29.07.2021 - 21:50
|
Actualització: 29.07.2021 - 23:01
A vuit anys, Michal Skibinski es veu que feia mala lletra, a Anin, Polònia, l’estiu de l’any 1939, i la mestra li va posar uns deures de cal·ligrafia per a les vacances: cada dia, en un quadern, havia d’escriure una frase sobre alguna cosa que li hagués passat. Aquest quadern, de l’estiu del 39, s’ha conservat fins avui, vuitanta-dos anys després, i ara és un àlbum magnífic (premiat a la Fira de Bolonya del 2020) publicat per l’editorial Fulgencio Pimentel (octubre del 2020), amb il·lustracions d’Ala Bankroft i traduït al castellà per Katarzyna Mołoniewicz i Abel Murcia: He visto un pájaro carpintero. M’hauria agradat llegir-lo també en català i ho deixo dit aquí.
La primera frase del quadern, del dia 15 de juliol, diu: “He anat al riu amb el meu germà i la meva mestra”, i les pintures de Bankroft ja ens transporten a aquell paisatge polonès de primers del segle passat. Ala Bankroft és el pseudònim d’Helena Stiasny, filla de l’editora polonesa del llibre, estudiant de Belles Arts que diu que es va inspirar en el paisatge (polonès) de la seva infantesa i en un poema de Czesław Miłosz, Al costat de les peònies, per il·lustrar aquest llibre:
Al costat de les peònies*
Floreixen les peònies, roses, blanques
I, com en fragant gerro, a dins de totes
Una munió d’escarabats conversen,
Perquè la flor se’ls ofereix de casa.
La mare, en el parterre de peònies
En cull una i separa els pètals. Mira
Llargament el terreny de les peònies
On un instant pot ser com tot un any.
Després deixa la flor i allò que pensa
En veu alta s’ho diu, i també als nens.
El vent bressa unes fulles totes verdes.
I claps de llum circulen per les cares.
*Traducció de Xavier Farré (font: Czesław Miłosz, Travessant fronteres, Proa, 2006).
He demanat la traducció del poema al seu traductor, Xavier Farré, i m’ha explicat que forma part d’un cicle molt particular de Miłosz, «El món (poema ingenu)», que és la visió d’uns nens, i que el poeta l’escriu en plena Segona Guerra Mundial, durant l’ocupació de Varsòvia, i després és un dels primers llibres que apareix un cop acabada la guerra.
Després m’he dedicat a remirar les il·lustracions de Bankroft aquest cop sense llegir les frases de Skibinski, només amb el poema a la memòria. M’he aturat a la doble pàgina del 7 d’agost: “He caçat una vespa amb un got.” La vespa eren els escarabats de Miłosz, el got, les peònies. Llavors m’aturo en “On un instant pot ser com tot un any” i començo a entreveure altres fils que van de la poesia de Miłosz al quadern de Skibinski, els fils que ha dibuixat Bankroft vuitanta anys després. I m’hi perdo. Em perdo enredada entre els versos, les frases i els dibuixos i no tinc peònies al balcó, així que faig allò tan lleig de buscar-ne imatges a la xarxa i en veig els pètals atapeïts, com rebregats fins i tot, i imagino que la mare del poeta, quan en separa els pètals, ho ha de fer amb molta delicadesa i torno a les frases de Skibinski, escrites per practicar cal·ligrafia, però que han capturat, sense voler-ho, instants de vida normal just abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial.
Aquest article el publico el 30 de juliol, i Skibinski el 30 de juliol de 1939 escriu: “Un globus ha sobrevolat Anin”. Ho llegeixes i et demanes qui hi devia anar en aquell globus, cap a on anava, a avisar de què, perquè un mes després, l’1 de setembre del 1939, el petit Michal, que encara té vuit anys, escriu per resumir el dia en una frase: “Ha començat la guerra”, i és ben bé així: la Segona Guerra Mundial comença aquell dia, ho diuen tots els llibres d’història i ho poden corroborar els seus –cada cop menys– supervivents. I llavors la foscor que ja anaves detectant a les il·lustracions de Bankroft fa el ple en un paisatge de troncs que sembla que es belluguin, potser perquè ja te’ls mires corrent, mentre fuges de les bombes.
Us he deixat el poema aquí, gràcies al seu traductor, perquè agafeu l’àlbum de Skibinski (que encara és viu i fins i tot fa entrevistes!) i Bankroft i viatgeu en el temps i en l’espai i pels versos i aneu fent lectures i més lectures d’aquesta obra d’art. La vida normal d’abans de la guerra vista per un nen de vuit anys, un llibre a l’abast de lectors de totes les edats que t’explica com d’un dia per l’altre, amb un senzill “Ha començat la guerra” tot canvia radicalment, i t’ho explica perquè aquell nen feia mala lletra i tenia deures d’estiu.
Llegir aquest àlbum a finals de juliol, a tocar de vacances, tants anys després, remou i il·lumina. No cal l’extensió ni la introspecció d’un diari, no calen paràgrafs eterns i carregats de detalls, una sola frase, en una sola frase hi cap un món encara que tu només escriguis per aconseguir fer les lletres més intel·ligibles quan comencis segon curs al setembre… El 29 d’agost de 1939 pots escriure “El pare m’ha vingut a veure” i no saber, per exemple, que serà l’últim cop que us veieu, perquè el pare és pilot de guerra i morirà pocs dies després. Tu només escrius el que per a tu ha sigut més important avui: la visita del pare. I aquella visita, recollida en aquell quadern, i aquell quadern, guardat durant dècades per la mare primer i per ton germà després, un dia arriba a mans del teu nebot i ell l’envia a una editora i la filla de l’editora il·lustra les teves frases i tu ets viu i ho veus i ho vius i tot per una llibreta que ha sobreviscut als trasllats i al temps. Remou i il·lumina.
S’acaba el juliol. Aquest és l’últim article de la temporada i la temptació de comprar una llibreta i recollir en frases tot el mes d’agost us la deixo aquí servida en safata, per a qui s’hi vulgui llançar. Jo tornaré al setembre fent més bona lletra, potser.
