La literatura que ens cal és la de Portugal?

Que l’autonomia que ens cal és la de Portugal són pocs els qui ho puguin posar en dubte. Amb una extensió territorial semblant a la del conjunt dels Països Catalans i una població similar, els portuguesos aconseguiren la independència definitiva d’Espanya el 1640, enmig de la nostra guerra dels Segadors. De llavors ençà, han anat bastint una història pròpia i força interessant. També caldria preguntar-se si la literatura que ens cal és la de Portugal. La pregunta és del tot pertinent ara que José Eduardo Agualusa (Angola, 1960) ha guanyat el premi Llibreter 2018. I aquí arriba la primera contradicció: és d’Angola i, per tant, africà, o és portuguès i, per tant, europeu? Doncs totes dues coses i ni l’una ni l’altra. Agualusa, autor de la Teoria general de l’oblit (Periscopi), és potser un exemple perfecte de la literatura de la lusofonia en aquests moments: una literatura amb una presència molt forta d’un doble epicentre editorial, Portugal i el Brasil, en què les aportacions dels escriptors de les antigues colònies però que escriuen en llengua metropolitana són fonamentals.

De tots els punts de vista ens cal una literatura com la de Portugal, en primer lloc perquè seria estatal i, doncs, reconeguda de ple dret (és gairebé impossible d’obtenir, per exemple, un premi Nobel sense tenir un estat) i en segon lloc perquè la potència i singularitat dels seus autors l’han convertida en una de les més fortes del món, però absolutament desconeguda a casa nostra. És cert que hi ha excepcions, com ara Saramago o Eça de Queirós, molt ben representats, però fins fa deu anys pocs autors portuguesos havien estat traduïts al català i encara ara la major part són al catàleg d’El Gall Editorial, de Mallorca, i en menor mesura en algunes altres editorials independents. Per tant, el premi llibreter a José Eduardo Agualusa és en certa mesura un acte de reconeixement a una literatura sencera adorada a França, amb autors que triomfen a Anglaterra i amb molt bona recepció a Alemanya. A casa nostra, no. A Espanya tampoc. Deu ser allò dels veïnatges complicats.

José Eduardo Agualusa ha declarat: ‘Sóc molt feliç perquè el premi ha estat elegit pels llibreters de Catalunya. El llibre és més important avui que en el moment en què el vaig escriure, perquè sembla que els constructors de murs volen triomfar sobre els constructors de ponts i desgraciadament es troben en auge, però no podran guanyar als constructors de pont. El meu personatge, la Ludovica, és aterrida i reclosa durant trenta anys, i sobreviu gràcies als llibres, que eren ponts cap al cor dels altres i per tant una finestra al món. Aquest és l’ofici dels llibreters: obrir finestres cap al món i bastir ponts al cor dels altres. Us estic molt agraït pel fet d’ajudar-nos a construir ponts.’

La riquesa lingüística d’Eva Baltasar
I si bé José Eduardo Agualusa s’ha endut el premi Llibreter en la modalitat internacional, l’escriptora catalana Eva Baltasar (1978) coneguda fins ara com a poetessa, ha obtingut el reconeixement al millor llibre en català per Permagel, publicat per Club Editor. El jurat ha reconegut la seva ambició lingüística per unanimitat.

Baltasar ha donat les gràcies al Gremi de Llibreters i ha explicat: ‘Aquesta novel·la la vaig escriure molt íntimament i el treball del llenguatge és molt important. Vull donar les gràcies a Club Editor per deixar-la maca per a anar a primera comunió; i a la meva família, a la meva dona i a les meves filles que em toleren que em tanqui fugint del món però per crear un altre món possible.’

La gala del lliurament del XIX premi Llibreter s’ha fet a l’auditori de la Universitat Pompeu Fabra, al campus de la Ciutadella, que s’ha omplert de gom a gom, i ha estat presentada pel periodista Toni Puntí. Entre les autoritats, es destacava el vice-president del govern,  Pere Aragonès; la consellera d’Empresa i Coneixement, Àngels Chacón; el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Joan Elies Adell; el director de l’Institut d’Empreses Culturals, Xavier Diaz; el comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats; Montse Ayats, presidenta de l’associació d’editors en llengua catalana; i Bel Olid, presidenta de l’associació d’escriptors en llengua catalana.

