Feia un parell de setmanes que El País cridava des de l’editorial a evitar el xoc de trens. ‘Hi ha una tercera via entre la independència i l’immobilisme, i correspon a l’estat de proposar-la’, va arribar a dir en l’editorial del 17 de febrer. Fins i tot va aplaudir que Mas fes una crida al govern espanyol perquè mogués fitxa i no es quedés immòbil, en una conferència la setmana passada a la Universitat Autònoma de Madrid. El mateix diari en què s’havia arribat a qualificar l’ex-president de la Generalitat de ‘caudillo populista‘, per posar només un exemple. Aquest tímid tomb editorial coincidia amb l’esclat discursiu de la fiscal en cap de Barcelona, Josep Piqué i Eduardo Inda. Però ha estat un miratge. Juan Luis Cebrián, president del Grupo Prisa, l’editor d’El País, ha certificat en una entrevista a El Mundo que els dos grans diaris espanyols s’arrengleren amb un discurs que fins fa poc temps era reservat a allò que s’ha anomenat, despectivament, la ‘caverna mediàtica espanyola’. Un discurs que propugna l’ús de la força i la coerció per a desactivar l’independentisme a Catalunya.

‘La clau, hi insisteixo, és si els independentistes tenen poder o no. I no en tenen. L’estat, sí. Es parla d’enviar la Guàrdia Civil i immediatament hi ha qui diu: “No, home; la Guàrdia Civil, no.” Doncs per què no? La Guàrdia Civil hi és per a allò que calgui. També diuen: “Amb els mossos n’hi ha prou.” Doncs no sé si n’hi hauria prou.’ Són declaracions de Cebrián en aquesta entrevista, feta per la periodista, ex-diputada del PP i dirigent de la FAES Cayetana Álvarez de Toledo. La mateixa que va assistir i es va deixar veure al judici a Mas, Ortega i Rigau, juntament amb un altre col·laborador d’El Mundo, Arcadi Espada, un dels padrins de Ciutadans.

Fa una setmana El País deia en un editorial: ‘Per a continuar el discurs exclusiu del manteniment (indispensable) de la legalitat, caldrà endurir les posicions, endinsant-se en indesitjables vies repressives […]. I si aquestes arribessin a malmetre, absorbir o retallar l’autonomia, la probabilitat que la immensa majoria dels catalans secundessin posicions radicals de les quals avui discrepen seria elevada.’ Però, per més que sigui ‘indesitjable’, aquesta ‘via repressiva’ és la que proposa justament Cebrián: ‘L’article 155. Suspens el govern de la Generalitat. El president de la Generalitat. La presidenta del parlament. Un, dos, tres càrrecs públics. Els qui hagin convocat el referèndum. Acabats. Ocupes el poder tu.’ Aquesta és la seva proposta si el govern català convoca el referèndum.

Així seria la intervenció
És sorprenent fins a quin punt coincideix el punt de vista de l’entrevistat amb el de l’entrevistadora. Cayetana Álvarez de Toledo publicava a El Mundo el 6 de febrer, just el dia que començava el judici al 9-N, un article en què fabulava sobre què podria passar si la Generalitat i el parlament mantenien el full de ruta cap al referèndum. El relat és ben contundent: ‘El govern [espanyol] recorre contra la convocatòria davant el TC, però també assumeix la responsabilitat executiva i invoca l’article 155 de la constitució. Envia un requeriment a Puigdemont perquè, en un termini de cinc dies, acati la legalitat […]. El govern [espanyol] respon. Envia una circular a totes les entitats de crèdit: no podran pagar ni un euro amb càrrec als comptes de la Generalitat sense el vist-i-plau d’un interventor de l’estat. Passats els cinc dies, el govern compareix d’urgència al senat. Hi presenta una llista de mesures per a restablir la democràcia a Catalunya […]. El senat aprova l’aplicació de l’article 155 per majoria absoluta. La intel·ligència de Javier Fernández [president de la gestora del PSOE] garanteix la fermesa del PSOE. Aquella mateixa tarda, el govern suspèn les competències executives de Puigdemont. El delegat del govern a Catalunya es converteix  en la nova autoritat política de la comunitat. Deroga la convocatòria del referèndum. Junqueras i quatre consellers es rebel·len i són substituïts per funcionaris.’

I no s’acaba pas aquí: ‘El nou conseller d’Ensenyament envia instruccions precises als centres escolars […]. Forcadell crida a la insubmissió. El govern espanyol la substitueix com a presidenta de la cambra. La majoria separatista manté el torcebraç i accelera la tramitació de les lleis de desconnexió. El govern suspèn les competències legislatives del parlament. Colau pren el relleu. El govern aplica l’article 61 de la llei de règim local: dissol l’ajuntament de Barcelona i hi nomena una gestora […]. El govern suspèn els membres de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i substitueix els directors de TV3 i de Catalunya Ràdio.’

Després de tota aquesta descripció de fets imaginats, l’ex-diputada del PP pronostica que hi haurà avalots a Barcelona causats per encaputxats i que el Ministeri d’Interior espanyol prendrà el control directe dels Mossos d’Equadra i declararà, amb el suport del congrés, l’estat d’excepció a Barcelona. ‘Vint-i-quatre hores després, torna la calma.’

La violència en el discurs
Aquest relat i la proposta de Cebrián connecten El Mundo i El País amb el discurs sobre una pretesa violència i una divisió social a Catalunya que han anat construint alguns mitjans de Madrid. Aquestes últimes setmanes, des de la fi formal de l’anomenada ‘operació diàleg’, el to ha pujat considerablement; el periodista Luis María Ansón ja pronosticava que acabessin ensangonades les pàgines de la història d’Espanya (la sang també apareix en l’entrevista a Cebrián: ‘Catalunya no serà independent; la sang no arribarà al riu’); Eduardo Inda afirmava sense escabellar-se que el nivell de violència a Catalunya és superior al que hi havia ‘en els anys durs al País Basc’; l’ex-ministre Josep Piqué declarava acompanyat de Societat Civil Catalana que a Catalunya ‘hi havia massa feixistes’; la fiscal Ana María Magaldi parlava de ‘mirades d’odi’ en la gent que l’increpava davant el TSJC, unes mirades que no havia vist mai en cap delinqüent, i Arcadi Espada qualificava aquesta mateixa gent de ‘xusma’ en un altre article a El Mundo…

Són els exemples més visibles d’una nova fase en el discurs mediàtic i polític que es construeix des de Madrid per justificar les ‘vies repressives’ –terme emprat pel diari El País– que l’estat espanyol aplicarà a Catalunya per impedir el referèndum. En aquesta fase, la violència discursiva no és exclusiva de Jiménez Losantos ni de 13TV: ha fet el salt als mitjans espanyols de més difusió, ha esdevingut mainstream.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]