Carles Puigdemont durant la recepció del cos consular al Palau de la Generalitat (fotografia: ACN).
Carles Puigdemont durant la recepció del cos consular al Palau de la Generalitat (fotografia: ACN).

Dijous farà dos mesos que Carles Puigdemont va entomar l’envit sobrevingut de presidir la Generalitat en el moment històric més esperançador i més complicat. La negativa del consell polític de la CUP a facilitar la investidura d’Artur Mas, candidat original de Junts pel Sí, va precipitar una resolució impensada que va portar aquest periodista de Girona de la batllia del seu municipi al capdavant de la principal institució del país. L’encàrrec: portar Catalunya a la declaració d’independència en tan sols divuit mesos, que començarien a córrer aquell diumenge al vespre, quan el parlament va investir el diputat Puigdemont ‘primus inter pares’.

En aquell primer moment, tot eren incògnites i preguntes que caldria respondre aviat. Divuit mesos passen volant i no hi havia temps per a lluïments ni gaires preparatius. Els amics i coneguts de Puigdemont sabien què en podien esperar. Calia activar tot seguit el mecanisme de transició d’allò que Puigdemont va anomenar ‘la post-autonomia i la pre-independència’. Artur Mas havia exercit el lideratge institucional del procés cap a la independència amb un to personal fort. Havia agafat les regnes del país en el moment de la gran decepció autonomista amb la recent humiliació del Tribunal Constitucional en la sentència contra l’estatut del 2006. I ell, juntament amb la majoria de la ciutadania, va transitar de la voluntat de millora del finançament i un reforçament de l’autogovern cap al convenciment de la independència com a única solució per Catalunya.

La presidència de Mas va marcar el procés amb una empremta determinada. Com seria el lideratge del nou president? Quin ritme donaria al període de transició? Com serien els equilibris de poder entre els principals partits i líders que s’havien presentat conjuntament a les eleccions del 27 de setembre? Com s’ho prendria Madrid? Seria molt diferent de la presidència exercida per Mas? Totes aquestes preguntes i algunes més ja tenen resposta al cap de dos mesos. La legislatura ja es compta com un 2+16. Dos mesos ja han quedat enrere i en vindran setze que seran decisius per al futur de Catalunya. Mai no sabrem com hauria continuat la revolta independentista amb Mas a la presidència, però ja tenim elements per a saber quin aire tindrà amb el 130è president, Carles Puigdemont.

Independència és independència
Estat propi, sobirania, interdependència, dret de decidir, estructures d’estat… són algunes de les fórmules que s’han fet servir sovint per evitar de pronunciar la paraula ‘independència’. Tanmateix, el clam del carrer —’in-inde-inde-pendèn-ci-a’— no és un vocabulari aliè al president Puigdemont. Probablement és una de les paraules més freqüents del seu diccionari personal. Si més no, en les compareixences públiques i entrevistes que ha concedit no ha evitat de parlar-ne amb naturalitat. Passa igualment amb el terme ‘república’, que ha fet servir ara i adés. Un dels moments culminants d’aquest llenguatge directe fou la recepció anual als cònsols acreditats a Barcelona. Puigdemont els va dir que els mesos vinents tindrien una feina que anava una mica més enllà de la tasca habitual: ‘Catalunya camina cap a la independència.’

L’absència de subterfugis es va fer palesa ben aviat. En la presa de possessió com a president, Puigdemont va canviar la fórmula per a prometre el càrrec que s’havia utilitzat des dels temps de Tarradellas. Tal com explicava el professor de dret constitucional Marcel Mateu en aquest article, Puigdemont va prometre ‘el càrrec de president de la Generalitat amb fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya representat pel seu parlament’. Poc després, al primer ple parlamentari per a exposar la composició del govern, no va recórrer a cap eufemisme a l’hora de marcar com a objectiu principal del govern de ‘situar Catalunya a la porta de la independència en divuit mesos’.

