Entrevista a Jordi Cuixart (fotografia: Albert Salamé).

L’alegria desbordant del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, s’encomana, però no el voldria pas veure enfadat. Aquest empresari del Vallès, que té fama d’eixamplar Òmnium cap a l’esquerra, diu que aquest estiu serà de poques vacances. Què val més que ho sapiguem, de la mateixa manera que avisa perquè ningú no es despisti: això no serà un camí de roses ni ens regalaran res. Convé estar preparat, que quatre mesos passen de seguida. Un estiu poc normal per a un envit extraordinari. Defineix el paper d’Òmnium, en aquest moment, com una pista d’aterratge sempre a punt. La imatge és ben gràfica. Aquesta entitat de 66.000 associats, que cada mes en guanya 1000 i que es finança gairebé al 100% amb les quotes dels socis, no té full de ruta propi cap a la independència i es veu a si mateixa com la suma de tots els fulls de ruta. Quan li demanem què el preocupa diu que la unitat l’ocupa. Tenim temps de parlar del després de la independència i dels seus orígens. La seva història retrata el tarannà del país.

A vegades parlem del tram final de trencament amb Espanya com un trajecte fàcil i en línia recta. Com us l’imagineu?
—Sí algú s’ha imaginat una independència low cost s’equivoca. No serà una línia recta i serà molt complex.

Ens podeu explicar com serà aquesta complexitat?
—El grau de complexitat el marcarà la resposta del nostre adversari polític, que és l’estat espanyol. Això ens obligarà a reaccionar d’una manera o d’una altra. El fet de no poder preveure-ho ens fa pensar que la solució no serà un camí de roses. Res no ens serà regalat. La república catalana es guanya a les urnes, però es defensa al carrer pacíficament. Tenim clar que el poble de Catalunya no fallarà, ningú no en té cap dubte. Aquesta complexitat no és res comparada amb la de mantenir-nos dins un estat que ha negligit la defensa dels interessos de la seva ciutadania.

Quan viatgeu per tot el país, com trobeu la gent?
—Quan vaig amunt i avall pel territori trobo poques esmenes al projecte i molta responsabilitat. Hi ha moltes ganes que ho fem bé. Hi ha confiança i autoestima, més de la que hi havia fa uns mesos. Hem passat de la impaciència a la consciència de saber que aquest estiu no serà un estiu normal per a Catalunya, ni per al conjunt dels Països Catalans.

Com l’haurem de defensar, el carrer?
—Serà determinant que quan arribi el moment de la mobilització al carrer siguem disciplinats, curosos, diligents, obedients, escrupolosament pacífics i no violents i que tinguem molt present que de la nostra actitud resistent neix la llibertat. No ens podem permetre de convertir aquest moviment, que ‘ha demostrat que és molt ben organitzat, en un caos. Tots hem demostrat que sabem fer les coses molt ben fetes. Moltes celebracions esportives aquí i al món occidental acostumen a acabar amb incidents; en canvi, un dels grans mèrits del moviment independentista és la capacitat de treure milions de persones al carrer sense que passi absolutament res que no s’hagi previst. Se’ns pot acusar de moltes coses, però no de manca de capacitat d’actuar d’una manera cívica. El poble de Catalunya no ha fallat mai.

Us heu vist molt recentment amb Xavier Domènech. Com va anar?
—Va anar bé perquè ells defensen que aquest referèndum ha de ser efectiu. Aquests ‘ells’ i ‘nosaltres’ queda diluït en una voluntat col·lectiva del poble de Catalunya. En aquesta reunió vam posar sobre la taula la necessitat que tothom estigui molt ben informat i que tothom conegui molt bé com fa els preparatius per a aquest referèndum el govern de la Generalitat. Ens vam oferir una vegada més perquè ningú no es deixi prendre el protagonisme d’una reivindicació col·lectiva. La veritat és que entre l’espai que lidera Xavier Domènech i la batllessa Colau i Òmnium hi ha una sintonia absoluta.

