La Vanguardia va publicar ahir una filtració, teledirigida des d’un sector del PP, sobre una reunió entre Mariano Rajoy i Carles Puigdemont l’11 de gener a la Moncloa. La versió que explicaven casa bastant amb allò que després se n’ha pogut saber. Que Rajoy va demanar al president català que acudís a la conferència de presidents autonòmics i que Puigdemont va dir que hi aniria si podia defensar el referèndum en una intervenció assegurada. Com que li van dir que no, es va acabar tot. No va haver-hi cap negociació.

Això que passava l’11 de gener no ha eixit a la llum pública fins el 22 de febrer. Són massa dies perquè isca ara de casualitat. Oimés si observem com ha anat emergint l’afer, a càrrec del delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo. És Millo qui fa mans i mànigues perquè se sàpiga que els dos presidents es van veure i qui origina, entre més coses, una visible contradicció amb Xavier Garcia Albiol, que ho havia negat amb èmfasi.

Si la reunió ha estat ignorada durant tant de temps, hem d’entendre que és perquè tots dos interlocutors van decidir que fos així. Ho devien pactar i tots dos devien pensar que era positiu per a les posicions respectives, tant si ens agrada a nosaltres com si no. Puigdemont ha complert i ha demostrat que és un negociador seriós. Rajoy, o els seus, no. Però, ja que ha estat la Moncloa que ha trencat el pacte, per mitjà de la loquacitat de Millo, és lògic que ens preguntem què ha passat i per quina raó ho ha fet.

I l’explicació que circula, l’única raonable, és que Millo representa Soraya Sáenz, i que Soraya Sáenz mira a veure si hi ha cap manera de ressuscitar aquella aparença de diàleg que va ser aixafada pels esdeveniments ja fa setmanes. És una explicació que no estic en condicions de confirmar al cent per cent i que, per tant, avance amb tota la precaució. Però no puc negar que té lògica. De fet, que és l’única explicació lògica. Després de l’augment enfervorit de les crides a la repressió que hem vist aquests dies, poques possibilitats més restaven ja als partidaris de fer veure que s’ha activat una presumpta operació diàleg per a intentar mantenir-la viva. Poques possibilitats, més enllà de filtrar, després d’un mes, una reunió que en definitiva sembla que només serví per a veure que no es podia avançar i que no havia tingut continuïtat. Feta, a més, en un moment en què no era gens clar encara si anàvem cap al referèndum o cap a les eleccions.

De tot plegat, n’ha quedat ben clara una cosa, sobretot, que no és pas cap sorpresa: a Espanya no tenen cap full de ruta. O bé en tenen com almenys dos, contradictoris, i no saben quin han de fer servir. Aquest episodi, en definitiva, ha tornat a posar al descobert les divisions dels del no i fins i tot les divisions dins el govern espanyol i el PP, entre els qui reclamen mà dura immediata i els qui pensen, potser perquè són ells els qui l’haurien d’ordenar, que aplicar-la és massa perillós. La notícia cabdal és aquesta, més enllà de la incomoditat evident, i el malestar, que tots sentim per la manera com ha anat tot.

 

[Bon dia]  –Al seu bloc de VilaWeb, l’Albert Cortés parla també de la reunió entre Puigdemont i Rajoy. El podeu llegir ací.

–Indignant la condemna de l’Audiència espanyola al raper mallorquí Valtònyc. Indignant que es perseguesca d’aquesta manera la llibertat d’expressió i artística i encara més indignant la comparació amb el tracte que reben les infantes reials, que asseguren no saber res de res sobre la manera com roba la família.

–L’acte que dugueren a terme ahir Mas i Ibarretxe a Sant Sebastià és important perquè podria començar a configurar un segon front d’oposició a Madrid en el moment més adequat. Us recomane de veure la intervenció, a l’estil TED, d’Ibarretxe i la més que contundent intervenció de Mas. Ací podeu veure’n el vídeo sencer.

–Decisió espectacular del Washington Post, que ha canviat la capçalera per incloure-hi la frase ‘La democràcia es mor en la foscor’. Ho havia sentit dir a Bob Woodward en algun dels seus llibres, però, caram, com deuen estar les coses a Amèrica per a fer un pas d’aquesta dimensió. Fa por i tot.


 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]