris principals: ‘Una dona soltera.’ Els exemples de l’Alcover-Moll: ‘De cada dia arriben dones errades, adúlteras y solteras’; ‘ets més maca que quan eres soltera’. No, no siguis malpensada. Segur que és casualitat que, en tots els exemples, el subjecte sigui una dona. Passen els anys i sembla que encara tenim enganxada com ronya la imatge de la quarantina que s’ha quedat per a vestir sants, mala sort que ha tingut en la vida, tu. A anys llum de la imatge del ‘solter d’or’, elegant i benestant, que deixa’l anar, que bé que s’ho ha muntat. Entre James Bond i Bridget Jones, va la cosa. Doncs no, senyors. Les tietes, que són les eternes solteres sense descendència en l’imaginari col·lectiu, deixa-les anar, que que bé que s’ho han muntat.

Arran d’aquell tweet, vaig rebre un parell de recomanacions literàries. No he llegit els llibres, encara, però aquí queden esmentats: Viatges amb la tieta (Viena Edicions), una novel·la de Graham Greene amb una tia Augusta aventurera que fa viure i canviar la visió de les coses del seu nebot ensopit pre-jubilat; i l’assaig Spinster (Solterona, Malpaso) de Kate Bolick, una versió estesa de l’article que va publicar a The New York Times, ‘All the single ladies’, en el qual suggeria si la solteria no era una evolució lògica de l’emancipació femenina.

Les tietes no són les d’en Serrat, per molt bonica que sigui la cançó. Ni tenen freds els llençols ni envegen la portera que ‘té algú per escalfar-li el llit’, ni es lamenten de la soledat acaronant un gat castrat, ni són estalviadores i assenyades ni tenen el nínxol pagat, ni són ‘senyoretes’, ni es feien les estretes amb el cap quan eren més joves i el seu cul, més tibat. Convindrem que tot això ens porta a imatges en 4:3 i de colors apagats. Però tampoc no cal anar tan lluny per trobar exemples de films, sèries i llibres que s’entesten a mantenir tots aquests estereotips i uns quants més, que dona, a certa edat toca estar emparellada i posar-se a procrear, i que desgraciada que ets si no trobes un home perquè sense un home què faràs. I encara avui s’ho han de sentir dir, allò de ‘no passis pena, que encara tens temps’, si no el tòpic tan gastat que ja tufeja de ‘se’t covarà l’arròs’. Quin arròs, senyors? Per què s’haurien d’amoïnar? Quin temps han de tenir ni els cal?

Després de tants segles a redós forçat d’un home, ens hem ben guanyat el dret d’estar soles, si així ho volem. La tieta (soltera) avui és una dona independent i autònoma que, amb sort, viu sola, i si l’economia no permet tant, compartirà pis, i ves que això encara no sigui tenir més sort. Que té amics, amats, amants i parelles. Que potser un dia decidirà que vol ser mare o potser ja ha decidit que no ho serà; en tot cas, és cosa seva i prou. Que el seu nucli familiar traspassa les parets de casa, i són les amigues, els millors companys de feines i assemblees, els germans i els nebots, de sang i postissos, i les tietes que també té. Que els caps de setmana no la busquis al mòbil, que s’escalfa el llit tota sola i, quan vol, amb companyia. Que decideix quins espais vol compartir i quins es guarda per a ella. Que s’estima els nebots amb devoció i se’ls endú al parc, al cinema, a la biblioteca i et treu les castanyes del foc quan la cangur falla. Que està sola quan vol estar-hi i assaboreix la soledat.

Potser ens calen tietes d’ara, parafrasejant en Serrahima i que em perdoni. Lliures, independents, felices. Sobretot això, f e l i c e s. Que a alguns encara els sembla difícil de creure.

PS: Les ‘tietes del procés’ i l’imaginari que les envolta seria un tema a banda. Només un apunt: molt de hi, hi, ha, ha, però ves que no siguin aquestes tietes de què fem tanta befa les qui corrin a posar-se a primera línia de front el dia D.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]