Si Madrid diu que no definitivament al Pacte Nacional pel Referèndum, creieu que l’espai dels comuns intentarà allargar el temps i que no es faci el referèndum a la tardor?
—Nosaltres no ens imaginem un referèndum aquesta tardor sense tot allò que representa l’espai dels comuns i les organitzacions polítiques històriques que hi ha a dins. Aquí no fallarà ningú. Tots els demòcrates sortirem a defensar les institucions i aquesta voluntat decidida de fer aquest referèndum. Ara ja no es tracta de l’estat espanyol, ni de banderes, ara es tracta de la defensa de la democràcia a Catalunya.

Coscubiela i Rabell inclosos?
—Si hi ha cap força sobiranista que és posada davant la dicotomia de defensar la repressió de l’estat espanyol o la democràcia a Catalunya, no tenim cap dubte que tothom defensarà la democràcia. No és que hi siguin convidats, és que en formen part, d’aquesta democràcia: Rabell, Coscubiela, Colau, Domènech, Puigdemont, Junqueras, Anna Gabriel i tothom. Això és un èxit de la democràcia i no ens imaginem cap altra possibilitat. No ens imaginem que la batllessa Colau no obri els col·legis electorals per al referèndum, de la mateixa manera que no ens imaginem que ho faci el batlle de Sabadell, que és d’Esquerra Republicana, ni la batllessa de Sant Cugat. Tothom obrirà els col·legis electorals amb normalitat. El referèndum ningú no el pot apropiar, és una voluntat compartida.

Què us preocupa?
—El que més ens ocupa, ara per ara, és mantenir la serenitat del sobiranisme, tenir ben present que aquest país avança quan ho fem tots junts i que, per tant, això que ha estat la fortalesa principal d’aquest moviment d’alliberament d’aquests darrers set anys ha de ser l’eix vertebrador dels mesos que vindran. No podem pretendre entomar aquest desafiament col·lectiu els mesos vinents si no mantenim aquesta unitat que ha de ser granítica. Per tant, la nostra obsessió malaltissa és mantenir aquesta unitat d’acció del conjunt del sobiranisme.

Mantenir la unitat granítica deu ser més difícil que no sembla.
—És molt complex, demana molta generositat, discreció i sobretot molt sentit patriòtic.

Els partits i les associacions sempre esteu reunits, mal que sigui virtualment, connectats?
—Seria mala notícia que no fos així. Jo no havia vist mai aquesta unitat, complicitat i aquesta voluntat compartida que ens n’hem de sortir i, sobretot, consciència que ens necessitem els uns als altres, malgrat les diferències, que són lògiques.

S’ha madurat? La veritat és que, de vegades, sembla que encara no.
—L’exercici de maduresa que es fa aquest darrer mes penso que ens ha de servir a tots de referent. Aquest darrer mes i mig s’ha posat de manifest una vegada més allò que és obvi, que les nacions que entomem un repte com el nostre, només ho podem fer si deixem les diferències de banda i enfortim els nostres punts de coincidència. En el curs de la història del nostre país s’ha demostrat que aquesta unitat d’acció és infal·lible. Com va passar amb la Mancomunitat, amb la creació de la República Catalana, en la recuperació de la Generalitat republicana, en l’enfortiment de l’autonomia, així mateix passarà ara amb la creació de la República Catalana. Ningú té cap dret de posar en dubte això que els catalans, durant aquest segle d’història, hem demostrat que som capaços d’aconseguir.

Aquests darrers mesos heu deixat la vida professional una mica al marge per dedicar-vos de ple a Òmnium...
—Tinc la sort de comptar amb un equip de professionals excel·lents i hem convingut que durant els mesos que vindran jo pugui passar a un segon terme, continuant exercint òbviament de la meva funció d’empresari a peu de fàbrica, però amb una intensitat menor. Els mesos que vivim demanen una dedicació exclusiva. Les persones que som al capdavant de les associacions sobiranistes són càrrecs voluntaris, no retribuïts.

