La idea del temps en la vinya i el vi (I)

El teòleg portuguès José Tolentino Mendoça diu en el llibre Petita teologia de la lentitud: «Passem per les coses sense habitar-les, parlem amb els altres sense sentir-los, reunim informació que no arribarem a pair mai. Tot transita en un galop sorollós, vehement i efímer. La velocitat amb què vivim ens impedeix viure. Necessitem una lentitud que ens protegeixi de les precipitacions mecàniques, dels gests cegament compulsius, de les paraules repetides i banals. Necessitem reaprendre l’aquí i l’ara de la presència, reaprendre el que és sencer, intacte, concentrat, atent i u.»

Vaig trobar que Tolentino Mendoça era capaç d’ajustar molt bé les paraules per definir les característiques com vivim actualment. Em va interessar de seguida, perquè fa temps que rumio sobre la idea del temps en relació amb la vinya i el vi. Perquè en aquest món marcat per aquest anar corrent insatisfactòriament, el cicle de la vinya i el procés d’elaboració del vi es converteixen en un element extemporani, que no forma part d’aquest anar vivint de pas frenètic. Quan un pagès o un viticultor planta una vinya, ha de pensar necessàriament en la generació següent, perquè serà llavors, en els vint anys que vindran, quan la vinya començarà a donar els seus millors fruits per produir els millors vins. El pagès, el viticultor, haurà de ser prou generós per entendre que, potser quan ell ja no hi sigui, el vi que n’hagi sortit i que hagi envellit amb paciència i sense córrer, es trobarà en un moment extraordinari que ell ja no podrà tastar.

Rumio si això ha de marcar per força la manera de ser d’un pagès, d’un viticultor. Però abans de mirar d’entendre’l, de demanar-li per la idea del temps, escrutem la reflexió del teòleg, per veure quines idees en traiem. Llegida, doncs, la Petita teologia de la lentitud de José Tolentino Mendoça, publicada a l’editorial Fragmenta, n’hem extret els fragments que segueixen. (Per raons accidentals, no disposo en aquests moments de la versió catalana del text, de manera que la traducció dels fragments és meva.)

«La nostra cultura, ingènuament mitificadora de l’eficàcia i de l’utilitarisme, ha abolit, fa temps, el valor d’esperar. Els terminis impacients que assumim la consideren un endarreriment, una excrescència irritant, una antigalla obsoleta. Per què cal esperar?»

«Vivim les coses sense poder-les reflectir, pròxims a una activitat extenuant i, en el fons, allunyats de la creació. Potser ens deu fer falta dir, a nosaltres mateixos i als altres, que esperar no és necessàriament una pèrdua de temps. Que pot ser justament el contrari: reconèixer el temps que ens és propi, el temps necessari per a ser; prendre temps per a un mateix, com a lloc de maduració, com a oportunitat recuperada; entendre el temps no només com a un marc de sentit, sinó com a una formulació significativa en si mateixa.»

«En qüestions de temps, la vida és completament artesanal. No es pot reproduir en sèrie ni trobar-la feta en un altre costat. La vida requereix la paciència del terrissaire, que, per modelar una gerra que el satisfaci, en fa dues-centes només per entrenar el gest i l’habilitat, per a assajar la seva idea.»

«Per a Heidegger, existir com a humans correspon fonamentalment en l’habitar. L’ésser humà, per tant, es realitza a mesura que habita. Què vol dir ‘habitar’? Heidegger explica que vol dir ‘protegir i cultivar’.»

«Cultivar ens remet, així, a la manera com transformem la naturalesa amb la nostra activitat.»

«El ‘cultiu’ situa l’acció humana en un estadi diferent: L’Homo agricola que som, primer ha de comprendre i preparar la terra, conjugar-s’hi per projectar-la de noves maneres que l’afavoreixen. A més, l’ésser humà és cridat no solament a cultivar sinó també a protegir.»