Karl Weierstrass esdevingué professor de secundària primer a Deutsch-Krone (1842-1848) i després a Braunsberg (1848-1855), tot i que l’any 1850 començà a trobar-se malament i a tenir atacs de vertigen que se li repetirien durant dotze anys. Foren anys durs d’investigació en solitari, sense biblioteques ni correspondència. Però aquestes recerques van donar els primers resultats. Així, l’any 1854 publicà l’article Zur Theorie der Abelschen Functionen (“Sobre la teoria de les funcions abelianes”), en què presentava una descripció del seu mètode per a la representació de les funcions abelianes per mitjà de les sèries de potències convergents. Quasi de seguida, el 31 de març de 1854, la Universitat de Königsberg li va conferir el grau de doctor honoris causa en reconeixement dels seus mèrits.

Dos anys més tard, Weierstrass publicà el famós article que aprofundeix en la teoria de les funcions abelianes: Theorie der Abelschen Functionen (“Teoria de les funcions abelianes”), on provà els resultats que en l’article anterior havia només descrit. Segons David Hilbert, Weierstrass havia obtingut un dels més grans resultats de l’anàlisi, la solució del problema de Jacobi sobre la inversió d’integrals hiperel·líptiques. De fet Weierstrass es va dedicar durant tota la seva vida a fonamentar rigorosament una teoria completa i coherent de les funcions abelianes.

Gràcies a aquestes contribucions, el 14 de juny de 1856 Weierstrass deixà l’institut de secundària i entrà al Berliner Gewerbeinstitut de la Technische Universität Berlin. Un any després va ser nomenat membre de l’Acadèmia de les Ciències de Berlín i passat un temps, el 1861, obtingué la plaça de professor a la Universitat de Berlín.

La Universitat de Berlín va ser creada l’any 1810, i del 1830 al 1840 ja havia accedit a una situació privilegiada amb Karl Gustav Jakob Jacobi, Peter Gustav Lejeune Dirichlet i Jakob Steiner. Però l’any 1851 va morir Jacobi, i el 1855 ho va fer Carl Friedrich Gauss, de manera que Dirichlet se’n va anar a la Universitat de Göttingen a substituir aquest últim. A Jacobi el va substituir Carl Wilhelm Borchardt (1817-1880), amic de Weierstrass i qui, des de l’any 1856 i fins el 1880, s’encarregà de la revista Journal de Crelle. A Dirich­let el va substituir Ernst Kummer (1810-1893). A aquests matemàtics s’hi va afegir Leopold Kronecker (1823-1891), alumne de Kummer i abans alumne de ­Dirichlet. Kummer va obtenir tan bona impressió de les contribucions de Weierstrass que li va aconseguir un lloc com a professor extraordinari a la Universitat de Berlín, on l’any 1864 va esdevenir catedràtic i, posteriorment, rector.

Kummer i Kronecker formaren amb Weierstrass el triumvirat que aconseguí que la Universitat de Berlín esdevingués un centre de gran prestigi per als estudis de matemàtiques. Des de l’any 1861 fins el 1886 van desenvolupar un pla biennal de cursos i cada dos anys repetien el mateix programa: «Introducció a la teoria de les funcions analítiques», «Teoria de les funcions el·líptiques», «Aplicacions de les funcions el·líptiques», «Teoria de les funcions abelianes», «Aplicacions de les funcions abelianes» i «Càlcul de variacions». Eren cursos molt reconeguts arreu d’Europa, hi assistien centenars d’alumnes cada any i alguns d’ells van esdevenir deixebles de Weierstrass. També hi assistien alumnes d’estudis postdoctorals. Així, Gösta Mittag-Leffler (1846-1927) explica que l’any 1873, quan va arribar a París a fer estudis postdoctorals amb Charles Hermite (1822-1901), les primeres paraules d’aquest van ser: «Vostè ha comès un error, senyor […]. Vostè hauria hagut de seguir els cursos de Weierstrass a Berlín. Ell és el nostre mestre» (Mittag-Leffer, 1902). I així ho va fer. L’any 1882, el mateix Weierstrass reconeixia que amb aquests cursos els estudiants tenien: «l’oportunitat de començar amb una sèrie de lliçons biennals a tractar la més important disciplina matemàtica en mesurada successió. Els temes que cobreixen són llegits poc o gens en altres universitats o no ho són amb regularitat» (Calinger, 1996, p. 166). Tanmateix, en aquesta època Weierstrass continuava patint problemes de salut, en aquest cas bronquitis i flebitis, i moltes vegades havia de fer les classes assegut.

Una altra de les aportacions valuoses de Weierstrass va ser la creació d’un seminari de matemàtiques a la Universitat de Berlín l’any 1860. Kummer i Weierstrass van presentar la sol·licitud al ministre de Cultura, Moritz von Bethmann-Hollweg, que incloïa dos objectius: primer, preparar millor els estudiants per ser professors, donant un coneixement més profund de les matemàtiques, i segon, donar-los experiència directa per obtenir de manera independent nous descobriments matemàtics.

Llegiu l’article sencer a la web de Mètode.

Maria Rosa Massa Esteve. Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica, Universitat Politècnica de Catalunya.

Què és Mètode?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]