La CUP: el to i els fets

Ja fa molts mesos, el propi Vicent Partal va “receptar” molta til·la per als temps que venien. Doncs bé. El tram final ja ha arribat i, com no podia ser d’altra manera, està ple d’emocions fortes. Però abans que ens posem tots a cridar, dues consideracions molt breus. 1. Caldrà que tothom parle amb tothom sobre tot. Aquesta legislatura és excepcional per molts motius, però especialment ho és perquè acaba amb un referèndum. 2. Fina ara, ens n’hem anat sortint i n’hem passat de grosses. Recordeu el 8N o la investidura in extremis de propi Puigdemont. Doncs aleshores tranquils, que anem avançant cap al setembre. I per als nervis, til·la. Resten 187 dies.

A mi no m’ha sorprès la declaració de la Reguant perquè si passa que al setembre no hi ha referèndum per dubtes interns o per manca de valentia política, jo també baixaré del carro així com milers de lluitadors que hem dedicat bona part de la nostra vida a treballar incansablement per aconseguir la independència. Ara bé, si s’ha d’ajornar alguna setmana perquè el govern espanyol ens suspèn l’autonomia i cal refer l’entramat de l’Assemblea de Càrrecs Electes o si és perquè es declara l’estat d’excepció o el de setge i necessitem resituar-nos per poder declarar la DUI, no hi ha cap dubte que llavors sí que continuaré empenyent. Amb això vull dir que de moment cal continuar donant suport a un govern que segur que rebrà trompades tot i que no afluixa, però si a més del govern, hi ha un parlament al darrera que li dóna escalf i votacions tot indicant un suport inequívoc i una societat civil (ANC i Òmnium), que ens proposa de continuar les mobilitzacions al carrer per tal d’aconseguir la república, haurem de continuar estan al peu del canó (democràtic) de forma pacífica però amb fermesa sense dubtes i sense por. Que ho tenim a tocar!

Tinc la sensació que la CUP ja hi torna. Precisament, el que cal ara és pensar molt bé què es diu i què no es diu. Prou caòtic ha estat tot plegat en certs moments com per a que encara es diguin certes frases alegrement. (Entengui-se’m, no critico a la CUP pel que defensa i representa -al cap i a la fi els hauré votat ni que sigui per un sol cop-, és només que hi ha maneres i maneres de fer política, i dir segons què sense pensar en les conseqüències no és pas la millor. Que ja estem tots prou marejats.)

La CUP ens ha impressionat favorablement -i molt- aquests darrers temps. Estem cansats dels politics que prometen coses i no les fan. O van posposant, amb mil excuses, el compliment de punts claus del seu programa clarament especificats durant les campanyes electorals abans de ser elegits com els nostres representants.
Amb els de la CUP, almenys, tenim la quasi seguretat que compliran el que es van comprometre a fer. I això, en els temps que vivim avui, ja és dir molt d’un polític.
El to que utilitzen no ens molesta gens perquè no van amb subterfugis i diuen les coses tal com les pensen. Fins ara, la seva coherència és impecable. Demolidora.
Les declaracions de l’Eulàlia Reguant, ens han de recordar que sí, com diuen molts, estem a la fi d’un cicle polític; interessant i important però que ja s’allarga massa. Que ningú oblidi que, com a màxim a finals de setembre, hi ha d’haver un desenllaç incontestable que s’ha de traduir en la convocatòria d’un referèndum. Una condició ineludible que la majoria independentista al Parlament va pactar per tirar endavant els pressupostos.

