Les tasques de cura, com ara les feines domèstiques, tenir cura dels fills, els malalts, les persones amb necessitats especials o la gent gran, les han assumit tradicionalment les dones. Avui encara les dones segueixen dedicant més temps que els homes a aquestes tasques no remunerades (veieu les dades d’un estudi en el vídeo de sota). Tot i això, les dones fan feines remunerades sense renunciar a les tasques de casa i ho fan, sovint, a través d’estratègies conciliadores pròpies. Aquestes poden ser tenir menys fills, ser mares més tard, delegar la criança en altres membres de la família, especialment les seves mares, o contractar personal assalariat que les ajudi amb les tasques de la llar, normalment també dones.

Aquestes tasques estan invisibilitzades socialment, perquè no es valoren, i també econòmicament, perquè no es comptabilitzen en el Producte Interior Brut (PIB) del país.

Construcció biològica o social?

Segons Mirta Lojo, educadora i psicopedagoga, “hi ha una sèrie de mecanismes de la societat patriarcal que fan que culturalment fins i tot es naturalitzi que a les dones els són pròpies aquestes tasques de cura, instintives”.  Segons Lojo, aquests mecanismes van des de la publicitat, que adreça els anuncis de productes de neteja majoritàriament a les dones, la literatura, amb els mites de la mitja taronja o l’amor romàntic, o l’educació a les escoles seguint rols de gènere.

Lojo afirma que la socialització de gènere assigna comportaments diferenciats pel gènere i que, “tot i que potser la majoria de la gent no s’ajusta a aquests motlles, existeixen i l’exigència social també hi és”.

L’efecte de la desigualtat en l’economia

El fet que les dones es dediquin més a les tasques domèstiques (bé sigui per construcció social o motius econòmics) té un efecte en l’economia. Tal com indica l’economista Humberto Llavador, constitueix en si mateix una ineficiència, ja que “s’està excloent un grup de la societat que podria aportar més al PIB d’un país”.

La majoria d’estudis empírics fets sobre aquesta matèria determinen que els països amb més desigualtat de gènere en l’educació o en la participació en el mercat laboral mostren un creixement econòmic més baix. Si bé el creixement econòmic no implica de per si més benestar social, el que sí que implica aquesta desigualtat és que un grup de la població, les dones, no pugui assumir els estàndards de qualitat de vida que rebrien sense aquestes restriccions socials i econòmiques.

El fet que sovint les dones tinguin un salari més baix farà que, per exemple, en el moment de tenir un fill, els surti més a compte deixar la feina a elles i no pas a la seva parella masculina (en una relació heterosexual). Així doncs, aquestes dones deixaran d’aportar diners a l’economia del país. Com a conseqüència, hi haurà menys recursos per destinar a l’educació, element decisiu a l’hora de determinar el creixement d’una economia en el futur. A més, si les dones pateixen una situació de desigualtat en la participació del mercat laboral, el seu talent es pot veure malgastat i això resulta ineficient. En aquesta línia, l’estudi de David Cuberes i Marc Teigneir donen suport a aquestes evidències. El seu estudi experimental demostra que si les dones emprenedores són privades de ser-ho, el creixement d’una economia es veu reduït en un 10%.

Un model més equitatiu

Per revertir aquest repartiment desigual en les tasques de cura cal, d’una banda, polítiques públiques de conciliació i, de l’altra, un canvi cultural. Aquest canvi cultural passa per, a través de l’educació,  superar els rols de gènere tradicionals de pare/marit proveïdor i mare/esposa que té cura. Entre les polítiques públiques de conciliació es podrien trobar, premiar i distingir les empreses que facin plantejaments conciliadors, fer campanyes sensibilitzadores… Tot i això, Mirta Lojo apunta que “les polítiques de conciliació laboral estan principalment dissenyades en funció de les dones i no tant amb la idea que el col·lectiu masculí assumeixi aquestes responsabilitats”.

Alguns països com Suècia han apostat per polítiques que fomenten la igualtat entre ambdós gèneres. Per exemple, es concedeixen a cada membre de la parella 240 dels 480 dies que hi ha establerts per baixa de paternitat. A més, si un dels dos progenitors decideix no agafar aquests dies de baixa, no els pot cedir a la seva parella. De totes maneres, però, les dones continuen utilitzant la majoria dels dies de baixa de maternitat, mentre que els homes només n’utilitzen al voltant d’una quarta part. Així doncs, l’aplicació de polítiques no és una solució directa pels problemes associats a la desigualtat entre gèneres.

Així doncs, si bé les diferències entre gèneres, tant al mercat laboral com a casa s’han reduït durant els darrers anys, encara queda un llarg camí per aconseguir la paritat real. Tal com coincideix Llavador, “hem d’evitar complaure’ns i dir tot allò que hem avançat sense adonar-nos de quant ens falta encara per avançar”.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]