La confiança de Junqueras i el serrell de la CUP
‘Espero que el treball que tenim, que serà immens, difícil i algunes vegades sotmès a certes complexitats i contradiccions, ens demostri que això a què ens hem compromès, que hem compromès davant dels ciutadans, això serem capaços de portar-ho a terme. És veritat, vostès no estan escollint un president de la CUP, ni un govern de la CUP, eh?, no…, ni ens hi volem assemblar, encara que alguns es pensin que el pentinat se’ns assembla (rialles), però no…, no ens hi volem assemblar (alguns aplaudiments).’ Aquest fragment d’intervenció, recollit al diari de sessions del parlament, forma part del torn de rèpliques de Puigdemont el dia de la investidura. En aquella intervenció de vint-i-tres minuts, Puigdemont va mostrar la cara més afable i capaç de connectar amb els adversaris polítics. Després de setmanes d’una relació molt dura entre convergents i membres de la CUP, que s’acabava de saldar amb el cap de Mas, Puigdemont va seduir els diputats més irreductibles de l’esquerra independentista. Aquesta capacitat de connectar, amb moments de punxa i forta dissensió, s’ha mantingut des del primer dia, segons que expliquen des de les files de la CUP.

Una altra mostra de la seva connexió amb la resta de formacions independentistes la va donar en una entrevista a 8TV. Sobre la coherència del pacte amb la CUP, Puigdemont va respondre: ‘Sap a mi, com a convergent, què em va incomodar molt? El pacte amb el PP. I tanmateix vam ser capaços de tirar endavant algun punt. On és escrit que puguem arribar a acords amb el PP i no amb altres forces polítiques? Enlloc. Jo m’hi sento còmode, amb el pacte amb la CUP.’

Que calia tenir cura de la relació amb la CUP era una evidència des de la nit electoral. Però tothom veia clar que també calia cultivar l’aliança amb Junqueras i ERC. La coalició Junts pel Sí es va fer sense entusiasme inicial per part dels republicans. Els mesos posteriors a la consulta del 9-N havien tensat molt la relació entre Junqueras i Mas i hi havia una gran desconfiança entre els dos partits que es disputen la centralitat del sobiranisme. El canvi de titular a la presidència de la Generalitat va portar la relaxació que calia per encarar els mesos decisius de legislatura. Fins al punt que en els cercles més pròxims a Junqueras, quan els demanen per Puigdemont, comenten: ‘Aquest sí que és independentista.’ La desconfiança que sentien amb Mas s’ha diluït amb Puigdemont.

Un fusible amb pedigrí
Aquest recel d’ERC es va atenuar encara més quan Puigdemont va deixar clar que no tenia pas intenció de ser el candidat convergent en les pròximes eleccions. En una entrevista a La Vanguardia dues setmanes després de la investidura, Puigdemont va dir: ‘El meu pas circumstancial per la presidència no pot hipotecar la manera com la CDC del futur encari l’elecció dels seus candidats a la Generalitat.’ I va afegir: ‘Si em puc quedar a la porta i que una altra persona assumeixi el càrrec, seré tremendament feliç.’ Evidentment, era més fàcil d’entendre’s i cooperar amb algú que no seria un adversari electoral en acabar la legislatura.

Des de la primera entrevista fins a l’última, Puigdemont ha reiterat que no pretenia perpetuar-se a la presidència de la Generalitat i que el seu compromís era per a aquests divuit mesos. En una entrevista a VilaWeb, el periodista i expert en comunicació política Toni Aira comentava que aquest plantejament reforça Puigdemont: ‘Per als seus companys de viatge –al govern i al partit– serà difícil de ser-li deslleials. Ell és conscient que pot fer la funció de fusible que cremi molt de pressa. És la cara que haurà d’entomar l’agressivitat de l’estat espanyol.’ Els socis al govern i al grup parlamentari veuen en Puigdemont aquell independentista de pedra picada disposat al sacrifici per a l’objectiu superior. A diferència de Mas, al president ningú no li exigeix demostrar el seu compromís independentista a cada passa que fa.

‘No són èpoques per a covards’
‘No són èpoques per a covards, no són èpoques per a temorosos ni per a fluixos de cames; no són èpoques per a resignar-se a la confortabilitat. Ens toca assumir responsabilitats encara que no siguin les que t’imaginaves.’ Aquesta consigna, extreta del discurs d’investidura de Puigdemont, dóna idea de l’esperit amb què el president encara els setze mesos que resten de legislatura. Els membres del govern consultats per VilaWeb confirmen que aquesta és una consigna que també transmet als consellers i als seus col·laboradors més pròxims. ‘Hi ha dificultats evidents. Però mai cap procés d’independència no ha tingut tants preparatius, fulls de ruta i estructures institucionals avançades com el nostre. Mai no s’estarà a punt al cent per cent’, reconeix el president en cercle reduït. Però a continuació deixa clar que no s’hi ha posat per a frenar, sinó al contrari.

