Cinema Imperial de Mont-real. Festival Internacional del Nou Cinema de Mont-real. Lloc i context on s’estrena Le peuple interdit, el nom del documental del cineasta quebequès Alexandre Chartrand sobre un poble al qual no permeten fer el referèndum per decidir el seu futur, el nostre. A l’estrena, tota la plana major de l’independentisme quebequès, tant dels principals partits (Parti Québécois-PQ, Québec Solidaire-QS i Option Nationale-OP) com de la principal plataforma anomenada Oui Québec. I, és, la comunitat catalana, com més va més gran, articulada en el Casal Català del Quebec, l’ANC-Quebec i els castellers de Mont-real. S’acaba la projecció i esclata l’entusiasme. Tothom dret aplaudint i una llarga ovació de minuts al creador.

Però l’entusiasme ha estat el mateix a una banda i a una altra? L’espectador català i el quebequès ho han vist de la mateixa manera? Doncs no. El català mirant amb nostàlgia, o bé el país o bé les mobilitzacions, i amb ganes de tornar a un país ja convertit en República Catalana. I el quebequès al·lucinat tant amb el fet que no puguem votar com amb l’impacte de les grans mobilitzacions que hem fet a casa nostra (i això que al documental només hi surt la V del 2014 i la Via Lliure del 2015).

Les converses tingudes després de la visió del documental i, sobretot, durant la setmana delaten que el moviment quebequès es troba en un cert estancament estratègic. Després dels grans salts endavant pels referèndums del 1980 i 1995, al Quebec es comencen a moure coses i hi ha un cert neguit per a debatre i dibuixar escenaris.

Amb una llei 101 del 1977 que garanteix la preeminència del francès al Quebec i una assumpció de la plurinacionalitat que molts ja voldrien dins l’estat espanyol, el Quebec vol despertar-se del miratge del federalisme canadenc. Està en una situació similar a la del País Basc, on el miratge del concert econòmic fa semblar que l’única aspiració política sigui governar una gestoria. Però, vist amb perspectiva, ha estat crucial per a Catalunya no tenir ni el respecte amb què viuen els quebequesos ni els recursos propis bascos. Tindríem un independentisme tan fort amb el català al mateix nivell que el castellà per part de totes les administracions i sense espoliació fiscal i amb les inversions pertinents en infrastructures? Sembla que els federalistes canadencs ho han entès, almenys en part. A Espanya, com que no n’hi ha, doncs no ha entès ningú.

Amb la sensació de confortabilitat, costa molt de canviar les coses. Però de voluntat no en falta. Al Parti Québécois viuen un gran debat intern que no s’ha aturat pas amb l’elecció del seu nou màxim dirigent, Jean-François Lisée. Parlen de com i quan encarar el tercer referèndum, però sense tenir sensació que arribi la tempesta perfecta per a impulsar-lo. Sense consens intern ni extern, s’ha presentat una opció a llarg termini per a fer-lo durant els anys vinents.  I, per això, aquests darrers temps n’ha nascut una escissió més a l’esquerra i més independentista, Option Nationale, ara encapçalada per Sol Zanetti i, de moment, extraparlamentària.

Sí que és més a l’esquerra que el PQ, però més tebi en la qüestió de la independència, és Québec Solidaire, que amb el sistema parlamentari canadenc només ha aconseguit tres diputats a l’assemblea nacional (sí, així d’oficial) del Quebec. Plana en l’ambient la possibilitat de bastir entre totes dues formacions polítiques minoritàries una coalició més progressista i independentista.

Quant a les entitats, hi ha Oui Québec, que és un conjunt d’organitzacions unides per la independència. Per entendre’ns, més similar estructuralment a la PDD que no a l’ANC, tot i que explícitament independentista. Sense aquesta tempesta perfecta, almenys són conscients que amb els partits han de començar a sembrar per a generar aquest escenari.

I mentre les aigües romanen almenys somortes per la part superficial, algú vol començar a moure el debat. Personalitats de la societat civil d’àmbits diferents (ecologisme, política, moviments estudiantils, feminisme, cultura, etc…) promouen la necessitat de parlar del Quebec del futur amb ‘Faut qu’on se parle’.  Tot i que només s’han fet les sessions de Quebec i Mont-real, l’objectiu és fer-ho extensiu a tot el territori. Es tracta de fer, en certa manera, un procés constituent des de baix amb l’ajuda de noves tecnologies. Això sí, procés constituent per a iniciar un procés emancipador i renovador políticament.

Allò que semblava una revolució tranquil·la sembla que es vol tornar a despertar. Ho va demostrar fa un parell d’anys amb grans mobilitzacions estudiantils i potser ho farà ara amb el pas d’un oleoducte pel Quebec. Quan altres regions canadenques ja havien dit no a treure el petroli de les sorres bituminoses d’Alberta per la banda pacífica, el govern federal ha optat per la banda atlàntica. I, això sí, un 90% del nou recorregut passa pel Quebec, especialment per on viu la immensa majoria de la població, la vall del riu Sant Llorenç. Aquest oleoducte s’ha interpretat com una agressió a la sobirania del Quebec i com un atemptat ambiental. Potser l’oposició que en resulti acabarà passant d’una transició energètica a una transició nacional cap a la independència, segons l’actitud del govern quebequès i el federal canadenc.

Al Quebec es comença a fer xup-xup, però encara no se sap cap a on anirà i se n’haurà de fer el seguiment. Això sí, el nostre xup-xup en constant evolució ja el va filmar l’Alexandre Chartrand del 2014 al 2015. I si volem adonar-nos com ens veuen des del Quebec, el 24 de novembre se’n fa l’estrena a Barcelona i el 26 a Perpinyà. I per a fer revisió d’allò que s’ha fet, res millor que algú de fora que ens posi un mirall al davant. Merci, Alex!

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]