La història de les paraules: ‘enemic’ o ‘padrastre’

  • VilaWeb publica cada dia un mapa dinàmic per a veure el repartiment dialectal de paraules sinònimes · La informació i el mapa són extrets de la web Estratigrafia Dialectal, dels professors Germà Colón i Maria-Pilar Perea

VilaWeb
Redacció
08.08.2016 - 22:00

Publiquem una nova fitxa de l’Estratigrafia Dialectal, elaborada pels professors Maria-Pilar Perea i Germà Colón. Tot i començar dient que aquests mots, en aquest sentit, avui dia han entrat en desús, els professors Colón i Perea ens ofereixen una fabulosa lliçó d’etimologia i història de la llengua d’abast intercontinental. Abans no ens confonguem: no parlem ni d’enemics ni de padrastres en sentit literal.

A sota del mapa, podeu llegir tota la informació històrica sobre aquests mots, extreta de la web dels autors. Podeu veure’n la fitxa sencera ací. Si voleu llegir les fitxes publicades, cliqueu damunt l’etiqueta ‘Estratigrafia Dialectal’, al final d’aquest article.

enemic   enemic/repeló  enemic/repeló/reveixí  enemic/reveixí padrastre  repèl  reveixí

Amb les denominacions enemic i padrastre és coneguda la pelleta o cutícula que es forma al costat de l’ungla i que sol ésser força molesta (anglès hang-nail). L’equació del títol potser en l’actualitat ja no és vàlida, com ara direm.

Des del segle XVI, el terme enemic comprenia una àrea que incloïa el Principat de Catalunya, la qual es prolongava per Aragó i Navarra (cf. ALEANR, mapa 991: enemigo, enemiguillo). En canvi, a les Balears i al País València domina padrastre, com a la major part del portuguès i del castellà (padrastro); en aquesta llengua padrastro es trobava al costat d’altres noms esporàdics com ara pellejo, repelo, repelón, espigón o respigón; es diu sobretot padrastro (padastro), com en català reveixí, repèl, repelons.

Aquest ‘dualisme’ enemic vs. padrastre avui sembla periclitat, perquè les enquestes a Catalunya (almenys a les ciutats) mostren que la gent quasi no coneix la denominació d’enemic i sol substituir-la per termes més vagues com ara cutícularepeló o reveixí. També cal dir que l’extensió d’INIMICUS degué ser en èpoques més reculades força gran, possiblement ocuparia tota la Península Ibèrica. Pensem que a Mallorca (avui terra de padrastre) l’arxiduc Lluís Salvador recull grell des enemigs (Colón 1989: 287). I tot seguit veurem que el representant d’INIMICUS no és absent d’Andalusia, de Portugal i de terres de l’imperi turc on anaren els jueus espanyols expulsats pels Reis Catòlics.

Vegem primer què diuen els diccionaris hispànics de Nebrija a propòsit de la paraula llatina REDUUIA, AE ‘cutícula al costat de l’ungla’.

Nebrija, en el seu Lexicon de 1492, hi dóna l’equivalència espanyola espigón de la uña, i el Nebrija-Busa, adaptació catalana del Nebrija, el 1507, el tradueix al seu torn pel català enemic de l’ungla. Nebrija, en la segona edició del seu Lexicon (1512, Burgos; 1514, Zaragoza), ja indicarà padrastro.

Tant enemic com padrastro se situen dins un conjunt de llengües que veuen en aqueixa pelleta certes ressonàncies negatives, una designació de caràcter miticosupersticiós. Es tracta d’una superstició prou estesa por Europa i Àfrica que atribueix l’aparició dels padrastres o cutícules a la influència d’una persona rancuniosa, que no ens vol bé, a una venjança, a l’odi, etc. Així, per terres d’Huelva s’anomena antenao, és a dir, antenado ‘fillastre’; en alguns indrets de la Rioja diablo, diablillo; en parts de Colombia, mezquino; a la Provença putanher; en el haussa –la llengua africana de Nigèria, Níger i part de Sudan– hi diuen danuba, literalment ‘germanastre’ (= a half-brother), ‘enemic’ (=an enemy), i també ‘repeló, enemic’ (=hangnail). En francès és ‘enveja’, une envie; en alemany Neidnagel; en holandès arcaic nijdnaghel. Literalment en alemany i en neerlandès és doncs ‘l’ungla de l’enveja’; però més lluny, en parlars caucàsics és ‘l’ungla de Satan, del dimoni’, etc.

