Hauríem d’anar bastant enrere per trobar una aroma crítica tan intensa com la que aquests dies s’està espargint per la xarxa, no sols digital, que conformen llibreries, editorials i autores i autors: una energia meravellosa. Només per la seva bufa a les institucions públiques i les idees de ‘foment de la lectura’ ja val la pena de seguir ben de prop aquesta onada. De què estic parlant? De la ventada contra el regidor Collboni i la seva gran idea de fer una campanya del llibre consistent a enviar exemplars a… Trump! De debò us dic que està passant alguna cosa important: dir prou.

Ha sortit un manifest. A VilaWeb sabem de què va. En aquest diari s’ha pronunciat més d’un cop una de les promotores, la Tina Vallès, autora i correctora editorial: sobre la deixadesa de la lectura entre els més petits, a les escoles. Aquesta setmana, amb una apel·lació al conseller de Cultura, s’ha sumat de nou al debat l’agent cultural Carlota Torrents, que ja havia començat a parlar clar després de la Fira de Bolonya que tant de relleu ha donat a la literatura juvenil però que només té visibilitat fora de Catalunya. I més articulistes. La llibrera Isabel Sucunza, amb el seu agraït estil sardònic, a Directa i l’editora Laura Huerga a La Llança, suplement cultural que acaba de sortir.

L’editora Huerga titula d’una manera provocadora que s’agraeix: ‘On sou quan els altres debaten i critiquen?’. És una resposta a l’article que aquesta mateixa setmana –ja us dic que la cosa és una ràfega que s’ha encès tot d’una per afartament i que corre de pressa, de pressa– va publicar Xavier Marcé a l’Ara. També jo em vaig quedar perplexa de les coses que escriu l’assessor del regidor Collboni, soci cultural de l’ajuntament del canvi. Constatació: l’alcaldessa Colau no té qui li escrigui; només rep crítiques dels mitjans, que no sols no estan sempre justificades sinó que, sobretot, tapen allò que el consistori està fent bé. Els opinadors que mirem de seguir l’època Colau sense sectarismes ens hem de fer reporters perquè no podem confiar en la informació que s’hi dóna, la immensa majoria és a la contra. I a sobre només des del punt de vista polític, quan la informació local (del dia a dia) és la més important, finalment, per a jutjar un ajuntament.

Ara: en el cas del regidor Collboni i la seva campanya –de 110.000 euros, poca broma– encomanada al seu amic publicista Risto Mejide no em sap greu sumar-me a la crítica consistorial. Fins diria que, com que se li ha donat tanta corda mediàtica, a Collboni, l’home ha cregut que ho pot fer tot. Però estem parlant del llibre. Una política cultural del llibre demana un canvi de mentalitat que no tots els polítics estan en condicions de fer, si més no, els que fa tant que remenen les cireres. El que és segur és que el panorama dels llibres ha canviat moltíssim, també de mentalitat.

Mentre continuem parlant del sector del llibre com si fóssim encara a primers de segle, abans de la crisi, sense discernir gaire què significa avui la festa del 23 d’abril (ni tant sols aquests ‘llibres més venuts’ que representen només una mica més del 3% de les vendes…), la revolta dels llibres és un fet, encara que passi desapercebuda per als qui controlen els altaveus de la propaganda. Noves editorials petites i mitjanes que treballen molt bé i moltes hores. Llibreries noves que tiren endavant quan ningú no n’hauria donat un cèntim fa deu ni cinc anys, i no sols a Barcelona, ni tampoc no només en el centre de la ciutat. Autors que saben moure els llibres amb dignitat: clubs de lectura, conferències a escoles… Mestres, bibliotecaris. Gent que anima el llibre, no que el desanima. Gent que pensa i actua, en suma.

Tots treballen una barbaritat. I ara s’han cansat que surti un pinxo institucional que s’hauria gastat més de cent mil euros per la cara (de Trump), si tota aquesta tropa no ho hagués impedit en unes poques hores. Perquè ha anat així: poques hores han bastat perquè el regidor retirés la cosa. Només ha de dir què pensa fer amb els 110.000 euros que hi havia destinat. Hem de creure que el seu proveïdor-amic, el tal Risto, ja els ha tornats. Oi?

Confio molt doncs en els meus col·legues –sobretot les col·legues, que tan bé ho estan movent– que han començat a dir prou a l’estultícia institucional. Que per descomptat no comença ni s’acaba a l’ajuntament.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]