Josep Pedrals: ‘Jo sóc d’aquells nens que agafaven gàlbuls del xiprer per tirar-los a l’escocell’

Josep Pedrals (Barcelona, 1979) desborda. És tanta la seva riquesa lingüística, formal i de pensament, és tanta la seva exuberància literària, i és tan singular la seva literatura, que desborda. El lector així ho experimenta amb la seva última obra, Els límits del Quim Porta, un volum de 615 pàgines publicat per Labreu Edicions. S’inclou dins la col·lecció de poesia Alabatre, tot i que el llibre és un amalgama de gèneres ben pastats, que el mateix Pedrals resumeix dient: ‘És un assaig sobre la lectura, qui llegeix, què llegeix i com, presentat en forma de novel·la, que conté dos-cents poemes i també un aplec de contes.’

Josep Pedrals s’ha quedat ben descansat, amb sensació de buit, diu, després d’haver acabat el llibre, que tanca la trilogia formada també per El furgatori (Labreu, 2006) i El romanço d’Anna Tirant (Labreu, 2012). I diu que Els límits del Quim Porta és una mena de biblioteca, entenent la tradició literària com la construcció d’una biblioteca. Per això ens fa contents que ens convidi a la biblioteca que va bastir el seu pare, i que ara és la seva biblioteca i el seu despatx, per fer l’entrevista. Com que en Els límits del Quim Porta Pedrals es mostra molt i molt, hem volgut entendre d’on ve, quina és la seva formació, per esdevenir qui és.

—On som?
—Som a la biblioteca del pare, que ara és la meva. El pare tenia molts llibres, era un gran lector i un gran comprador de llibres. Feia feliços els llibreters. I llegia tot el sant dia, tant com podia. I anava acumulant llibres, acumulant llibres, i al final no hi cabíem a casa i en teníem a casa dels parents. Finalment, gràcies a uns diners que li van arribar, en comptes de fer-se una caseta amb piscina, que és el que fa tothom, va muntar la biblioteca, una biblioteca privada per tenir els llibres i tenir-los ben ordenats. Gaire ordenats no els hem acabat de tenir mai. Però és una meravella, és el seu llegat. És una biblioteca especialitzada en filosofia i teologia, que eren les seves branques de coneixement. I ara també hi ha una bona secció de literatura i de poesia catalana. Em sap greu que la part de teologia no la continuaré, perquè no la conec i… Penseu que el meu pare estava molt al dia: es va morir a noranta-set anys i a la biblioteca trobareu llibres de les qüestions de filosofia més importants que es tractaven a Europa, comprats l’últim any, abans de morir-se. Jo estic al dia d’altres coses i no tinc tants calés per a anar-los gastant en dues branques diferents.

—Vau créixer entre aquests llibres?
—Sí, perquè eren llibres que teníem a casa. La casa dels pares tenia totes les parets forrades de llibreries. Jo vaig néixer dins d’una biblioteca.

—I què us agradava llegir de petit? Amb una gran biblioteca a l’abast, amb un pare, Ricard Pedrals (1920-2017), ex-capellà, teòleg, molt avesat a la relació amb les criatures per l’escoltisme que va impulsar, mestre de formació, les possibilitats eren moltes.
—El meu pare no em va limitar mai la lectura. I tenia de tot a la seva biblioteca. Jo vaig poder descobrir els meus gustos, que era una cosa molt estranya: quan era petit em fascinava Viatge d’un moribund del Joan Sales i després llegir l’Armand Obiols. Els meus exemples poètics eren els que triava jo.

—Tanmateix, el talent no s’hereta i els interessos tampoc. Què creieu que va fer que us decantéssiu cap a la literatura i la poesia?
—De fet, era un instint que he tingut de sempre. El fet de la paraula mig cantada. Jo tenia el costum de veure el meu pare llegint. Llegia sempre, anava pel carrer llegint un llibre i controlava tant que no s’entrebancava. I a casa, s’asseia a la seva cadira i llegia. I com que llegia coses densíssimes, es parava un moment i pensava. I jo per imitació, feia igual: jo llegia, em parava i pensava, per reflexionar sobre allò que havia llegit. I acabava donant voltes sobre les formes del text. Així arribes a la poesia pel pensament. Si analitzes vint vegades com sona una frase o com està estructurada, acabes anant al poema, perquè és portar el llenguatge a la seva màxima expressivitat.

