La Barcelona més ‘kitsch’, recollida en una guia

Fals, cursi, trivial, superficial, massificat, comercial, estandarditzat, simplista, fetitxista… Tots aquests adjectius es relacionen amb el terme estètic kitsch i apareixen a la guia ‘Kitsch Barcelona‘, que ha editat l’ajuntament de la ciutat i que ha elaborat la teòrica del disseny Anna Pujadas. El llibre vol desfer la imatge triomfalista de Barcelona com a ciutat de disseny però sense connotacions negatives, perquè, tal com recorda unes quantes vegades, el terme kitsch no ha de ser necessàriament despectiu.

L’obra recull la mirada de més de trenta experts en disciplines molt variades –antropòlegs, arquitectes, teòrics de l’art, dissenyadors, artistes, historiadors, cuiners– que assenyalen amb el dit els racons més kitsch de la ciutat. Hi ha indrets que hi apareixen unes quantes vegades, com ara les obres de Gaudí –sobretot la Sagrada Família i el Palau Güell– i també la zona de la plaça d’Espanya amb les torres venecianes, la Font Màgica, les columnes de Puig i Cadafalch i la seu del Museu Nacional de Catalunya.

Però no se centra pas només en l’arquitectura, sinó que aporta una visió molt més amplia del kitsch, en què també apareixen l’art, el disseny i la cuina. Arrenca amb els records més estereotipats de Barcelona –aquells que barregen els toros i el trencadís–, recull alguns bars i restaurants de la ciutat famosos per un interiorisme recarregat i es fixa en l’aparador de la botiga de joies Tous, un exemple de la democratització del luxe gràcies al kitsch.

La guia també té un capítol dedicat a les obres d’art kitsch que hi ha per tota la ciutat: des de la gamba de Javier Mariscal a l’escultura pop-art dels llumins de Klaes Oldenburg, passant per la cursileria de la Dama del Paraigua. També abasta el vessant més kitsch de la gastronomia amb fotografies del pijama, aquelles postres tan passades de moda que encara preparen al restaurant Set Portes, i dels menús que anuncien paella i sangria a la Rambla.