Això potser molta gent no ho sap!
—A Òmnium ens passa que hi ha molta gent que no sap moltes coses. No saben que fem el premi d’Honor, la nit de Santa Llúcia, ni el Premi Sambori dels Països Catalans amb 180.000 criatures, ni la Flama del Canigó, ni els programes de cohesió social, ni que tenim més de 35 seus per tot Catalunya, ni l’agermanament dins la Federació Llull amb l’Obra Cultural Balear i amb Acció Cultural del País Valencià. Però potser tot plegat és la gràcia. La gent ens fa confiança, veu que som un grup que representem el bo i millor de la societat catalana, que és aquesta capacitat de fer sense esperar res en canvi i la satisfacció que les coses es facin bé sense importar gaire qui les fa. Potser ens hauríem de dir més sovint que som una gent molt ferma, molt ben parits, que malgrat totes les adversitats ens n’hem sortit sempre.

Diuen que com a president d’Òmnium heu obert l’entitat cap a l’esquerra.
—Intentem obrir Òmnium al conjunt de la societat catalana. Això que comenteu, si Òmnium cap a l’esquerra o cap a la dreta, no és així. Òmnium només té sentit de debò si és de tothom i representa la transversalitat i la diversitat de la societat catalana. Aquesta certa obertura potser algú intenta interpretar-la com dieu, però aquest exercici de fer un Òmnium de tothom també el van fer Muriel Casals i Jordi Porta. Es va abandonar l’Òmnium més resistencialista per intentar que els cinc pilars de la nostra entitat fossin llengua, cultura, país, educació i cohesió social.

Potser ara no us dediqueu tant als temes d’immigració, amb les parelles lingüístiques…
—Sempre procurem innovar per fer visible la presència del català. Per això no abandonem els projectes clàssics de tota la vida i alhora fem un catàleg d’activitats adreçat a les més de 35 seus. Tenim projectes tan innovadors com el VOC, al qual dediquem molts esforços perquè veiem que la partida del català es juga en el món d’internet i de l’audiovisual, on tenim una presència molt minoritària i hem de ser capaços de revertir aquesta situació. Amb la voluntat de contribuir a la cohesió social també hem impulsat el projecte Lliures, que és un nou fons dedicat a la solidaritat. També fem d’oficina tècnica de Som Escola, que defensa el model d’escola catalana. El pilar fonamental de la nostra cohesió social és que no segreguem els infants a l’escola per raó de llengua.

Parlant de llengua, teniu clar que l’endemà de la independència la situació del català continuarà essent crítica i Òmnium tindrà un paper fonamental per a garantir-ne la supervivència?
—En som conscients i ens en sentim responsables. Ara és clau treure’ns de sobre aquestes més de 300 lleis espanyoles on el català és menystingut o penalitzat. Amb això no n’hi haurà prou. Amb la creació de la República Catalana, hem de saber que el català necessitarà un status i una protecció especial, perquè és una llengua que és objecte d’un intent sistemàtic de ser minoritzada.

Quin status?
—Sempre hem defensat que el català és la llengua pròpia de Catalunya i que, per sort, a Catalunya avui es parlen més de 300 llengües. Per tant, sempre hem defugit de polèmiques estèrils. Ho veiem amb la mateixa simplicitat que a França es parla francès i ben segur que també parlen 300 llengües. No caurem en paranys estèrils. Som una entitat que destina més del 50% del pressupost a la promoció de la llengua catalana.

Se us girarà molta feina després de la independència?
—Molta, molta… Ens sembla que caldrà continuar treballant en allò que és un altre èxit col·lectiu de país: haver resistit després de tres-cents anys, amb dos estats tan potents com el francès i l’espanyol, intentant dur a terme aquest genocidi cultural contra la cultura i la llengua catalana. No tan sols no se n’han sortit, sinó que el català és una llengua viva, malgrat tot els peròs que hi vulguem posar.

