Il·lustració de Moisés Mahiques

Aquesta mateixa setmana, durant una entrevista en una ràdio de gran audiència, vaig començar una frase amb l’expressió «Hi ha estudis que diuen que…» i un contertulià gens versat en ciència em va tallar dient que aquesta frase estava tan gastada que ja no significava res. Li vaig dir: «Doncs saps què? Per desgràcia, tens tota la raó del món.» L’estudi que jo li pensava comentar, com de segur tots els que citeu vosaltres, lectors de Mètode o membres de comunitats cientificofíliques diverses, era en realitat molt rigorós. Però no ens enganyem, això no és el que sol arribar al públic ampli per les xarxes socials. Aquí el que s’imposa són titulars cridaners i exagerats, possibilitats per la manca de filtre de certs editors més preocupats per la viralitat que per la veracitat. I és empipador, perquè la ciència bona de veritat ofereix resultats i reflexions espectaculars, de vegades més sorprenents i impactants que els distor­sionats, però que amb tot aquest soroll de fons que s’està creant al voltant de la ciència arriben a descol·locar i deixar-nos amb el dubte de saber si són fiables o si es tracta d’una altra notícia sensacionalista.

Com pot el lector o oient destriar-los? Demanar-li que es fixi en matisos metodològics o en l’índex d’impacte de la revista esmentada és exigir massa. L’única cosa que ens queda –encara que disti de ser el millor– és el prestigi de la font. Si surt en Materia estarà bé, si ho publica I fucking love science no necessàriament. Fins i tot dins d’un mateix periòdic, unes seccions són fiables mentre que d’altres al contrari confonen ciència excel·lent amb la pseudociència més grotesca.

A veure, som en un moment de creixent interès per la ciència, a mi m’encanta que la gent incorpori a les seves conversacions termes com «supercordes» o «epigenètica» encara que sigui amb imprecisions, i hem d’estar satisfets que cada vegada hi hagi més espais en mitjans i bons divulgadors comunicant ciència en qualsevol format possible. Però sí que percebo el risc d’arribar a saturar, despistar o banalitzar massa i generar una mena de frivolitat que pot arribar a perjudicar la imatge social de la ciència. Atribuir-ho només a la mediocritat de certs mitjans és simplista. Algunes vegades es divulguen estudis científics inventats, però en moltes més, com el cas del sexe oral i el càncer, algun investigador científic mediocre ho ha publicat en una revista acadèmica mediocre i una agència mediocre ho deu haver distribuït. De fet, si ens posem el vestit de periodistes científics seriosos, potser la possible pèrdua de prestigi i respecte per la ciència és ben merescuda. Hi ha massa ciència dolenta, i hauríem de ser-hi més crítics que amb les pseudociències. El camp de la nutrició és potser dels més merescudament castigats, perquè amb claríssims conflictes d’interès, saturació d’estudis fluixíssims, gabinets de premsa que fan màrqueting en compte de comunicació i la dieta mediterrània desvirtuada científicament per defensar la cervesa, el pernil, o fins i tot les tapes, molts estudis confonen més que no informen. Jo opino que cada vegada més la nostra labor com a periodistes o comunicadors científics implicarà ser bons garbellant els científics i els seus estudis.

Com argumento en el meu últim llibre, Menjar cireres amb els ulls tancats (Ara Llibres, 2016), estem en un moment de tanta acumulació de dades i estudis cien­tífics, que fent cherry picking –seleccionar només les dades que afavoreixin la teva hipòtesi– es pot demostrar científicament quasi qualsevol cosa. A Washington D. C. un físic que treballava en un lobby pronuclear em deia que ell basava tots els seus arguments en dades empíriques, però que si el contractés el lobby antinuclear podria sense problema defensar just el contrari. El mateix s’esdevé amb transgènics, canvi climàtic, paper de la indústria farmacèutica… I aquesta confusió està quallant en la societat. Per això fa falta un periodisme científic molt bo, i uns espais i professionals líders d’opinió en els quals el públic pugui confiar.

La divulgació científica light és genial, i chapeau per a tots els investigadors que prenen temps lliure per a difondre els seus treballs. Però anem a pams amb l’excés de popularització. Per exemple, tenim el mantra de transmetre que els científics són éssers normals, que no són frikis de laboratori, que també s’equivoquen, poden ser ben plantats… I obvi que els investigadors postdoc no van en bata pel carrer i xalen prenent canyes amb els col·legues. Però el científic líder que triomfa en el seu camp no és una persona qualsevol. Té una saviesa en el seu treball i un potencial impacte social que mereix ser exalçat. No estaria malament treure un poc de prestigi als esportistes per donar-los-hi en científics.

També hi ha això que la ciència és divertida. No sé què dir. La ciència es pot explicar de manera divertida, i l’humor és un gran aliat per a arribar al públic ampli. Però la ciència és interessant, rellevant, clau per a millorar el món i fins i tot útil per a assolir un bon desenvolupament professional. Hem de ser amens i divertits, però tambè reservar uns minuts per a elevar el discurs i llençar missatges clau, sense defugir com solem fer el tan vàlid «I això per a què serveix?». Mireu: jo l’activitat de comunicació científica de major impacte que he vist en els últims anys la vaig presenciar a l’Equador. Allí hi ha un president dit Rafael Correa que pot agradar més o menys, però que en molts dels seus discursos parla de la importància de l’educació, d’investigar en l’Amazones, de crear universitats tecnològiques de primer nivell i d’utilitzar el coneixement i la innovació per resoldre problemes reals de la població equatoriana. Per a moltes persones Correa és un referent, i transmet amb tanta convicció la importància de la ciència i la innovació per al futur del seu país que el missatge cala de ple en la gent i, més important potser, en tota l’estructura governamental que hi té al darrere. Obama té també discursos exquisits parlant de la importància d’utilitzar la ciència per a la presa de decisions intel·ligents, i construir un futur millor. Ja m’agradaria a mi escoltar algun polític espanyol parlant així de la ciència…

Llegiu l’article sencer a la web de Mètode.

Pere Estupinyà. Escriptor i divulgador científic (Nova York).

Què és Mètode?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]