La història de les paraules: ‘solter’ o ‘fadrí’

Estrenem avui la sèrie basada en l’Estratigrafia Dialectal, obra dels professors Maria-Pilar Perea i Germà Colón. VilaWeb us oferirà cada dia un mapa i una explicació sobre una parella o grup de mots sinònims, per a veure’n el repartiment dialectal i l’evolució històrica.

Per començar, un cas en què es pot veure com a les Illes, el País Valencià i l’Alguer es manté un terme genuí, ‘fadrí’, a diferència del català central, on és més habitual ‘solter’, potser per influència del castellà.

A sota del mapa, podeu llegir tota la informació històrica sobre aquests mots, extreta de la web dels autors. Podeu veure’n la fitxa sencera ací.

Fadrí   Fadrí/Solter  Solter

Solter ‘no casat’ és un derivat de solt, que a l’edat mitjana significà igualment ‘cèlibe’. Així, els Furs de València consideren fill natural aquell «qui serà nat de fembra e de hom solt e solta, e seran tals que porien ésser marit e muller» (VI-IX-9). Avui, en aquest sentit, solter és propi del català central i l’aparició en la llengua —potser influït pel castellà soltero— no és anterior al segle XVI. El primer esment es troba al Nebrija-Busa de 1507, calcat de l’original castellà: «solter o soltera no casats. celebs. ibis».

El mot més genuí per a ‘cèlibe’ és fadrí, que es manté amb aquesta significació i abraça tot el País Valencià, les Balears i les terres de Lleida, però aquí amb menys vivesa; també viu a l’Alguer (farrí). Cal observar, però, que fadrí, fadrina, amb el sentit de ‘persona jove’, viu a quasi tot el domini, però en les terres indicades va adoptar de manera natural la significació de ‘no casat’ (cf. Atles Tortosa, mapa 144). Caldrà veure quin futur tindrà l’actual anglicisme single, que es comença a estendre pels mitjans de comunicació.