Julià de Jòdar: ‘És el moment de noves regles i nous atletes’

Julià de Jòdar (1942), té el diploma d’Enginyer Físico-Químic, però es va acabar decantant per les humanitats. Es llicencià en Història, es féu dramaturg i sobretot novel·lista. Jòdar també ha publicat assaig, com el llibre Cop de CUP, sobre la història del partit. Aquest escriptor,  independentista dels de tota la vida, l’any 2011 es va presentar per la CUP a les eleccions municipals de Barcelona. No va entrar. Ara el 2105 sí que ha entrat com a diputat,  en una legislatura que es preveu  intensa. Julià de Jòdar rep a VilaWeb al Parlament de Catalunya. La conversa gira al voltant de la investidura del president de dilluns que ve, però l’actualitat més immediata també treu el cap.

—Ahir vam saber que Lluís Llach té 1,3 milions d’euros.
—Porta 50 anys treballant i fent concerts, i donant-li al país bandes sonores. No em sembla desbaratat. La primera vegada que el vaig veure va ser a Sant Cugat, parlo de l’any 1968, en el famós bar del Ferrater de Sant Cugat, el Mesón. Et deu sonar. Doncs Llach sol, xavalet, a la barra. A la transició, als concerts fotia unes homilies polítiques de la pera. No l’hi ve d’ara fotre anàlisi polítiques. A mi, si té 1,3 milions d’euros, se’ls haurà guanyat. Estic segur que no els ha robat, ni defraudat, ni cobrat corrompudament. Són diners guanyats pencant.

—Passem al tall. No em crec, com diuen, que JxS sigui homogènia per dins. La CUP, tampoc. Deu haver-hi matisos interns. Per exemple, sobre Mas, a tots dos bàndols.
—Sobre Mas no hi ha debat intern, a la CUP. En tot cas, seran qüestions que algú se les quedarà per ell, i pel que sigui. Però no hi ha corrent d’opinió, ni s’ha creat dialèctica, ni cap debat Mas sí, Mas no. Això, avui divendres.

—’Convenci’m, del ‘Mas no’.
—Tal com està la qüestió per part de la CUP és: Mas no afegeix gens, sinó que resta. I es pot objectivar. Perquè Junts per Sí no ha aconseguit majoria absoluta? Perquè no han tret 63-65 diputats? Perquè JxS va treure menys que ERC i CiU? El 1,8 milions de vots del 9-N no s’ha ampliat suficientment. La pregunta és per què?

—Hem guanyat: 48%, 39%, 12%. No hem arribat al 50%? Com ho sap? A l’estranger no van poder votat tots els que volien. I de CSQP, quants són independentistes, i quants no? Per què vol ampliar? Si de cas, unir.
—Tot això està molt bé. I és especular. També es pot fer una altra cosa.Si restes els vots en blanc, nuls i, efectivament, els de CSQP i Unió, que no consideraven el 27-S plebiscitàries, de fet no haurien d’estar ni al còmput final. Objectivament és veritat que s’ha guanyat. Però aleshores, com és que no ens sentim legitimats per fer una DUI?

—Ah, la CUP, el mateix 27-S, diu ‘hem perdut el plebiscit’. On van tan ràpids, vaig pensar.
—Això és una altra història. Pots considerar-lo tàcticamemt, com vulguis. Si hagués estat un plebiscit autèntic, jo estic segur que hauríem guanyat.

—La paradoxa és: treu Mas, i et pujarà gent al carro. Però també et pot baixar gent.
—És possible.

—Amb la suma i la resta, potser hi sortim perdent.
—És possible.

—Si Mas cau, Isidre Fainé estarà feliç.
—Això és la teva opinió, no?

—Ha! Faig d’advocat del diable.
—La CUP no ha dit mai que es carrega el Mas. Diu: el procés constituent no hauria de ser una cosa de juristes. És altra vegada un procés de mobilització popular. I aquest procés necessita una majoria més àmplia. Ara és el moment que allò que en diem llibertat nacional i social vagin juntes. I aquí és on la CUP diu, si el Mas és president, en aquesta conjuntura, hi haurà una gent que dirà: aquest senyor és el de les retallades, l’austeritat, el que va aplicar la troica, i no podem entrar en aquest procés constituent perquè no ens refiem socialment d’aquest senyor. Encara que poguessis dir: ell no és el representant directe de l’oligarquia. Però ell com a president del govern va aplicar aquestes retallades i ha fet patir gent. No pots dir-li a molta gent que ha patit, ha lluitat, i que ha vist com la Generalitat s’ha personat en molts casos com a part litigant contra moviments socials.

