Fa dos dies, catorze-hòmens-catorze sortien en un ’30 minuts’ sobre el post-27-S vist des de Madrid: hòmens constitucionalistes, hòmens politòlegs, hòmens analistes electorals, i representants hòmens dels partits que poden governar Espanya. La broma amarga de si a Madrid només pensen els hòmens es va fer amb escreix, i les xarxes bullien demanant raons al programa, però servidora, què voleu que us digui, lluny de fer-m’hi mala sang ho vaig trobar una metàfora escaient, digueu-me patriarcal.

És que em quadrava tot: catorze senyors, la majoria amb pinta de no haver rentat gaires calçotets, dient què convé a Catalunya pel seu bé; i, encara més significatiu: què se li pot deixar fer i què no se li pot deixar fer segons unes lleis concebudes i escrites per uns altres hòmens. Si el programa l’haguessin passat en blanc i negre, probablement ningú no hi hauria trobat a faltar el color, però potser és una percepció personal: només de sentir la combinació ‘reforma’ i ‘constitución’ ja se’m fan teranyines als timpans.

Però vaig al gra, que sempre em disperso. El cas és que una estona abans del ’30 minuts’ titulat ‘Parlem’ –per cert: aquest cop ningú no n’ha demanat la retirada, tot i publicitar encobertament un banc?–, doncs una estona abans, deia, una periodista acomiadava el TN vespre des d’un top sense mànigues i una faldilleta prima, i ho feia entre tres-hòmens-tres (esports, temps i un altre conductor) embolicats de dalt a baix amb camisa i americana. Una de dues, vaig pensar: o al plató hi ha calefacció i ells suen saharianament sota dos sostres de roba, o hi ha refrigeració i ella treballa esborronada amb tota la llargada de braços a l’aire, més un terç de cuixa al descobert.

Ara ja sé què penseu: que la qüestió és queixar-nos, les dones; que si no sortim a la tele, perquè no sortim a la tele, i que si hi sortim, perquè hi sortim com hi sortim: que si el vestit, que si el maquillatge, que si les sabates, que si la regatera. Com que no sé si la periodista referida fitxa per vestuari o ja surt amb els talons de casa, em remetré a una col·lega seua que sí que la vestien a la tele i a qui li vaig poder demanar, en la confortabilitat del meu jersei de coll alt, si a l’hivern passava fred dient notícies en roba d’estiu. Doncs bé, diplomàtica, ella, em va confessar que de vegades sí que en passava una mica, de fred, però que amb l’adrenalina del directe la sensació es ‘rebaixava’. Des d’aquí li envio una càlida abraçada, que si es constipa hi perdrem tots.

Vull aclarir que l’abillament de les professionals de tele no em preocupa en el sentit que sembla. Em preocupa que, pel motiu d’un vestit massa estret, d’un taló de pam, d’una faldilla o un top exigents amb la depilació, una periodista no pugui desenvolupar la seua feina amb prou comoditat. Em preocupa, també, que la roba que els fan posar davant les càmeres pugui causar que la seua bona feina rebi menys atenció. I em preocupa que la seua presència, a través de la indumentària, pugui ser instrument per a acolorir platós massa tristos o per a fer joc amb un decorat de fons. I fins aquí el que m’imagino sobre un món que no conec prou.

Per acabar, poso els protagonistes per ordre i em dóna això: el toc de color malva d’una periodista entre tres col·legues seus blaumarins, i tot seguit els catorze experts grisos i metafòrics. Mentre la xarxa clamava #onsónlesdones politòlogues, constitucionalistes, ‘lideresses’ i analistes al ’30 minuts’, una servidora, encallada al TN, va concloure per dins: quan les dones no siguin l’excepció de la programació ‘seriosa’, tampoc no m’ho semblaran els seus vestits.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]