—Aprenentatge per imitació.
—Per imitació del pensament del pare, la meva capacitat de pensament era purament estètica i vaig anar a parar aquí. I després també, perquè si tens un cert gust estètic i et vas passejant per la biblioteca… Recordo que em sabia títols de memòria. I de vegades el pare em preguntava a mi on eren els llibres, perquè jo em passava el dia mirant lloms i sabia on eren. I tenia títols al cap que encara ara no sé ben bé què volen dir. Per exemple: Sobre la quàdruple arrel del principi de raó suficient, que és un títol de Schopenhauer. Recordo que de petit em flipava aquest títol.

—Per tant, el vostre interès pels llibres va néixer d’una manera natural, dins d’un context completament favorable.
—Sempre m’han fascinat molt les biblioteques… Sabeu què és l’ASMER? Autonomous Sensory Meridian Response. És una sensació que tens, en diuen orgasmes mentals, provocats per determinats sorolls o veus, que et fan unes pessigolles dins del cap. Si ho tens o ho has viscut, és molt natural. I això passa molt a les biblioteques, el soroll de paper ho fa molt, això.

—Teniu aquesta capacitat sensitiva?
—Sí, la tinc. I és ben curiós, en altres que ho tenen, ho endevines, perquè de vegades si veus gent treballant molt concentrada en alguna cosa, tranquil·la, assossegada, allò ho causa molt.

—Sou sinestèsic també?
—No, gens ni mica. Les he de buscar verbalment les sinestèsies, jo. Tinc amics que són músics que les identificacions entre colors i sons les tenen directes, i jo no. Tot i que identificar els sons amb el nom de la nota, sí que ho sé fer. Però, és clar, he estudiat música i treballo amb músics sempre. Tinc un piano a la biblioteca.

—Aquesta relació entre la veu i la paraula i la música dèieu que l’heu tinguda de sempre.
—Sí, per aquesta idea que la poesia és la música de les paraules. I és un dels grans camins que he intentat seguir: veure com cada cop em sonaven millor les coses. De fet, es nota. Si llegeixes els poemes d’Els límits del Quim Porta, sonen millor que els poemes dels llibres anteriors, són més senyors en l’àmbit sonor. Netejo més, poso millor els accents, sóc més conscient de com vaig a parar a un fraseig o a un altre.

—I què va ser primer, la música o la poesia?
—Van molt juntes, perquè són formes d’expressió sonora. Que després la poesia l’hàgim escrit és un altre tema. A vegades et surt un gruny: el gruny és música o és una onomatopeia? Si és una onomatopeia, és poesia, si és simplement un so, és música. Em sembla que era Pascoli qui deia que saber fer onomatopeies era marca de bons poetes.

—Quan vau començar a escriure poesia?
—De sempre. Quan em van ensenyar a escriure vaig dir: gràcies a Déu que ja puc plasmar allò que volia fer. Jo vaig trigar molt a parlar. El meu pare sempre ho deia: ens pensàvem que eres tonto perquè només reies (aquest nen riu massa). No vaig dir res fins que cap als dos anys i escaig vaig començar a parlar, gairebé amb frases subordinades. Com a mite infantil m’agrada molt. I de poemes escrits, en tinc d’ençà que tenia sis anys. I a casa m’ho deixaven fer.

—I tan petit ja éreu lector de poesia?
—Me’n llegia el pare, sobretot. I també he anat a escoles i instituts que tot això ho tractaven molt bé. I això es nota.

—No us van fer malbé.
—No, al revés. Vaig anar a l’escola Reina Violant de Gràcia i a les Pies de Diputació a l’institut. I aquí, al Clot, sempre feia els Pastorets, i el vers te’l fiques a dins. Amb la colla del barri ja fèiem l’imbècil fent de dimoniets. I també fèiem la Passió.