Els lingüistes alemanys i francesos –la majoria dels quals se solen desinteressar pel que passa fora de llurs fronteres respectives o ho ignoren– van creure, i potser encara ho creuen, que la denominació d’«envie/Neidnagel» es devia a una antiga concepció germànica la base de la qual és l’enveja. Això és senzillament impossible, puix que caldria una capacitat d’expansió, que seria, en el cas del germànic, verament descomunal, per arribar al Caucas o al centre d’Àfrica.

És sorprenent que les primeres mencions de tot el complex de llengües que es prenen en consideració siguin les dels diccionaris de Nebrija, tant en català enemic (1507) com en espanyol padrastro (1512). I precisament es vol comentar el terme enemic/enemigo en les terres d’Hispània, mitjançant les derivacions dels repertoris nebrissencs.

Que Gabriel Busa presenti en una època tan matinera el català enemic (1507) no vol dir que sigui l’inventor del lexema. Sense cap mena de dubte, si s’escorcolla bé, eixiran altres testimonis més antics. La geografia lingüística ensenya que el tipus lèxic INIMICUS ‘padrastre’ degué estar arrelat per tota la nostra Península, a Portugal i a Espanya. A més, es coneix l’existència actual d’enemigo i del diminutiu enemiguillo per terres navarroaragoneses; el primer exemple aragonès es troba en el Criticón de Baltasar Gracián del 1650. Hi diu: ‘no hay ojo sin legaña ni uña sin enemigo’. Hi ha un punt andalús, Facinas, en la província de Cadis (ALEA, t. V, mapa 1276; punt Ca 601) que contesta amb enemigo a la pregunta ‘padrastro del dedo’. De primer creguérem que era una resposta arbitrària d’un gadità que estigué a Catalunya, però es va haver de canviar de parer. El gran lingüista Max Leopold Wagner, en el seu llibre de 1914 sobre el parlar sefardita (Beiträge zum Judenspanischen von Konstantinopel), citava enemigo en el judeoespanyol de Constantinoble, i encara avui es diu enimigo o inimigo per a ‘padrastre de l’ungla’ en el “judezmo” d’Estambul.

N’hi ha més, però: Thomas Pires, en la Revista Lusitana (X, p. 251 del 1908), assenyalava per al portuguès d’Elvas en l’Alemtejo, localitat separada de Badajoz pel Guadiana, imigos amb la definició ‘pelliculas em bolta das unhas’. I ara podem afegir el que aporta l’adaptació portuguesa del Nebrija en 1570 feta per Cardoso: «reduvia: Ho immigo da vnha, qui aliter reeluuia, siue rediuia dicitur».

D’aquestes dades antigues es dedueix que l’àrea d’INIMICUS (sigui enemigo, imigo o enemic) va ésser en la Península Ibèrica molt més estesa que no pas avui (la qual roman suplantada i reduïda a la zona oriental catalanoargonesa i amb restes isolades que afloren per tota la geografia hispànica) i és clar que es degué usar abans del 1492, data de l’expulsió dels jueus d’Espanya, de Sefarat, pel decret dels Reis Catòlics.

El testimoni d’enemic en Nebrija-Busa (1507), solament quinze anys posterior a aquest trist esdeveniment, és d’una importància excepcional. Cal tenir en compte que els sefardites s’emporten enemigo, però que els castellans ja no l’imposen a la darreria del segle XV quan conquisten i colonitzen les illes Canàries, ni tampoc, posteriorment, en arribar a Amèrica, on implanten sobretot padrastro (hi ha també gavilán). Aquests fets proven que a l’occident peninsular enemiga estava periclitant. Per la seva part, el parlar judezmo d’Estambul manté una variant hispànica de tipus oriental, catalanoaragonesa.

Amb aquest exemple s’il·lustra una de les hipòtesis dels historiadors, segons la qual els jueus que anaren desterrats a l’imperi turc de Constantinoble eren de procedència oriental, catalanoaragonesa, mentre que la majoria dels jueus de Castella passaren uns a Portugal (d’on foren expulsats poc temps després) i uns altres al Marroc.

Heus ací un exemple de les nombroses qüestions d’abast més general que les de la simple filologia; o, si es vol, des de la dialectologia es completen o precisen dades de la història (vegeu Colón 1976: 309-315 i Colón 1989: 283-296; ALDC, mapa 111).

 

Vegeu també:          

—L’evolució de la llengua, mot a mot (presentació de la sèrie, 14-7-2016)

—Una web explica com han evolucionat les paraules a cada dialecte (article sobre l’Estratigrafia Dialectal, 15-5-2016)

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any