Junqueras, Torra: només es pot guanyar anant a l’atac

  • «Ara sabem que hi ha un camí de qüestionament de l'actuació de l’estat espanyol que dóna resultats i fruits. I sabem que el camí de l'apaivagament de la tensió no funciona perquè no apaga la voracitat de l'estat espanyol»

Vicent Partal
10.01.2020 - 21:50
Actualització: 11.01.2020 - 00:06
VilaWeb

Vivim hores frenètiques en el front judicial i en el front polític, que causen un desconcert comprensible. Provaré de resumir-ho tot amb un símil esportiu. El colp que va significar per a Espanya la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el sistema judicial espanyol intenta dispersar-lo i ahir en va trobar una manera perfecta aconseguint la retirada de la condició d’eurodiputat a Oriol Junqueras. En el futbol una decisió clau abans del partit és manipular l’estat de la gespa; que siga seca o massa molla, alta o baixa afecta les capacitats de l’equip rival. Doncs bé, el sistema judicial espanyol ha trobat la manera de tocar la gespa d’Estrasburg i s’ha apuntat un gol que, aparentment, empata el que li havia fet l’independentisme dies abans –aparentment només. Puigdemont i Comín seran eurodiputats i seuran dilluns a Estrasburg amb plenitud de drets, una gran victòria; però Junqueras continuarà a la cel·la, una gran derrota. I això permetrà de moment als eurodiputats espanyols i al règim en general de qüestionar la rellevància política del reconeixement de la condició de diputats de tots tres.

Em permetreu de dir-vos –perquè no hi haja malentesos– que jo no veig cap fantasma en l’actuació del president Sassoli. El mandat de Junqueras ha estat anul·lat conforme a la legislació nacional espanyola, l’estat espanyol ho ha notificat i el parlament ho ha registrat. Sassoli ha tingut, doncs, una reacció tan neta com quan el TJUE li va comunicar que Puigdemont, Comín i Junqueras eren diputats europeus. El parlament ni entra ni ha d’entrar en el contingut o les raons de les decisions judicials que l’afecten. Un tribunal competent li diu una cosa i la fa i un altre li diu una altra i la fa. Ja ho sé, que això és discutible, com tot allò on hi ha missers pel mig. Però no és sensat de demanar al parlament europeu que faça la feina que pertoca a l’eurodiputat, en aquest cas l’eurodiputat Junqueras, que ara ha de fer com ha fet i tornar a reclamar al TJUE. N’hi ha base sobrada, encara que cal reconèixer que aquesta vegada tot és més difícil.

Perquè, al final, la situació creada ara és el desenllaç –si ho voleu així– esperable, de la decisió primera adoptada després de la proclamació de la independència. Llavors van cristal·litzar dues visions de què havia passat i dos camins a seguir. No corresponien a un partit o a un altre, però han acabat marcant dues línies clares. Una era negar que l’estat espanyol tinga dret a jutjar-te després d’haver proclamat la independència de Catalunya i anar a cercar en l’espai europeu i internacional la força per a obligar-lo a respectar els drets democràtics, inclòs el d’autodeterminació. L’altra visió, l’altre camí, era reconèixer la legitimitat de les institucions espanyoles, hores després d’haver-te’n proclamat independent i, per tant, reconèixer que tenen dret de jutjar-te i de procedir contra tu, seguint les seues lleis i en els seus tribunals.

És evident que tot era molt complicat, que res no era previsible i que els condicionaments personals han tingut un pes comprensiblement enorme en les decisions que tothom ha anat adoptant amb el pas del temps. Ho entenc perfectament i per això mateix sempre respecte escrupolosament les raons i les motivacions de cada pres i exiliat. No seria just si no ho fes, si no fos capaç de respectar i agrair cada sacrifici que fan. Però dit això ningú no pot negar, especialment avui, que les decisions adoptades, també les processals, totes, tenen conseqüències. I que, per tant, poden i han de ser revisades.

Ara Oriol Junqueras ha de lluitar pels seus drets i tots hem d’estar al seu costat, intentant ajudar-lo tant com siga possible. Però arribats a aquest punt crec que estaria bé que ell i el seu partit reflexionassen també sobre on som, sobre la manera com hi hem arribat i sobre les conseqüències que ells en primer lloc i més que ningú pateixen. No dic ni demane que es repasse un passat que ja no es pot rectificar de cap manera, però sí que suplique que se n’extraguen lliçons, ara quan tantes coses ja comencen a estar clares i encara hi ha feina a fer.

I ho dic, això, perquè hi ha molts fronts oberts i molt importants. Parle sobretot de l’assetjament judicial contra la presidència de la Generalitat. L’operació és barroera, però acabarà donant un resultat o un altre segons la reacció política que adopte el parlament i, per tant, la classe política. I ja som on érem. Es reconeix el dret de les institucions espanyoles a interferir, fent trampes a més, en la sobirania del parlament? (I ja ho sé, ‘sobirania’ és una paraula massa equívoca en aquest cas, però deixem-ho així.) I si no es reconeix què es fa? Quin és l’equivalent de Brussel·les, Escòcia, Suïssa, Slesvig-Holstein i Luxemburg en aquest cas? I, sobretot, quina és també l’actitud personal amb què cal que els polítics encaren l’afer? I què volen que fem els ciutadans?

Vist el punt on som, jo crec, com vaig dir fa uns quants dies, que aquesta agressió a la presidència de la Generalitat ha fet esclatar el polvorí i que, per tant, cal reaccionar-hi anant a totes, una vegada més, a l’atac. I això significa recuperar l’actuació unilateral que va fer possible el referèndum del Primer d’Octubre, la vaga general del 3 i les proclamacions del 10 i del 27. El parlament de Catalunya no pot acceptar aquesta intromissió, encara menys quan aquesta legislatura concreta va ser elegida amb el mandat de restituir el govern legítim, que és com ens van dir que farien a tots els qui vàrem votar els partits independentistes. Tant hi fa tot allò que ha passat fins ara. Puc acceptar que transitàvem un espai desconegut i era massa difícil tot. Però ara ja sabem moltes coses i no podem passar-les per alt.

Ara sabem que hi ha un camí de qüestionament de l’actuació de l’estat espanyol que dóna resultats i fruits. I sabem que el camí de l’apaivagament de la tensió no funciona perquè no apaga la voracitat de l’estat espanyol. Sabem també, després de les nits d’Urquinaona, que la gent està disposada a fer què siga en defensa dels drets propis i que l’estat espanyol sap que és impotent per a frenar-la. I sabem que té un poder amb moltes cares, que quan li convé pot fer servir d’una manera i quan li convé d’una altra tot intentant enganyar-nos a tots. Però sobretot sabem que l’únic poder que resta intacte de la nació catalana és la gent, el poder del poble. I que aquest n’és el principal, el que millor explica que dos anys i mig després de la proclamació de la independència tota la maquinària de l’estat espanyol i els seus aliats no solament no hagen aconseguit derrotar-nos, sinó que reculen quan som capaços d’atacar.

No repetim, doncs, els errors. No ens feu repetir, doncs, els errors.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any