14.11.2016 - 02:00
|
Actualització: 14.11.2016 - 18:35
El cas de les pintures murals romàniques del monestir de Santa Maria de Sixena ha estat des del començament un cas que el govern de l’Aragó ha mogut per raons polítiques i no pas culturals ni artístiques ni patrimonials. També la jutgessa s’ha mogut per uns criteris d’arbitrarietat, quan ha desatès les raons tècniques i científiques dels experts i n’ha dictaminat el trasllat. Perquè des del primer minut els experts han desaconsellat el trasllat de les pintures pel risc d’un deteriorament irreversible. Aquests interessos arbitraris han demostrat que no tenen escrúpols quan han arribat a manipular la veu dels experts a través dels mitjans de comunicació.
Els arguments dels experts, que mostren fets objectius i que s’han manifestat contra el trasllat, han estat manipulats i instrumentalitzats en tot aquest litigi. Primer foren les restauradores que van fer el peritatge i van declarar durant el judici, Rosa Gasol i Mireia Mestre: l’advocat representant de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, Jorge Español Fumanal, en va tergiversar les paraules i en convertí el ‘no és aconsellable de traslladar les pintures’ en un ‘sí que es poden traslladar sense cap problema’, en unes declaracions al diari Heraldo de Aragón (vegeu-ne l’article).
I ara fa pocs dies ha estat objecte de manipulació –també instigada per l’advocat Español Fumanal als mitjans de comunicació– una de les figures internacionals més reputades del món en aquest àmbit, el restaurador de la Capella Sixtina, Gianluigi Colalucci. El 25 de setembre ja havia declarat d’una manera clara al Punt Avui que desaconsellava de traslladar les pintures: ‘Jo no mouria les pintures de Sixena del MNAC.’ I afegia: ‘Seria ideal que les pintures de Sixena lluïssin al seu lloc, però, per desgràcia, són obres que han afrontat una història i unes vicissituds tals que avui ja no és possible de moure-les, tècnicament parlant.’ Tanmateix, el 6 de novembre, escandalitzat i alarmat, Colalucci denunciava unes afirmacions falses del Diario Alto de Aragón, on el feien aparèixer declarant-se partidari del trasllat. Ell mateix ho explicava a la periodista Maria Palau, que ha seguit el tema al Punt Avui, i es ratificava així en allò que havia afirmat: ‘Les pintures són inamovibles’ (vegeu-ne l’article).
En el punt en què es troba el procés judicial, i arran de les envestides deshonestes de l’advocat de l’Ajuntament de Sixena, tornem a les raons científiques i tècniques, que són les que contenen arguments objectivables. Perquè hem de tenir en compte que les pintures murals són per sobre de tot un patrimoni universal, i la seva preservació i conservació hauria de passar per davant de qualsevol altre argument.
La majoria d’experts entenen que la situació ideal de tota pintura és que es conservi en el lloc original on es va pintar. Tanmateix, les pintures romàniques que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre les quals les de Sixena, ja no són del seu lloc d’origen, sinó que formen part d’un conjunt i d’un context, i tècnicament es troben conservades en unes condicions ambientals òptimes i en un suport sobre tela i fusta que ja implica que siguin una altra cosa. Quan es van arrencar va ser per a preservar-les. Possiblement si no s’hagués fet aquesta acció, la majoria de pintures murals romàniques avui ja no existirien. Es van arrencar en fragments petits i es van reencolar sobre tela i fusta. Aquestes pintures ja tenen una altra vida.
La restauradora Rosa Gasol, una de les màximes expertes en pintura mural del romànic català, després la manipulació de què fou objecte, ha decidit de no fer més declaracions públiques. Tanmateix, els seus coneixements són recollits en el llibre La tècnica de la pintura mural a Catalunya i les fonts artístiques medievals (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012), que és, de fet, la seva tesi doctoral. En aquest llibre hi ha un capítol dedicat a les pintures de Sixena i és sobre aquest text que ens basem.
Gasol hi explica que el monestir de Santa Maria de Sixena fou fundat per la reina Sança d’Aragó el 1188, dins l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Al recinte ja hi havia establerta una comunitat masculina i el nou edifici es dedicà a una de femenina. La sala capitular de l’església es va decorar amb pintures de gran qualitat. El conjunt decoratiu era integrat per tres elements principals: escenes de l’Antic Testament, una sèrie dels avantpassats de Crist i el cicle del Nou Testament. Gasol fa referència a la relació estilística de les pintures de Sixena amb pintors anglesos de l’època, i també a la influència bizantina, provinent de Sicília. Diu: ‘A causa de les connexions reials de la corona anglesa amb la Corona d’Aragó i la relació d’ambdues amb Sicília, s’ha apuntat la hipòtesi que els artistes de Sixena s’haurien format a l’àrea de Winchester o a la de Canterbury, haurien visitat Palerm i Monreale i posteriorment haurien treballat a la sala capitular de Sixena, sota el patronatge reial.’ Segons Gasol, no hi ha cap datació clara de l’execució de les pintures. Si uns experts apunten les dates de 1200-1220, uns altres la situen entre el 1190 i el 1194. Ella es decanta per la dècada del 1190-1200.
Després, Rosa Gasol parla de la història de la conservació de l’obra, les intervencions i l’estat de conservació actual. I així podem saber les peripècies que han hagut de travessar aquestes pintures.
