La pau dels cementiris, la perversitat i la pressió (aquesta sí) unilateral

  • Resposta perplexa a l'article que ha escrit Ferran Rodés per a pressionar Puigdemont contra la declaració d'independència

Pere Cardús
16.10.2017 - 02:00
Actualització: 16.10.2017 - 17:00
VilaWeb

Que hi hagi gent que no vol la independència de Catalunya és lògic i legítim. Als qui van de cara, mai no els ho han de retreure. De fet, el debat democràtic més saludable sempre és entre els qui van de cara i són sincers. Tanmateix, entremig dels qui van de cara en aquesta qüestió, sempre hi ha aquells que s’han pensat que això era un joc de miralls i de cinisme. Aquells que fan veure que són, però que no volen ser i miren de treure partit del tripijoc.

Ahir ens vam trobar amb un article de Ferran Rodés, el propietari de l’Ara, que ens va esgarrifar. Pensar que algú que mena un diari que es declara sobiranista pot arribar a fer el joc –i la feina bruta– a un estat espanyol que ens amenaça i ens agredeix d’aquesta manera esgarrifa. Amb el títol ‘L’autoritat de la gent de pau’, Rodés apunta que hom considera que ‘el passat, tot i que és insatisfactori, és millor que el futur’. Si ell ho pensa, és ben lícit que ho reivindiqui. No ho és tant que digui que això ho pensem la resta, perquè em fa l’efecte que va ben equivocat.

Rodés diu que el seu fill demana si arreglarem el problema de Catalunya i Espanya ‘per sempre’. Però a continuació, es dedica a desgranar tot un seguit de condicions i de pretexts que l’única cosa que poden fer és eternitzar-lo, el problema, i res més. Sigui com sigui, després del gest –més que generós– de Puigdemont dimarts passat, l’amo de l’Ara es dedica a posar tota la pressió i la responsabilitat d’allò que passi a partir d’ara al president. I diu: ‘Sabem que la resposta [de Puigdemont a Rajoy] ha de ser ferma, d’una fermesa capaç de neutralitzar la violència que el govern central mostra des del primer d’octubre.’

Us n’adoneu, del mecanisme pervers? Rajoy amenaça amb una bestiesa com l’aplicació del 155. Rajoy envia milers de policies amb actitud salvatge a agredir violentament els ciutadans catalans (europeus) que no pensen com ell (i pel sol fet de no pensar com ell). Rajoy i el seu govern menteixen a tort i a dret. La grandíssima majoria del congrés espanyol aplaudeix i homenatja els violents uniformats que van apallissar ciutadans de totes les edats el primer d’octubre. El rei espanyol dóna carta blanca a continuar la repressió i la justifica. L’estat espanyol es nega a dialogar i a negociar després del gest de Puigdemont. El govern espanyol rebutja tots els mitjancers que s’han ofert a encarrilar el conflicte obert. Però Rodés diu que és la resposta de Puigdemont que ha de ‘neutralitzar la violència’ (del ‘govern central’, que per a ell deu ser l’espanyol).

L’amo de l’Ara, per afermar la seva argumentació, parla d’autoritat ‘moral’. I l’exigeix a Puigdemont. Rodés no ha fet cap article per a exigir ‘autoritat moral’ a Rajoy. S’ha posat a escriure quan ha cregut que era Puigdemont qui l’havia de demostrar. Sorprenent. Especialment sorprenent quan jo penso que l’autoritat moral la guanya qui respecta la ciutadania i no l’agredeix. Que la guanya qui és coherent amb allò que diu i no qui menteix. Que la guanya qui posa la democràcia dels vots sempre per davant de la violència. Que l’autoritat moral és el resultat de no deixar-se intimidar i no pas de recular quan un governant amenaça la ciutadania. Que l’autoritat moral neix de l’ús de la paraula i el diàleg i no pas de la persecució judicial i de les multes i les inhabilitacions.

Rodés també ens parla d’una resposta (sempre és la de Puigdemont a Rajoy, en el seu article) que també exigeix fermesa i claredat. I quan diu fermesa vol dir tenir la valentia de girar-se d’esquena a la gent que va defensar la democràcia amb els seus cossos el dia 1 d’octubre. El propietari de l’Ara diu que la declaració d’independència és ‘una expressió de la indignació dels ciutadans davant la violència viscuda el primer d’octubre’. I això és mentida. Simplement. Perquè la declaració ja havia estat escrita el 6 de setembre en una llei aprovada al parlament (democràtic i legal, que n’hi ha que se n’obliden) molt abans de la violència de l’1 d’octubre. Si res va fer aquesta ‘violència viscuda’ (que també és una manera de dir-ho), és precisament certificar que no hi ha camins d’entesa possibles amb l’estat espanyol. Però res d’una expressió d’indignació.

