16.08.2017 - 22:00
|
Actualització: 16.08.2017 - 23:15
El 22 de març de 2007 el món econòmic català, encapçalat per cent cinquanta institucions d’empresaris, executius, acadèmics i d’àmbits socials i cívics, van organitzar un acte de força conjunt a la sala d’actes del IESE per a reclamar a l’estat espanyol que l’aeroport de Barcelona es convertís en un enllaç internacional i fos gestionat des de Catalunya. Un moviment transversal en què hi havia perfils ideològics tan diferents com Andreu Mas-Colell, Germà Bel, Isidre Fainé, Joan Rosell i Miquel Valls.
Deu anys més tard, AENA ha refermat una gestió centralitzada i ha convertit l’aeroport en una infrastructura dominada per les companyies de baix cost –Vueling n’és la principal operadora– i amb vols intercontinentals escassos. En xifres, es veu més clar: l’any passat, 8,4 milions de passatgers van volar des de l’aeroport de Barcelona a destinacions intercontinentals, però d’aquests, 4,5 milions van haver de fer escala. En deu anys no ha canviat res. Aquesta realitat va ser utilitzada com a metàfora per l’escriptor i analista polític Antoni Puigverd a l’hora d’explicar en un article a La Vanguardia la impossibilitat d’un pacte entre Catalunya i Espanya.
Amb el títol ‘Resignació‘, Puigverd explica en l’article que, d’ençà del 2010, quan el Tribunal Constitucional espanyol va barrar el pas a la possibilitat d’un referèndum que sí que preveia l’estatut, l’única proposta dels partits espanyols ha estat de canviar la constitució: ‘Ho diuen seriosament, però sembla una burla, ja que la societat espanyola se sent ben còmoda amb la constitució i no té gens de ganes de canviar-la’, diu. I afegeix que els ciutadans espanyols no poden, ni volen, entendre les il·lusions i els problemes del catalanisme: ‘La trista conclusió d’aquest panorama és que només hi ha dues sortides: resignació o ruptura.’
La denominada tercera via perd així un dels grans referents, un defensor d’una entesa que ara veu impossible. ‘Jo puc ser contingut personalment, però no puc tancar els ulls a la realitat. Davant d’aquest panorama no tinc l’atreviment de recomanar contenció, és a dir, resignació’, acaba dient Puigverd.
L’absència de gests
La tercera via, com a idea política, sempre ha basat la supervivència en la cerca d’un gest de Madrid que servís per a mantenir els ponts entre Catalunya i Espanya. I el principal enemic ha estat el PP, que no ha fet mai cap concessió. El Periódico extreia una conclusió similar a final d’octubre del 2014, després del 9-N. Rajoy no va donar gens d’importància als més de dos milions de vots de la consulta i va venir a Barcelona a tancar la porta a qualsevola canvi de la constitució. ‘Adeu, tercera via’, deia la portada del diari.
Qui més va abraçar la tercera via, la versió 2.0 del pactisme català, va ser el dirigent d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida. L’auge de l’independentisme va polaritzar les forces i deixà un carril al mig que Unió va voler ocupar de mica en mica. Duran, interlocutor de CDC a Madrid, de primer va mirar de bascular a banda i banda, sense decantar-se per no perdre bous i esquelles. Un bon exemple és aquesta intervenció al congrés espanyol, on s’escarrassava a fer veure al govern espanyol la necessitat que es bellugués i s’assegués a negociar. ‘Si no és capaç, com a president del govern, de dirigir, d’encapçalar una resposta d’estat –no simplement de govern– que agrupi el govern, els principals partits d’aquesta cambra, les institucions del conjunt de l’estat, per donar resposta a aquesta situació política de Catalunya que té un gran suport social, es trobarà, i no és cap amenaça, simplement amb una declaració unilateral d’independència que alguns aprovaran al Parlament de Catalunya. I això no és bo per a Catalunya, estic d’acord amb vostè, però tampoc no és bo per a Espanya.’
https://www.youtube.com/watch?v=PlAussbvam0
Després del 9-N les posicions es van allunyar i l’electorat va castigar Unió, que no obtingué cap diputat al Parlament de Catalunya. D’aleshores ençà, l’anomenada tercera via ha anat perdent padrins, sobretot perquè el PP s’ha mantingut amb força al capdavant del govern. Durant aquests últims temps, el PSC s’ha erigit en el partit de la tercera via. De fet, el primer secretari del partit, Miquel Iceta, va publicar no fa pas gaire el llibre La tercera via. Puentes para el acuerdo (Catarata). Les idees bàsiques de la reforma constitucional que hi proposa són la transformació de l’estat de les autonomies en un estat federal i el reconeixement de la realitat nacional catalana en una disposició addicional a la constitució espanyola, proposta que Unió ja havia fet al congrés espanyol. Però la tercera via, ara com ara, resta en punt mort, bé perquè el PSC no té força al congrés espanyol, bé perquè –com diu Puigverd– els ciutadans espanyols no poden, ni volen, entendre les il·lusions i problemes del catalanisme.
