La reunió secreta d’Edward Snowden, Arundhati Roy, Daniel Ellsberg i John Cusack

«És com si un gegant ric i embogit anés ensopegant d’aquí cap allà en una regió pobra, amb les butxaques plenes de diners i una pila d’armes, llençant-les per allà on passa. Ni tan sols sabeu a qui esteu proporcionant-les, a quina facció assassina esteu armant en contra de quina altra, i us sentiu molt importants quan en realitat…»

Arundhati Roy, la intel·lectual índia, sacseja consciències en una conversa amb l’actor John Cusack, militant de l’esquerra nord-americana. És la primera conversa que recull Coses que poden i no poden dir-se (Tigre de Paper, 2018). És un llibre escrit principalment per Cusack i Roy arran d’unes reunions que fan i que anticipen una última reunió secreta amb Edward Snowden a Moscou, a la qual també conviden Daniel Ellsberg, ex-analista de l’exèrcit dels EUA que va filtrar un estudi secret sobre la guerra del Vietnam que va causar un gran escàndol.

Coses que poden i no poden dir-se és una obra breu, d’un centenar de pàgines de format petit. De butxaca real, vaja. Però condensa unes converses i reflexions sobre el funcionament dels estats, el control i la vigilància ciutadana, l’imperialisme nord-americà, el paper dels símbols i el patriotisme… És una esmena a la totalitat del sistema, que dirien alguns.

El primer capítol és un text signat per Cusack en què transcriu uns fragments de converses amb Roy a Nova York. Hi explica el moment que va tenir l’impuls de telefonar a Roy i proposar-li de reunir-se amb Snowden i Ellsberg a Moscou:

«—Vols anar a Moscou i trobar-te amb en Dan Ellsberg i l’Ed Snowden?
—No diguis bajanades…
—Escolta… Si puc arranjar-ho, hauríem d’anar-hi?
Es va fer un silenci, i vaig sentir el riure a l’altra banda del telèfon.
—Sí, home, i tant. Anem-hi.»

A continuació, un capítol escrit per la intel·lectual índia. Hi explica la trucada de Cusack, la seva aproximació al personatge de Snowden, la seva relació amb Ellsberg i les idees d’aquest activista nord-americà, per la crisi dels partits d’esquerra… També hi explica les seves peripècies burocràtiques per aconseguir el visat per al viatge a Moscou.

El tercer capítol reprèn la línia del primer. Tornem a les converses de Cusack i Roy. També inclou un relat de l’acte de lliurament del premi Right Livelihood (alguns diuen que són ‘els Nobel alternatius’) al parlament suec, a Estocolm. L’ocasió donava peu a parlar dels drets humans, les llibertats civils, la tasca de les fundacions i les organitzacions no governamentals, la filantropia… Roy diu això: ‘La Pau SA és a voltes tan preocupant com la Guerra SA. És una manera de gestionar la ràbia pública. Tots som gestionats, fins i tot, si no ho sabem… L’FMI i el Banc Mundial, les entitats més opaques i secretes, destinen milions a les ONG per combatre la “corrupció” i per la “transparència”.’

D’Estocolm, Roy, Ellsberg i Cusack viatgen directament a Moscou. I l’actor explica com es produeix el contacte amb Snowden. ‘La reunió entre aquests dos mites vivents de la consciència americana era històrica. Veure l’Ed i en Dan junts, intercanviant històries, intercanviant notes, era reconfortant i profundament inspirador, i la conversa amb la Roy i els dos antics homes del president va ser extraordinària. Va ser profunda, reveladora, enginyosa, generosa i va tenir un punt informal que no hauria estat possible en una entrevista formal, estructurada. […] Potser algun dia l’NSA ens entregarà l’acta de la nostra reunió.’

El quart i penúltim capítol és una reflexió d’Arundhati Roy escrita després de la conversa amb Snowden a Moscou. Segurament, és la sacsejada més gran del llibre. En un document normal, aquest capítol seria la part final de conclusions. Però l’honor de tancar l’obra a quatre mans és per a la conversa secreta. És clar, secreta fins que s’ha publicat. És evident que no és la conversa completa. I sorprendrà el lector veure que qui fa les reflexions més llargues no és l’ex-analista contractat per l’Agència de Seguretat Nacional (NSA, en anglès) nord-americana, sinó Dan Ellsberg. Que lliga unes reflexions més que interessants, acompanyades per comentaris de Snowden, Cusack i Roy.

La reunió es va fer a final del 2014. No perd vigència. Al contrari. Què n’hauria sortit ara, amb Donald Trump al capdavant de la superpotència? En la versió original anglesa fou publicat l’octubre del 2016. Ara Tigre de Paper el posa a disposició dels lectors catalans al preu de dotze euros, en la col·lecció d’assaig ‘Urpes’. Qui s’hi vulgui esgarrapar, ja sap què hi trobarà.