‘Declarar la independència és una cosa que jo tinc en el meu imaginari des que tinc ús de raó política. Perquè jo sóc independentista i, per tant, veure la declaració d’independència de Catalunya no és una cosa aliena a la meva visió del món.’ Amb aquesta resposta  a Elnacional.cat, Puigdemont deixa clara la seva missió: ‘Com a president, treballaré perquè es declari la independència.’ En una entrevista a TV3, l’endemà passat del dia de la presa de possessió, Puigdemont ho expressava així: ‘No tinc por, però no sóc cap temerari.’

Godot és mort
A l’absència de por, cal afegir-hi el convenciment de Puigdemont que Espanya no oferirà res de substancial a Catalunya per a canviar el rumb de la política catalana. Fa tot just una setmana, durant el ple d’investidura al congrés espanyol, Puigdemont deia que el previsible fracàs de Pedro Sánchez en aquella sessió d’investidura certificava les ‘exèquies de la tercera via’ i refermava ‘el camí triat per la gent el 27-S’. No era la primera vegada que apuntava que els catalans havien deixat d’esperar la gran oferta que mai no arriba per a un encaix satisfactori dins l’estat espanyol.

En una conversa amb Artur Mas conduïda pel director del Punt Avui, Xevi Xirgo, a final de gener, Puigdemont ja va dir que no hi havia ‘plans B’ alternatius a la independència: ‘Ens asseurem a la taula encara que sigui per a fer un inventari de discrepàncies. […] Si no els fa res, anem passant.’

La voluntat de remarcar que no s’espera cap proposta implica també una nova manera de relacionar-se amb l’estat espanyol. Un exemple el vam tenir en la inauguració del Mobile World Congress de Barcelona quan un periodista va demanar a Puigdemont quin tracte tindria el govern espanyol en una Catalunya independent. ‘Sempre seran benvinguts els ministres de qualsevol país, començant per Espanya, òbviament, amb qui tenim unes relacions extraordinàries’, va respondre amb absoluta naturalitat el president. Aquesta resposta va irritar autoritats i mitjans de comunicació espanyols.

Connectat
Tots aquests factors confegeixen un nou estil a la presidència que es reforcen amb una habilitat de Puigdemont: l’ús de les xarxes socials i el domini del llenguatge dels mitjans de comunicació. Periodista de professió, ha estat sempre al corrent dels avenços de les noves formes comunicatives a internet. Al ple d’investidura va demanar als diputats d’aixecar la mirada del Twitter i WhatsApp: ‘Segurament ens entendrem millor’, va dir. Però Puigdemont és un veterà de les xarxes –els primers dies de presidència es va posar de moda recuperar els piulets més desimbolts del nou president– i no ha deixat d’utilitzar-les personalment un cop arribat a la presidència. Si bé Mas reconeixia que amb prou feines llegia els diaris, Puigdemont fa un seguiment diari d’allò que es diu i s’escriu aquí i a nivell internacional. Això sí, fa la seva selecció i devora tan sols allò que considera imprescindible.

El moment de l’arribada de Puigdemont a la presidència podria haver estat programada pel gremi d’editors de Catalunya. Pocs mesos abans de Sant Jordi, les editorials amb més visió comercial han posat fil a l’agulla i han preparat els llibres que explicaran qui és Puigdemont, d’on ve i com és. D’entrada, el periodista Carles Porta ha escrit ‘L’amic president’ (La Campana), Jordi Grau i Andreu Mas, també periodistes, han escrit ‘Puigdemont, el president @KRLS’ (Pòrtic) i Josep Maria Flores, que l’ha titulat ‘De pedra picada’ (Angle Editorial). També Angle Editorial és a punt de publicar un llibre col·lectiu titulat ‘Carles Puigdemont, el president per descobrir’. Aquestes mirades de proximitat sobre Carles Puigdemont ajudaran a entendre el rumb que pugui prendre des d’ara la presidència. En qualsevol cas, dos mesos després del canvi de protagonista sobtat, el guió del procés entrarà aviat al segon acte i serà el moment de confirmar els veritables pros i contres del factor Puigdemont.

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)