El pregó ha anat a càrrec d’Àngels Bassas, actriu i escriptora, que ha fet una defensa aferrissada dels llibres i ha explicat: ‘Somio com a mare que seré capaç de vèncer el món de les pantalles a cop de llibre, desitjo i faig conjurs de mare perquè el meu fill de dotze anys estimi els llibres com els estimo jo. Els llibreters sou mags i fades, sabeu recomanar-nos cada llibre en cada moment de la vida i  els escriptors depenem de vosaltres.’ I ha acabat afirmant: ‘Hi ha un compromís amb la cultura per millorar la realitat imperfecta, perquè així serem més lliures i més bones persones.’

Maria Carme Ferrer, presidenta del Gremi d’Editors, que s’estrena en el càrrec, ha dit: ‘Hem de posar de moda les llibreries, hem de reivindicar-les com un lloc fantàstic i màgic de venda de llibres, però  també un lloc on fer una trobada, on quedar amb els amics i on fer-ne de nous. Us esperem a les llibreries.’

La part reivindicativa
El guardó per al millor àlbum il·lustrat se l’ha endut Ximo Abadia, per Frank, història d’una dictadura, que ha publicat Dib Buks. En el seu discurs, ha explicat: ‘No he entès mai per què he crescut sense haver entès els quaranta anys de la història del país i que el silenci sempre fos la resposta quan demanava. Hem normalitzat la dictadura i això és una qüestió humana i no política. Us dono les gràcies perquè d’un llibre molt petit n’heu fet un llibre molt gran.’ Abadia ha explicat que va anar a Cambotja i que va entendre la frase que deia que recordar el passat és clau per a mirar el futur. ‘A nosaltres ens han negat el passat i per això vull dedicar el premi a la gent anònima que lluita per recuperar les fosses de la guerra civil, ells són els herois de la història.’

El premi Llibreter ha incorporat unes noves categories, necessàries: la de literatura infantil del país i estrangera. I si no sabem bé si la literatura que ens cal és la de Portugal, sí que sabem segur que el que ens calen són autors com Jaume Copons i Òscar Julve, que s’han endut el guardó per No llegiré aquest llibre, editat per la Galera. I els necessitem perquè Julve ha posat sobre la taula una pregunta clau: hauríem de canviar el nom del premi pel de ‘Premi Llibretera’?

Jaume Copons ha explicat: ‘Aquest és un premi que és un honor rebre perquè es fa amb criteri i costa molt que tinguin criteri: recordeu quan hem rebentat el Sant Jordi? Per exemple, el 1960 no va guanyar La plaça del diamant, i ara qui recorda qui el va guanyar aquell any? Però sobretot cal recordar que no estem en una situació normal, i vull dedicar el premi a una persona que no fa molt era llibretera però que ara ha de cuidar la família perquè té el seu home tancat a 600 quilòmetres de distància, la Diana Riba (la dona de Raül Romeva). El premi és per a ella i per a tots ells.

En el vessant internacional el llibre premiat ha estat La mona de l’assassí, publicat per Viena Edicions, que han recollit el guardó i han agraït la valentia d’haver premiat un llibre de sis-centes pàgines.

El vice-president Pere Aragonès ha tancat l’acte dient: ‘Les llibreries són un element imprescindible per generar addicció als llibres.’ Ha recordat el poema de Joan Margarit que explica que la llibertat és una llibreria.

En el mateix acte s’han reconegut els llibreters que durant més de 35 anys s’han dedicat a l’ofici: Enric Pallarès, del Racó del Llibre, a Rubí;  Dolors Pardo, de llibres Parcir de Manresa; i Jordi Vicente Cruañes, dels Nou Rals, de Viladecans.