—Els Pastorets i la Passió?
—Sí i era una Passió molt curiosa. La dirigia el pare Enric Puig i era molt bonica. El Clot és molt guai.

—També heu escrit teatre.
—Sí, però vaig trigar molt a escriure teatre. Primer vaig entrar molt en el món de la poesia. No va ser fins més tard que vaig escriure teatre, quan em vaig retrobar amb els amics que havien optat per aquest camp. Amb en Jordi Oriol, per exemple, vaig veure que la feina del teatre era una altra cosa i vaig començar a mirar-me’l des d’un altre cantó i vaig començar a fer coses de teatre. També perquè vaig veure que el recital i el teatre anaven molt de la mà. La teatralitat del vers…

—Quan vau publicar el primer llibre de poemes, ‘Escola italiana’, éreu molt jove, teníeu vint-i-quatre anys.
—Sí, i tot i això, encara hi va haver algú que em va dir: com és que has tardat tant a publicar? Perquè jo ja feia temps que feia recitals, des dels disset o divuit anys.

—I com vau començar a fer recitals?
—Anava a l’institut amb l’Eduard Escoffet. Ens vam fer molt amics, i encara ho som. L’Eduard ja muntava històries de poesia des dels quinze anys. I em va començar a fer moure per llocs d’aquests. Aleshores vaig conèixer en Víctor Cuadrada, en Víctor Nick, que muntava la ronda de l’Enric Casasses de l’Uh i em va dir: a tu et portarem com a esperança de la poesia. I se’m van endur de gira.

—Vau fer la gira del llibre ‘Uh’ d‘en Casasses?
—Hi anaven la Dolors Miquel, en Gerard Horta, a vegades en Pau Riba, en Gerard Quintana, era una colla molt rara. Jo tenia disset o divuit anys i va ser el meu gran bateig.

—I com us va marcar aquest començament?
—Em va marcar amb això d’agafar el gust pel recital. Veure com l’Enric el treballava i també la Dolors, i es podia anar per uns cantons de la poesia que a mi em semblaven molt més interessants que moltes coses que havia mamat a casa… El pare, vulguis que no, era noucentista en moltes coses, neonoucentista o ribià (quan entres a la biblioteca hi ha un poema de Riba). I ells em van modernitzar per dins i em vaig sentir molt més còmode. I entre una cosa i una altra em vaig anar encarrilant.

—Vau sumar al noucentisme l’avantguarda dels anys vuitanta i noranta.
—I a partir d’aquí, a més a més, vaig començar a treballar més els recitals, a veure com me’n podia sortir, quines eines em funcionarien… Coses que ara funcionen molt bé: com els slams, que són una manera de treballar el poema a l’escenari. A vegades en l’slam falla la part literària, però són vies que s’han obert més tard i que són molt interessants. Tot allò que predicaven amb la polipoesia als vuitanta Enzo Minarelli i companyia, si ho treballes d’una manera més trobadoresca… És un camí que a mi m’ha anat bé. Cadascú troba el seu.

—El recital té una part d’espectacle, també.
—Sí, s’ha de ser caritatiu amb el públic.

—Què voleu dir?
—És a dir, has de ser generós, perquè el públic no ha vingut a escoltar la teva teràpia, ha vingut perquè pugui elevar-se, riure o plorar, depèn de què vulguis transmetre. Ho dic perquè, de vegades, els recitals de poesia sembla que no estiguin pensats per al públic sinó per al poeta. Tampoc no és això.

—Del recital al grup de música, té una lògica.
—Tenia molta lògica, perquè jo ja havia fet els meus grups de música a l’institut, com tothom. I en vam muntar un que es deia Explosión Bikini que va funcionar bastant bé. Vam fer els caps d’any del 1999-2000 i 2000-2001 del Sidecar. Jo ja feia els meus recitals i a vegades em sorgia la necessitat de cantar-los, perquè em sortien cantats, i aleshores vaig demanar a l’Albert, el guitarrista d’Explosión Bikini, de fer coses junts. I vam començar a musicar alguns poemes. I quan en teníem no sé quants musicats vam dir: per què no muntem una banda? I vam fer els Nens Eutròfics.

