Júlia Bacardit: ‘Som una destinació de turisme reproductiu’

Júlia Bacardit (Barcelona, 1991) és periodista cultural i cap de premsa d’Edicions de 1984. Fa temps que treballa en una investigació periodística sobre la donació d’òvuls, recopilant testimonis d’experts, donants i receptores. Va començar com un reportatge per a una assignatura d’un màster, però ara prendrà la forma d’un llibre, El preu de ser mare (Apostroph Edicions), que es pot comprar per avançat mitjançant la plataforma de micromecenatge Verkami.

Explica que les donacions d’òvuls han crescut exponencialment aquests darrers anys, entre més, pel retard de la maternitat propi del capitalisme tardà i, especialment, per la crisi del 2008. Malgrat aquest augment, hi ha força desconeixement sobre quines implicacions físiques i emocionals té la donació d’òvuls, de quina manera es regula i si pot haver-hi un rerefons lucratiu important en què les donants siguin la baula més feble del sistema.

La periodista parla de la qüestió des d’un punt de vista crític, però sense jutjar. Diu que no és contrària a les donacions d’òvuls en si, sinó a la seva versió neoliberal, i que caldria reconsiderar moltes coses sobre com funciona, a més de qüestionar-nos fins a quin punt encara no pesa massa l’imperatiu de la maternitat.

—A vint anys vau voler donar òvuls, però finalment us vau fer enrere. Per què?
—La meva mare és metge i m’ho va desaconsellar. Només m’ho vaig plantejar, però la idea de tenir uns diners extres m’atreia i tenia algunes amigues que ho havien fet. Ella em va dir: si et paguen és, justament, perquè hi ha risc.

—Què implica exactament?
—Primer, una hormonació de deu o dotze dies, una punxadeta senzilla per a multiplicar l’ovulació. No és gaire diferent del que fem cada mes, que és estimular un dels moltíssims òvuls que tenim perquè creixi prou i baixi. Això és igual, però multiplicat. Normalment tu treus un òvul, però en el cas de les donants, se n’han arribat a treure fins a cent, en algun cas extrem. La majoria de vegades són disset o divuit. Durant la regla, en tens en dansa quatre o cinc i amb això en tens en dansa deu o més. Abans que et vingui la regla te’ls han de treure. Et van fent ecografies i és tot pensat perquè el dia de la punció sigui quan els tens més crescuts. El moment de risc és sobretot aquest, perquè és una intervenció. Res de l’altre món, però hi ha riscos, com en qualsevol intervenció.

—Durant la investigació heu parlat tant amb donants com amb receptores. Què us han explicat les donants pel que fa als riscs i els dolors?
—He sabut del cas d’una donant que es va morir amb una complicació de la punció. No vull fer sensacionalisme, perquè amb qualsevol operació et pots morir, però ens hem de morir donant els nostres òvuls en nom d’una donació que no és imprescindible? Moltes noies m’han dit que és una regla multiplicada per deu. En la majoria dels casos pots tornar a la feina i no cal ni que et donin la baixa. Si cal, ho fan en dissabte o et donen un justificant, que no diu pas que dónes òvuls perquè molts caps ho qüestionarien…

—A banda de la qüestió purament mèdica, què heu observat pel que fa al factor emocional?
—M’he adonat que la reproducció assistida posa molt d’estrès a les persones què s’hi sotmeten, sigui amb els seus òvuls o amb òvuls donats. No et garanteixen pas un nadó. Hi ha molts avortaments, molts embrions que no surten bé… Psicològicament és complicat. En l’ovodonació hi ha l’anomenat ‘dol genètic’, el moment en què acceptes que el fill no tindrà la teva càrrega genètica. Les dones el passen perquè la gestació et connecta molt amb la criatura, però en els casos d’esterilitat masculina, als homes els costa més renunciar a la genètica.

—Quan les criatures creixen una mica, la cosa més habitual és explicar-los tot el procés?
—Per llei, ningú està obligat a fer res. Vaig entrevistar la periodista Samanta Villar, que va explicar a les seves filles la història des de petites. Però ho has de fer amb contes: una gallineta que es va quedar sense ous… No dir-ho o acabar-ho dient de gran pot ser traumàtic. Es recomana de parlar-ne.

—Per què no fer-los-ho saber? Des del punt de vista mèdic, saber el teu origen genètic pot ser important.
—Aquest és el problema. L’hospital sí que guarda la teva informació genètica, i que tu no en disposis pot crear problemes. Poden acabar assabentant-se’n igualment… I més ara que es fan aquestes bestieses relacionades amb la genètica… Una donant pot donar, com a màxim, sis vegades. Hi ha desajust amb això, però, encara que es compleixi la llei, tu et pots trobar amb el teu germà, és com Èdip Rei. En una mateixa ciutat pots tenir un germà, fer-te una prova i descobrir-ho. Perquè cada donant va a una mare diferent. A vegades va només a una, però no sempre. Poden trobar dues receptores que s’assemblen molt a tu i a qui els teus òvuls els anirien bé. Podria ser perfectament una tragèdia grega postmoderna! [Riu.]

