La fortalesa dels vins naturals i el Pasolini de l’agricultura italiana

Aquesta setmana, el vestíbul del Teatre Nacional de Catalunya ha acollit la fira Vitis Vinífera, organitzada per la distribuïdora Cuvée 3000, propietat de Joan Valencia. N’és la novena edició. Amb els anys, aquesta distribuïdora s’ha anat especialitzant cap als cellers i projectes que aposten pels vins naturals i biodinàmics, però aquest terme no s’utilitza per a difondre la Vitis Vinifera, segurament per la dificultat de fixar el terme i perquè hi ha projectes que elaboren els seus vins des de la consciència de respecte per la natura, per la vinya, de la intervenció mínima en els processos, però que encara contenen un tant per cent de sulfurós, mínim, que garanteix l’estabilitat del vi, sobretot durant el seu transport.

La fira va aplegar cent vint productors, sobretot dels Països Catalans i de l’estat espanyol, però també d’altres territoris vinícoles europeus, molts francesos. Vam poder tastar les propostes d’altura de zones vinícoles com la Ribeira Sacra de Galícia, uns vins atlàntics que viuen un moment de revolució: hi vam trobar projectes de vins biodinàmics com els de la Laura de Daterra i els poderosos negres de Fedellos do Couto i també un vi negre amb un feliç gust de pedra del projecte Envínate. També vam tastar la robustesa i l’empeny del Jumilla de La del Terreno (aquest nom ja diu tant: desafiant d’entrada i ple d’humor, conté en el sostrat un regust greu).

Vam tastar les noves anyades dels vins d’Oriol Artigas de la DO Alella, sempre elegants i espatarrants, obrint camins. I vam quedar atrapats per la profunditat i l’expressió i la manera d’entendre el vi i la vida d’Eloi Cedó, l’excèntric creador de Chateau Paquita, a Mallorca, amb el Grand Cru Cruce 2015 (amb les varietats callet i fogoneu). Explicava a una jove japonesa carregada de preguntes que aquest era un vi que havia fer per entendre allò que no li agradava del vi, allò que no entenia.

Vam tastar els vins del Jura i, ben a prop, ens vam aturar davant dels vins de Stefano Bellotti, de rostre amable i silent, del celler Cascina Degli Ulivi, del Piemont. I aleshores vam recordar que aquest viticultor era el gran personatge que apareixia a la pel·lícula de Jonathan Nossiter Natural Resistance, que vam tenir l’oportunitat de veure al Most Festival del 2015 i parlar amb el director. La pel·lícula, recordem-ho, és una aproximació a la vida, la filosofia i el projecte de sis viticultors de diferents zones d’Itàlia, que elaboren vins naturals. És inspiradora perquè Nossiter va triar uns personatges carregats de valors, de força, que juguen a la contra de l”establishment vinícola’ i això els fa molt atractius. Com deia Nossiter, són veritables revolucionaris, que amb les seves accions diàries, quotidianes, ens mostren la manera de superar els excessos, desigualtats i abusos del sistema neoliberal.

Hi ha dos moments de gran intensitat en la pel·lícula i tots dos tenen Stefano Bellotti al mig: un és una conversa dels viticultors, tot dinant, on apareix el tema del preu que ha de tenir una ampolla de vi. Cal posar un preu car al vi per posicionar-lo adequadament al mercat i per dignificar la feina del viticultor? S’han de mantenir els preus baixos per democratitzar el consum del vi bo i sa, per fer-lo accessible a tothom? La discussió estava servida. L’altra escena, tel·lúrica, se situa en una de les vinyes d’en Bellotti. Ell agafa un grapat de terra de la seva vinya i un grapat de terra de la vinya del costat, que no és seva. I ens explica i ens ensenya la força de la terra viva de la seva vinya, i la tristor de la terra esmorteïda de l’altra tros, una terra contaminada per insecticides i plaguicides durant dècades.

Jonathan Nossiter defineix Stefano Bellotti com el Pasolini de l’agricultura italiana, un pagès poeta radical, que trenca les normes en el seu celler avantguardista del Piemont. Bravo.