1 / Per saber si la coherència és una virtud o defecte (immobilisme) s’ha de poder medir respecte a què se’s coherent. La CUP si és coherent segurament ho és amb la seva ideologia però, com hem vist, les seves aliances i acords, “muten” .
2 / En canvi, pel que fa al malfiament respecte el procés, ha sigut una constant: “amb convergència no hi ha independència”… Ara no hi ha cap dada objectiva, ans al contrari, que faci pensar que el full de ruta no es complirà pel que fa al bloc independentista de JxSí. Per tant, el soroll i l’amenaça sobren.
3 / Entenc que hi ha diferències (on no?) i que l’estructura assembleària de forma, però sectaria políticament no és la més adeqüada per respondre a la velocitat i complexitat dels aconteixements. Però a aquestes alçades, ja han hagut de confluir i homogeneitzar posicions. Té infinitament més mèrit, per la diversitat política, la coalició JxSí.
4 / Han fet de la intransigència un valor ideològic. Celebro, però, que la realitat els ha estovat per bé de tots.
5 / Espero que tanta coherència i energia siguin trunfos per l’enfrontament amb l’Estat. De moment estan en la zona còmoda, com es diu. Però bé companyes no sobra ningú!

M’he mirat sencera i amb molta atenció l’entrevista amb l’Eulàlia Reguant (19 minuts). He trobat molt correctes el to i el contingut. Trobo que no ha dit res que no se sabés prèviament. No he sabut veure cap desconfiança vers el govern. Justament ha defensat que el referèndum és imprescindible, tal com el govern també defensa. Sobre la data, ha dit: “estaria bé que fos abans de l’estiu”. No hi veig cap ultimàtum. Ha seguit: “si ha de ser la segona quincena de setembre podem arribar a acceptar-ho… si hi ha arguments” i ho ha dit somrient. On és el problema?
Personalment també penso que seria bo saber com més aviat millor la data del referèndum per fer la campanya i els preparatius lo millor possible. Tanmateix des del punt de vista estratègic anunciar-ho molt abans és donar avantatge a l’estat espanyol. O potser és millor començar a tirar pel dret? Ja ho estem fent una mica i haurem d’acabar fent-ho del tot.

No entenc el rebombori que s’ha muntat arran de la declaració de la Reguant; no té res de veritablement estrany, a qualsevol líder polític se li escapen declaracions electoralistes fora de campanya (i a la CUP, l’electoralisme és malfiar de “convergència” contra tota evidencia); o com diu Partal, si varen fer President a Puigdemont i li acaben d’aprovar els pressupostos, “Em costa de creure que a hores d’ara puguen dubtar de la decisió del govern, vist tot allò que es va veure la setmana passada al parlament.” Els fets, i el to: tot apunta a un discurset adreçat a mantenir “guerrera” la pròpia parròquia i no perdre “momentum” en moments propers que s’entreveuen decisius, i molt menys encara, en moments “constituents” immediatament posteriors. Malgrat tot, celebro i felicito el comentari de Joan Rubiralta, amb el qual no hi puc estar més d’acord, i que em sembla que sintetitza l’estat d’esperit amb què hem d’enfocar dos de les notícies d’avui: les declaracions objecte del present editorial, i l’efemèride dels 18 mesos que ja fa del 27S.

Estic tant d’acord amb en Joan Rubiralta (si els dirigents estiren del carro i no s’acovardeixen, els ciutadans continuarem empenyent, i cal ser vigilants perquè JxS compleixi els seus compromisos), com subscrit el comentari d’en Pep Agulló (hi ha una línia molt fina entre coherència i intransigència, i els cupaires han donat més signes de sectarisme que la relació dels convergents amb els republicants, aquesta sí, veritable fortalesa del moviment sobiranista).
Després de les comdemnes judicials pel 9-N, el que cal és menys desconfiança i més solidaritat. Els “assenyats” de tota la vida, de moment, són els que han posat la transgressió damunt la taula, i els que de moment ho estan pagant. Ho sigui que, a continuar remant tots a una, -si cal mirar-se entre ells de reüll, que ho facin-, però que de tant en tant mirin els ulls de la gent i no defraudin ningú.
Tots coneixem situacions històriques en què el “foc amic” ha frustrat més revolucions, més progressos, que no pas els atacs dels rivals polítics.