—A l’estat espanyol les donacions són anònimes, però en la majoria de països no. Què implica, això?
—Que més de la meitat de les receptores siguin estrangeres.

—Perquè la gent vol donants anònimes?
—I perquè hi ha països on no es pot fer o la llei és molt estricta, com Alemanya. Hi ha llocs on la donació no és anònima, i llavors hi ha menys donants i la llista és més llarga. Moltes dones franceses, italianes i fins i tot del nord de l’Àfrica vénen aquí perquè pagant Sant Pere canta, i a més la donant és anònima. Som una destinació de turisme reproductiu.

—Però el dret del menor a saber els seus orígens és reconegut per llei.
—Sí, ho reconeix tant la llei internacional com la constitució espanyola sagrada… Villar, com a receptora, em va dir que ella estava en contra de l’anonimat i que fins i tot li agradaria conèixer la donant. Però la gent té tendència a voler tenir els fills ells sols, com a projecte de parella o individualment. Hem arribat a un punt que la maternitat és una mica com tenir el nostre pis.

—Parlàveu de les semblances entre les donants i les receptores. Hi pot arribar a haver una mena de catàleg genètic?
—No s’acaba de poder fer, però sí que a vegades pots triar el color d’ulls, per exemple. Es mira sempre que s’assembli tant com sigui possible a la mare. Com a mare soltera, no et pots inseminar amb el semen d’un africà o d’un asiàtic.

—Per què?
—Manteniment de la raça. Argumenten que has de ser del fenotip de la receptora, assemblar-t’hi. Però, si no hi ha pare? Tot està encarat al fet que no diguis als teus fills la veritat. Una cosa que sí que va bé, des del punt de vista genètic, és que miren que el semen de la parella no tingui els mateixos gens de malalties recessives que la donant.

—Pots tenir més garanties que et surti sa que no en un procés natural?
—És una mica injust! I els donants de semen, per exemple, són alts, tenen vint-i-dos anys i no calbegen. Obligatori.

—Obligatori?
—Sí. És molt fort! La gent vol que el nen sigui guapo i intel·ligent. Als Estats Units hi ha un mercadeig increïble amb això.

—Heu comentat que el topall de sis donacions per donant no es controla gaire. Per què?
—Fins fa poc, no obligaven les clíniques a retre comptes. Ara sí, i hi ha més esforços de transparència, però es podria tenir més controlat un registre de les donants, perquè no n’hi ha cap de real que sigui transclínica i comprovi quantes vegades ha donat una dona realment. No es fa perquè és una feinada, i més tenint en compte que s’hauria de fer a escala europea. És un tema de la sanitat privada, però en el fons la demografia és una qüestió d’estat de primer ordre. Seguim sense un registre que pugui garantir l’anonimat i alhora controlar que no es dóna més de sis vegades, pel risc que pot tenir per a la salut i perquè, és clar, llavors que deixi de considerar-se una donació i parlem de venda, amb impostos. També és una opció, reconèixer que és una venda. Et donen mil euros en un mes. Són diners, és un sou!

—Amb aquesta manca de control, quin paper hauria de tenir aquí la sanitat pública?
—Podria ser una competidora real en això, però llavors donaria la idea que és un dret que s’ha de garantir. Potser també estaria bé, si no pots canviar el sistema, afavorir de manera molt més clara la congelació d’ovòcits, encara que implica anar enriquint les clíniques. Costa dos-cents euros anuals, mantenir els teus òvuls. Però és una tirania! Què ha de ser la maternitat? Una obligació per la qual hem de passar, amb tot medicalitzat? No és que m’escandalitzi ni que hi estigui en contra, perquè hi ha gent a qui això la fa molt feliç, però sí que estaria bé replantejar-ho una mica.

—Hi ha una certa idea de sacrifici, de ‘ser mare costi el que costi’?
—Sí. I hi ha psicòlegs que diuen que a vegades moltes de les dones que fan la reproducció assistida no haurien de passar per quiròfan. Perquè hi ha gent que vol tenir fills per coses que no tenen res a veure amb tenir fills. Com el cas d’una dona que tenia la sida. Estava estabilitzada, havia refet la seva vida i volia tenir fills amb més de quaranta. Per a ella era molt important, perquè ja podia fer tot allò que feia la gent normal i, per tant, també tenir fills… O la gent que està malament amb la parella i busca el projecte comú compartit a qualsevol preu. I vinga a gastar diners i marejar i traumatitzar la dona… I ser receptora també té riscos. Hi ha morts. Poquíssimes… Aproximadament, una l’any a l’estat espanyol, segons els informes del SEF. Però els registres no acaben de ser de fiar perquè no eren obligatoris i, a més, no distingeixen entre morts de receptores i de donants. Només comptabilitzen les morts de dones que volien ser mares.