L’independentisme que diu ‘Mas per damunt de tot’, no té en compte que Mas és una figura ambivalent: per una banda cohesiona la gent independentista però d’una altra no li fa ampliar la base social. La pregunta és: vosaltres què penseu fer perquè aquest procés constituent amplïi la base? Digueu-m’ho. Si no tenim un programa real per a fer això, Mas serà president, però la realitat objectiva, la forma de societat serà la mateixa. I llavors perquè vols la independència ci continuem tenint una societat igual d’injusta? Aquesta és la pregunta.

—Trobeu-me un altre convergent que quadri la Caixa com fa Mas.
—No dic que Mas sigui ‘un d’ells’. Hi ha una diferència important entre el procés democràtic que encapçala Mas, i el procés democràtico-espanyol que encapçala l’oligarquia catalana. I és cert: Mas no és el seu home. Però no acaba de ser tampoc l’home de les masses del procés constituent. La persona que faci de president del govern és una persona de transició, perquè la realitat s’ha de crear en un nou cicle de lluita des del carrer, amic meu. I bé haurem de donar el protagonisme a la gent que ha fet el procés fins avui.

—La CUP no sap què fer amb tanta força com té ara.
—Perquè la CUP ha de ser diferent del poble? És que la CUP té la clau de l’enteniment? Està per sobre del bé i del mal? Els intel·lectuals, de la CUP o no, tenen alguna vareta màgica? És que hi ha cap polític que digui hem d’anar cap aquí? És una situació incerta, oberta, fluida, dinàmica. I per tant, en aquest sentit a la CUP li passa com a qualsevol fill de veí. Hòstia, què foto jo ara? I el discerniment és: com es pot ajudar a la pobra gent? Què podem fer per afavorir a la gent de baix? Hem de crear noves regles, i nous atletes.

—I CSQP, com la veieu?
—Entenc l’angoixa de Catalunya Sí que es pot. Perquè estan buscant la manera d’inserir-se en la nova carrera, i estan mirant massa cap enrere, i no miren endavant. Nosaltres hem estat demanant converses a CSQP des del 28-S. I no hi ha hagut manera. El que em sorprèn de Catalunya Sí Que Es Pot és el pessimisme. No s’acaben de creure que serà la mateixa gent que tirarà endavant això. Hi ha una part de frustració. La combinació de 15-M més esquerra semblava molt guanyadora. Però aquí si l’alternativa no es construeix sobre el model de trencar amb Espanya, no és alternativa.

—Al Parlament us especialitzareu en algun tema?
—Em toca ruptura democràtica, feminisme, cultura i llengua, i secrets. Coses d’espies.

—Conec gent que va plorar amb el seu discurs al Parlament.
—Era un discurs en el qual em sentia parlant amb una certa responsabilitat històrica. Primera, per la gent que no eren al Parlament en aquell moment, els independentistes que no eren d’última hora. En Cala, per exemple.

—’Talli qui talli el bacallà, una sempre es queda de portera’. Ho creieu?
—Sí, vaig citar la Secundina, el personatge de Salvador Espriu a la Primera Història d’Ester. I la història no demostra altra cosa que la seva frase.

—Ara us deveu trobar envoltat de jovenets.
—És ambivalent. D’una banda et dinamitza, rejoveneix. T’obliga a estar en contacte amb la realitat i tiren de tu. De l’altre a vegades penses: què hi faig, aquí? Com si et fessin fer un paper que ja no et tocaria. Vols dir que el què els hi pots dir té cap sentit, per ells? No pots tenir ni gaires prejudicis, ni creure’t que per l’experiència acumulada tens raó. Adopto una postura de col·laboració, d’escepticisme en la vida de la humanitat. La politica, per exemple, no ho és tot.