Andreu Fàbregas

Subscric el que hi diuen Pep Agulló, Joan Rubiralta i Josep Usó. També es el cas de que estem tots molt neguitosos, i no n’hi ha per menys. Es molt gran i transcendent el que esdevindrà els propers mesos al nostre país. Estem com en ‘muntanyes russes, Dragon Khan i dutxes escoceses’, tot junt. A tots els partits polítics i els nostres dirigents (i també els contraris) veig que els passa el mateix. Sabem que el ser humana es molt imprevisible, en especial quan es veu sotmès a fortes pressions. Voldríem tenir certeses, però, per ara, això no es possible. I es com en una important partida de pòquer; amenitzada per les falses o reals aparences de bon joc a les mans, amenaces, teatre i fanals inclosos.

Aquests darrers anys, hem tingut molts contratemps, però, tots els hem superat. Apel•lo a que donem un vot de confiança als nostres dirigents. Ells son els que tenen més informació de tot i que, amb tota seguretat, faran el que podran veure com mes adient possible. Ja sabem que en els casos de situació molt seriosa s’han posat d’acord. I ara se’ls veu amb ganes i prou de coratge per seguir tirar endavant.

La sensació que es palpa en l’ambient es que a primers de setembre s’aprovaran les lleis de desconnexió i la llei de transitorietat (a mi em sembla que això és el mes important); i tot seguit, es definirà la pregunta concreta i la data del referèndum, per a finals de setembre. Aquests inicis de setembre seran decisius en la fermesa de la nostra postura i la reacció dels contraris. I, es clar, que tindrem uns dies de “llamps i trons, i pluja i vent”.

Mentre tant, no ens hem de quedar en passiu, tot fent especulacions. Hem de continuar cercant vots i voluntats favorables a la nostra causa per a les votacions de transcendència que s’esdevindran. Ja som dos milions hi podem fer-hi molt.

En els estats d’ansietat, la inacció i el rumiar-lo massa agreuja el malestar. Es suavitzen molt si, en el cas, s’hi fa alguna acció. En aquests moments em ve al pensament un suggeriment: cada qual es pot autoasignar una funció d’enquestador, p. ej. amb contactes directes personals o per telèfon; entre el seu entorn social o per la guia telefònica. I aquesta funció, a més de rebaixar-li la tensió, li donarà dades estadístiques (aquestes, sí, reals, no les falsaries que surten publicades) i també sabrà quelcom més a que atenir-se; se li posarà l’ànim en més bon to i haurà resolt algunes incògnites.

Tots els comentaris van en la línia de la introspecció: mirem pel dret i pel revés com estan els nostres ànims, il·lusions, pors,… Però pensem també com estan els ànims dels unionistes de casa nostra. Ahir El Mon publicava una interessant entrevista a un psiquiatre que es diu Adolf Tobeña. Una de les seves tesis era que l’independentisme és una mena d’enamorament col·lectiu. Alguna cosa hi ha de cert si recordem les emocions que varem sentir el 9/N.
D’altra banda, Tobeña també fa referencia a l’estat d’ànim dels contraris a la independència. Diu que es miren el procés amb fatiga i irritació. Doncs bé, ben mirat, el cansament dels unionistes, quan critiquen el que ells denominen despectivament “mono-tema”, ens interessa molt. L’objectiu és que penetri a la seva ment la idea que el mono tema només s’acabarà amb la independència, que és quan podran descansar. Perquè en el cas improbable que fracassem aquesta vegada, continuarem amb el mono-tema sense descans i hauran d’anar a la consulta d’aquest psiquiatre.

L’objectiu de l’emancipació de Catalunya respecte de l’estat espanyol ja te prou gruix com per banalitzar-ho. Cal dedicar una bona dosi d’empenta política i social i no distreure cap de les forces que ho intenten i, en moments determinants com l’actual, cal concentrar-se en el que es vol tirar endavant. Aquest objectiu en el moment present mereix els majors esforços.
Per modificar el sistema sociopolític i la civilització de base patriarcal encara necessita molta més força, perseverància i temps. No serà fàcil, ni tant sols puc assegurar que puguin arribar amb una sola furgoneta, potser caldran vàries. Ara, si el que veiem com més immediat ho estripem per desconfiances diverses, no sé si després podrem continuar el camí cap altres metes més llunyanes, em temo que no.