21.07.2016 - 22:00
|
Actualització: 21.07.2016 - 22:44
Publiquem una nova fitxa de l’Estratigrafia Dialectal, elaborada pels professors Maria-Pilar Perea i Germà Colón. El cas de ‘melic’ i ‘llombrígol’ és dels que pot fer tornar mico qualsevol lingüista interessat a delimitar àmbits espacials i temporals dels geosinònims: en principi ‘melic’ és occidental i ‘llombrígol’ oriental, però amb una barrija-barreja desconcertant.
A sota del mapa, podeu llegir tota la informació històrica sobre aquests mots, extreta de la web dels autors. Podeu veure’n la fitxa sencera ací. Si voleu llegir les fitxes publicades, cliqueu damunt l’etiqueta ‘Estratigrafia Dialectal’, al final d’aquest article.
Llimbrígol Llombrígol Llombrígol/Melic Melic
Els reflexos del llatí UMBILICUS en el domini català són melic i llombrígol; aquest darrer representa el diminutiu llatí UMBILICULU. Tots dos termes presenten variants. Allà on predomina UMBILICULU la forma més estesa és llombrigo. L’article ha jugat un paper en aquests mots, sia per addició (l’ombrígol), sia per una separació indeguda (l’omelic).
Veny mostra interès en la divisió dels dialectes catalans en les dues zones oriental i occidental. Precisament queda ben palès, però, que la zona de melic, terme ‘occidental’, la qual actualment va de nord a sud de tot el domini, se situa molt a l’est, de manera que ocupa diverses contrades d’allò que tradicionalment es considera català oriental. I, a més, si llombrígol és la solució balear, en canvi, melic és la del Rosselló, i ací torna a fallar el compte (Enric Guiter deia el 1968: «je rappelle qu’en roussillonnais, nous avons melic, uniquement melic, pour le nombril»).
Pel que fa a l’aspecte sociològic i a la progressiva imposició de melic a la ciutat de Barcelona, coincidim amb Veny, tant pel que fa a la situació actual com a les seves causes. Cal afegir que, en una família coneguda de Barcelona, l’àvia (de Ripoll) deia sempre llombrigo, la mare (barcelonina) dubtava però recorria sovint a melic i la filla (ara deu tenir una quarantena d’anys) només usa melic.
En l’aspecte històric, a part de la documentació adduïda per Veny, només s’ha d’indicar que l’Almanac perpetual a trobar los lochs verdaders de les planetes en los signes, text valencià-tortosí del 1306, copiat en un manuscrit del segle XV, escriu:
«Qui sera nat haura senyal en les cuxes e prop del llombrigoll, e la fembra aytambe …».
Ací s’esperaria *melic. També de Tortosa és aquest text del 1385:
« En alguna part del desert son trobades algunes gents les quals son Ismaels que vol dir mor o los quals del lombrigol amunt son axi com a homens e del lombrigol auall axi com a cauall».
El cas més curiós és el que ens presenten les Històries Troianes, en la traducció del tarragoní Jacme Conesa (entre 1367 i 1374), puix que aquest se serveix de les dues solucions:
«Aquest Sagitari del lombrigol auall era cauall e del lombrigol en sus era hom» (p. 210, línia 6589);
«Serenes, qui son grans besties marines, se deporten; e son del lombrigol en sus de forma de fembra, havent cara de verge, e del lombrigol auall han tota forma de peix» (p. 338, línies, 10836-7),
però,
«feri lo Rey Prothesaulo axi fortment e terrible, que del cap entro al melich lo tayla per mig» (p. 165, línia 5155).
Conesa es troba a la cancelleria real a partir de la segona meitat del segle XIV. La llengua antiga indica que els límits actuals no responen als que devien ser aleshores —Cf. ALDC, mapa 69.