Veniu d’una família on es parlava castellà i la mare un dia va decidir que els fils havien de parlar català.
—El meu pare és badaloní i la meva mare va néixer a Múrcia. Quan vam néixer els fills, ells es comunicaven en castellà i ma mare, que tenia per llengua materna el castellà, va proposar al meu pare de fer servir el català per a parlar amb els fills. La meva mare ho va fer amb molta naturalitat. Ella estava en un entorn molt catalanitzat perquè treballava en una carnisseria de Santa Perpetua de Mogoda. En canvi, el meu pare treballava en una fàbrica on hi havia un entorn molt castellanitzat. Aquesta és la realitat del país, persones amb cognoms catalans que, sense ser-ne conscients, acaben renunciant a la seva llengua materna i persones com ma mare que parlava castellà i proposa de parlar en català als nens. Aquesta realitat, tots plegats, ens l’hauríem d’explicar molt més. Qui no té un company d’escola que parlava castellà a classe i ara el veu pel poble parlant català als seus fills? Perquè el català, malgrat tot, tothom el veu com un element de cohesió que ens vertebra i ens fa iguals en la diferència. Això que va fer ma mare, ella no n’era conscient, però era un acte de gran transcendència perquè, si no, jo ara no seria president d’Òmnium.

Quan i com preneu consciència de la catalanitat?
—És un germà de la meva mare, qui em fa agafar consciència de catalanitat, de classe i, al mateix temps, l’ambició cap a projectes empresarials propis. El meu tiet Navarro crea una llibreria i veu la cultura com un element de cohesió social. Era molt amic de Miquel Martí Pol, de Paco Candel. Jo em faig gran a la rectoria de Santiga, un llogarret una mica bucòlic, de Santa Perpetua de Mogoda, on es crea un punt de trobada d’intel·lectuals d’índole diversa. M’he criat molt amb aquesta idea que la diversitat ens enriqueix.

També sembla que teniu molt arrelada la idea dels Països Catalans.
—Amb aquest oncle meu sento a parlar molt, des de petit, de Joan Fuster i de tota l’aportació que fa en aquest imaginari col·lectiu de Països Catalans. És impossible que algú et pugui fer oblidar que el teu país només l’entens si és complet i no renuncies a res.

I com vàreu acabar essent empresari?
—Des de molt jove m’han fascinat els empresaris, com en Cendrós, que no renuncien a dur a terme els seus projectes econòmics amb tota l’ambició del món i al mateix temps sense perdre ni un bri de compromís amb el país. Aquestes històries m’enganxen de petitet. Jo entenc l’empresa com un instrument de retorn a la societat que m’ha permès de crear el meu projecte empresarial. Formo part d’una fundació privada d’empresaris, Femcat, on tinc desenes de companys que actuen d’una manera generosa amb el país sense renunciar a la condició d’empresari. Això que fem com a societat és també una empresa col·lectiva. Com que no tenim un estat, com a societat ens hem autoorganitzat en cooperatives, ateneus, empreses per a dur a terme això que defineix tant una societat: la solidaritat entre els seus ciutadans. Què no s’equivoqui ningú, la Caixa d’Estalvis i Pensions neix d’això, de la solidaritat dels qui eren víctimes de la repressió per una vaga, a principi de 1800. La història d’aquest país és això.

Però ara aquesta Caixa és molt lluny de tot això que expliqueu.
—L’actual, ben segur, però també he de dir que algú ha posat molt d’èmfasi en algunes declaracions i en canvi ningú no valora el respecte escrupolós del conjunt de la classe empresarial catalana al referèndum.

Parleu d’Oliu i Fainé quan parleu de declaracions?
—Han pogut fer alguna declaració, però hi ha una realitat: tant la Caixa com el Banc de Sabadell, com el conjunt d’empreses i multinacionals, responen als seus socis pel compte de resultats. No se n’anirà ni La Caixa ni el Banc de Sabadell, sinó tot al contrari, vindran moltes més empreses a fer negoci a Catalunya. La societat catalana és molt madura i ha demostrat que totes aquestes amenaces eren infundades.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]