I aquí arriba la perversitat més grossa de totes. La declaració d’independència ‘causa encara més violència’. Pareu màquines! Hi ha un estat que amenaça un govern amb un mandat democràtic de trinxar-lo si el fa efectiu. Segons la lògica de l’article i del seu autor és el mandat democràtic, que causa la violència. Espero que llegiu asseguts, perquè si no podríeu caure de cul. Llegiu a continuació: «És segur que el govern del PP prendrà la DUI com l’excusa per a intensificar encara més la seva campanya per a acabar amb l’autogovern i utilitzar la via penal contra qualsevol ciutadà i institució suposadament independentista. Entrarem en una espiral que alterarà la pau social, que és el bé més preuat dels catalans. Qui l’alteri, encara que sigui subjecte passiu de la violència, perdrà autoritat moral. Qui la reforci, en guanyarà.»

Ho heu llegit bé. ‘Qui l’alteri, encara que sigui subjecte passiu de la violència, perdrà autoritat moral.’ Això de l’autoritat moral ja ho hem comentat. Però aturem-nos a la primera part de la frase. El subjecte passiu de la violència és qui altera la pau social, segons Rodés. I això és molt fort. De fet, és insultant. La pau social s’altera perquè hi ha una majoria democràtica que vol dur a terme el seu objectiu polític de manera pacífica? Ho hem llegit bé? N’és conscient l’autor de l’article, de qui ha fet mans i mànigues per a alterar la ‘pau social’? Vol més exemples que els de la violència (verbal i física) de les últimes manifestacions de partidaris de la unitat amb Espanya? Quanta ‘pau social’ ha vist alterada durant els centenars de manifestacions, concentracions, actes, conferències i concerts dels partidaris de la independència?

Però encara no content amb tot això, Rodés afegeix un argument ben estrambòtic contra la declaració d’independència. Diu que és un argument de ‘radicalitat democràtica’. Déu n’hi do. Tenint en compte que davant hi ha un estat que no ha tingut cap inconvenient per a incomplir les lleis que diu que defensa tant, l’argument no està malament. Diu que l’independentisme té una majoria d’escons al parlament però no de vots. Això sí, deu posar tots els votants de CSQP en el sac dels unionistes. I deu passar per alt que el primer d’octubre la independència van obtenir cent mil vots més que els que van obtenir Junts pel Sí i la CUP plegats. I també deu passar per alt que aquests cent mil vots es van recollir en un context d’amenaça brutal, de violència desfermada i criminal i d’impediment físic de la possibilitat de votar. Però, alto, amics! Que l’argument de radicalitat democràtica és contra la declaració d’independència i no pas a favor de fugir corrents d’un estat que es comporta d’aquesta manera.

Prefereixo no comentar el fet d’utilitzar els arguments emocionals i identitaris dels sentiments de pertinença dels ciutadans catalans. Ja hi estem acostumats: que l’independentisme és identitari és un recurs d’aquells que denuncien nit i dia. Em sembla que és tan fluix que es comenta sol. En tindria prou, l’autor, d’escoltar el so dels centenars de vídeos que han circulat de les agressions del dia 1 d’octubre.

Per acabar, Rodés recupera allò que la majoria més gran i el consens més transversal és la reivindicació d’un referèndum com ‘la millor solució per resoldre el conflicte’. Ah, molt bé. Per tant, segons Rodés, tornem a demanar-lo a l’estat espanyol. I si ens diu que no, tornem-lo a demanar. I si ens diu que no, tornem-lo a demanar. I si ens diu que no, tornem-hi. I així, ens anem carregant (com era allò?) d’autoritat moral. I així podrem mirar els nostres fills i dir-los que ja hem resolt el problema per sempre. Era això, oi? Doncs jo prefereixo que Puigdemont faci cas a Nelson Mandela i no pas a Ferran Rodés: ‘Que les vostres decisions responguin a les vostres esperances i no pas a la por.’

En les últimes frases de l’article, després d’haver posat tota la pressió i la responsabilitat al president de la Generalitat, Rodés concedeix, pobres de nosaltres, que ‘la responsabilitat no és només del president Puigdemont sinó també del president Rajoy’. I diu que s’hauria d’aplicar l’aforisme de Plató: ‘La civilització és la victòria de la persuasió sobre la força.’ I no acabo d’entendre per què la sentència de Plató només l’ha d’aplicar Rajoy. N’és conscient Rodés, que allò que recepta per a Rajoy ja ho aplica Puigdemont? Potser passa allò que diu el meu avi, que ‘és més fàcil receptar que no pas prendre’.

El títol de l’article, ‘L’autoritat de la gent de pau’, m’ha fet pensar molt. I em fa l’efecte que ja l’he entès. Potser és que n’hi ha que només voldrien una independència ‘low cost’. O que els agradaria viure en aquest empat etern. O que havien pensat que el camí de la independència era tan sols un espantall per a aconseguir un plat de llentilles més gran. I que si no es tracta de tot això, s’estimen més la pau dels cementiris.

@PereCardus, periodista

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any