La configuració de la sala capitular havia estat alterada en el curs dels segles amb campanyes de remodelació: s’hi van tapiar arcs, s’hi van obrir portes i finestres als murs i les pintures dels murs es van emblanquinar. L’emblanquinada s’explica, segons Gasol, ‘en termes de redecoració per causa del canvi de gust, però també pot ser deguda a la degradació ocasionada per la humitat que ascendia per capil·laritat pel mur des del subsòl, atesa la ubicació del monestir en una àrea d’aiguamolls. La humitat produeix la cristal·lització de sals solubles sobre la superfície de la pintura i ocasiona pèrdues de matèria’. I afegeix: ‘Els efectes del deteriorament també són visibles a les fotografies del 1917 i 1936 i comporten principalment pèrdues de cohesió i d’adhesió de la pintura i de les capes de preparació.’
La restauradora continua explicant que durant el segle XVIII es va construir molt al monestir i al segle XIX, arran de la desamortització, la comunitat de monges en va marxar i el monestir va restar abandonat. La comunitat hi va retornar el 1875 i s’hi van fer noves obres. La descoberta de les pintures dels murs la féu el 1881 l’historiador i arquitecte afeccionat Mariano de Pano. Al tombant de segle va néixer un interès creixent per l’art medieval i l’any 1918 els alumnes de Lluís Domènech i Montaner de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona van fer-ne còpies-estudi en aquarel·les, que han permès de documentar els colors originals de les pintures abans de ser transformats irreversiblement pel foc.
El 28 de març de 1923 el monestir va ser declarat monument històrico-artístic. Anys més tard, l’historiador i arquitecte Josep M. Gudiol i Ricart va descobrir noves àrees de les pintures. El 1936 les va fotografiar, tres mesos abans de ser cremades, per a un estudi de catalogació del patrimoni encarregat pel Servei de Restauració de Monuments de la Generalitat de Catalunya.
L’agost del 1936, tot just començada la guerra del 1936-39, el monestir es va cremar i l’incendi va afectar les pintures de la sala capitular. Els colors (diuen que eren uns blaus, ocres i salmó excepcionals) es van transformar d’una manera irreversible –per causa de les altes temperatures– en tonalitats marronoses i grisoses, i tan sols les zones que encara eren parcialment cobertes per l’emblanquinament, com les escenes de la Passió de Crist i un dels arcs d’accés al claustre, que era tapiat, van conservar, en part, la policromia original (aquestes parts pictòriques es van arrencar en una segona fase, l’any 1960, per Joaquim Pradell i el seu equip del Museu d’Art de Catalunya.)
Segons la documentació consultada, la tardor del 1936 gairebé totes les pintures dels arcs van ser arrencades per Robert i Llopart, ajudants de Gudiol, i traslladades a l’improvisat taller de restauració instal·lat a la casa Amatller de Barcelona, on foren traspassades a un nou suport, primer per Navarro i després per Ramon Gudiol l’any 1937. Finalment, van ser dipositades al MNAC l’any 1940.
Continua Rosa Gasol: ‘Els mètodes i els materials emprats en els arrencaments foren els tradicionals, que consistien en teles de cotó adherides amb cola animal a la superfície de la pintura, i es procedia pel sistema anomenat strappo o separació de la capa de pintura amb part de l’enlluït. Aquest mètode havia estat transmès per l’equip de restauradors italians que havia efectuat els trasllats de pintura mural durant els anys 1920 a les esglésies del Pirineu català. El muntatge de la pintura arrencada a un nou suport requeria l’anivellament de les restes de l’enlluït del revers, l’aplicació de dues teles de cotó amb caseïnat càlcic, i l’adhesió a una estructura reticular de fusta plana per a la pintura del mur, i en forma corba per a la pintura dels arcs transversals.
Malgrat les dues fases d’arrencament, encara hi van quedar nombroses restes de pintura. Els fragments que no es van arrencar encara es poden observar a Sixena, per bé que molt degradats. Perquè la sala capitular es va mantenir durant cinquanta anys en el mateix estat de ruïna en què l’havia deixat la guerra. Les pintures que restaren al monestir de Sixena foren exposades a la intempèrie, amb la qual cosa es ressentiren dels efectes de la degradació ambiental. No fou fins el 1988 que es va començar una campanya de restauració de la sala capitular. I, malgrat aquestes accions (recobriment dels murs amb ciment i estuc sintètic de color rosat), la humitat ha continuat afectant els murs fins a degradar aquests nous revestiments. Per tant, la sala capitular manté el problema històric de la humitat, que continua degradant-hi tots els materials.
Hem recollit el testimoni extens d’una de les restauradores expertes en les pintures murals de Sixena. Molts altres entesos s’han manifestat en el mateix sentit durant el litigi. Ha arribat el moment de dur el debat a l’àmbit tècnic.
PS: Poques hores després de publicar aquest article, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ha publicat un informeque recull tots els informes científics que ha encarregat el museu, en relació al trasllat de les pintures murals de Sixena. Els informes coincideixen que moure les pintures del seu lloc actual suposaria una ‘pèrdua irreparable’ pel fràgil conjunt pictòric. El museu ha estudiat en profunditat i ha traslladat a la jutgessa els riscos i conseqüències d’una possible restitució. Els estudis han estat elaborats per centres científics i laboratoris lligats a les universitats UAB, UB i UPC, al CSIC i a la Diputació de Barcelona. Amb l’aval dels informes, el director del MNAC, Pepe Serra, ha reiterat aquest dilluns la ‘temeritat’ del trasllat. (Llegiu la notícia).