—Us plantegeu també si hi ha un tràfic d’òvuls i embrions i què s’ha de fer amb els més de 70.000 embrions congelats que hi ha només a Catalunya.
—L’antropòloga Diana Marre sosté que hi ha tràfic entre clíniques a escala internacional. I amb l’ovodonació i la crioconservació hi ha molts embrions! Les tècniques que permeten de congelar els teus òvuls per quan vulguis ser mare també fan que es creïn molts més embrions vàlids. El doctor Pere Barri m’explicava que l’embrió més antic tenia tretze anys. És a dir, havia nascut tretze anys després d’haver estat creat!

—Això és molt curiós.
—Per a mi, l’entrada en aquest tema va ser molt política i clara, però ara s’amplia l’horitzó i també m’interessa la part natural, d’entendre-ho i obrir preguntes. D’entrada, veia les pobres estudiants de vint anys que no consideren ser mares perquè no volen ni poden i venen la seva fertilitat a elles mateixes d’aquí a vint anys. S’obliga les dones a continuar essent mares. Em va impulsar la sensació d’injustícia. Primer ets massa jove per a ser mare i has de vendre òvuls i després, ‘oh, tenir fills és fantàstic i meravellós, anem totes a inseminar-nos pagant una pasta!’. Potser ni una cosa ni una altra.

—Arran d’aquest retard a l’hora de tenir fills, ha crescut molt la donació d’òvuls?
—Exponencialment. Als noranta això gairebé ni existia i el 2014 ja rondava les 12.000 transferències l’any només a Catalunya. S’ha multiplicat molt també perquè ara funciona millor. Cada vegada les receptores són més grans, i per això cada vegada fa més falta.

—I quin és el perfil de les donants?
—Noies joves, estudiants o amb cicle mitjà. I moltes aturades. I hi ha un petitíssim percentatge de dones analfabetes, no només entre les donants, també entre les receptores. Això s’explica perquè hi ha receptores del nord de l’Àfrica: noies casades de ben joves destinades només a tenir fills. Quan veuen que són estèrils les porten aquí perquè les inseminin. Novament, les dones servim només per a parir. M’ha impulsat a fer això la pròpia contradicció interna entre les ganes de ser mares, d’entendre que és un pilar de la feminitat, i alhora la constatació que això ens empeny cap avall tota l’estona. I que es fa de maneres modernes, però continua així. I en nom de la llibertat, a més. També em sembla pèrfida la versió una mica classista de tot plegat. Alguna donant em deia que ho havia fet per altruisme. Li vaig preguntar si hauria estat receptora en cas de no poder ser mare i em va contestar: ‘Bé, això ho fa la gent que té diners…’.

—Quin és el paper de les clíniques privades pel que fa a les donants? Les receptores poden arribar a pagar 10.000 euros, però a les donants els en donen 1.000.
—Se n’emporten un tros molt gros, fan molts calés… Els metges diuen que els tractaments amb embrions són cars, però et paguen molt poc. Potser s’hauria d’acceptar que és compravenda, cobrar imposts i pagar millor a la donant.

—Salvant les distàncies, el debat pot ser comparable al dels ventres de lloguer?
—El tema de la gestació subrogada m’interessava menys perquè trobo que costa molt no estar-hi en contra. Les dones poden decidir de fer-ho, però des de quina posició ho decideixen? La donació d’òvuls és una cosa aparentment molt més banal. Algunes donants se sorprenen a si mateixes pensant ‘ostres, és que allò era un nen!’, però realment el trauma no és tan gran. No vull dir que sigui una cosa horrible ni un crim, però estic en contra de la versió neoliberal i sí que penso que sempre és el cos de la dona, que es ven constantment. La gestació subrogada són nou mesos del teu cos, això és un mes. Però per aquí em ve el dubte moral: et sembla més lícit perquè no estàs gestant algú dins teu, no li veus la careta ni li has de dir adéu.

—Un argument que sempre apareix en aquests debats: el ‘dret’ de ser mare o pare.
—La maternitat no és pas un dret! Hi ha un dret, que és poder ser mare. Ara, ser-ho no és cap dret. En part, per això la sanitat pública no ho cobreix. Si no pots pel teu compte, ser pare no és cap dret.

—Però com que hi ha el mandat social de ser mares, a vegades sembla que una dona que no pot ser-ho no tingui més sortida i li ho hagin de garantir.
—És que aquesta és la idea! Moltes clíniques et vénen a dir: ‘Sigues lesbiana, estigues soltera, com vulguis… però mare!’ Perquè en el fons hem de fer de mares, ara també. I a sobre soles o com sigui, hem de ser-ho igualment, tant sí com no. On acaba el nostre desig de ser mares i on comença la pressió perquè ho siguem? Quan ets donant, és com si et tallessis les ungles, però quan tens quaranta anys et diuen que és meravellós i que no t’ho pots perdre. Ens sentim obligades i hi ha tota una generació que són mares a partir dels quaranta. Perquè ho han fet tot: han avançat en la seva carrera, però és clar, també han de ser mares! Com vols eludir la maternitat?