—Havíeu estudiat música i instrument?
—Sí, vaig estudiar música i tocava el clarinet.

—Us demano tantes coses de formació i m’interessa entendre la vostra evolució, perquè el llibre que acabeu de publicar, ‘Els límits del Quim Porta’, mostra les vostres inquietuds i preocupacions literàries, socials, personals… Ho poseu tot.
—De fet, ma mare, quan el va haver llegit, em va trucar i em va dir: no et fa una mica de por, haver-te explicat tant? No ho sé, però precisament és la gràcia, haver-ho aconseguit, oi? De fet, la formació ajuda a entendre la combinació de registres constant. El meu pare parlava perfectament el català i era un perepunyetes en el bon sentit. Jo sóc d’aquells nens que agafava gàlbuls del xiprer per tirar-los a l’escocell. Són coses que a mi no em resulten estranyes. És com dir: m’ha picat un mosquit a la sofraja. I la gent em pregunta, on? O si clavo un cop de puny, em fan mal els artells.

—Precisament, ‘Els límits del Quim Porta’ és una festa verbal. Mostra la vivor de llengua, que avui es troba molt esmorteïda.
—Esmorteïda del tot no està si sou capaç de dir ‘esmorteïda’ en una entrevista.

—Ara sabem que aquesta riquesa lingüística prové de la cura que va tenir el vostre pare en transmetre-us la llengua. I, per cert, una de les dues dedicatòries del llibre diu: ‘Al meu pare, que em va ensenyar a estimar i respectar el que es veu i el que no es veu.‘
—La cosa més curiosa és que diria que em va ensenyar a estimar sobretot allò que es veu. És a dir, que el meu pare era un gran metafísic i era un home de pensament, però era un home de ser-hi. Era una de les persones que més companyia feia i que més sabia estar. I tenia una paciència proverbial. Just l’altre dia va fer un any que es va morir i van fer una missa a la parròquia, i el capellà ho va dir: en Pedrals venia aquí a fer comunitat, perquè ell sabia que un dels valors del religrio, del relligar, era fer comunitat. Per tant, ell anava a fer comunitat. I sense cap mena de fum. Tu pots tenir una vida filosòfica tan gran com vulguis i un sentit d’espiritualitat profundíssim i que t’eleva, però si alhora saps ser un cristià de carrer, que treballa amb els qui tens al voltant… A la vida importa allò que tens al voltant, no les enciclopèdies.

—Sou creient?
—Sóc agnòstic. Que seria una manera de salvar-se el cul.

—Sí, és un estat confortable.
—És molt confortable. Sabeu què passa? Que la idea de Déu m’agrada molt, però no tinc fe. El trobo molt literari, Déu, però em costa molt imaginar-me’l com a entitat present. Però em costa molt negar-lo, també.

—A ‘Els límits del Quim Porta’ anomeneu el lector l‘Ull de la Providència.
—Sí. L’únic Déu que hi ha davant un llibre és el lector, que decideix quan s’acaba o no s’acaba la història.

—Una de les característiques de la vostra literatura és la barreja de l’erudició amb allò que és popular. És un tot. De la frase feta en traieu erudició.
—Sí. En aquest llibre fins i tot hi ha uns personatges que parlen en caló. I hi ha paraules que les he sentides de gent més jove que jo, que no havia pensat que podien tenir un determinat ús. I, és clar, la tradició també és això. Quan entres una mica més en què feien realment els autors, llegir un autor, veure què feia, llegir-ne la biografia, saber per què anava per aquí i no anava per allà, acabes entenent moltes coses i veus que realment el seu afany no era petulant. És a dir, els clàssics no eren petulants, eren gent que escrivien sobre les coses que tenien necessitat d’escriure. Comprens i comparteixes certes preocupacions i això és molt bonic, perquè, de cop, ja no són clàssics, són companys de viatge. I aleshores no queda estrany posar-los al costat de qualsevol altra cosa del teu viatge.

—També heu contribuït a popularitzar la poesia, portant-la als mitjans de comunicació.
—Forma part d’una idea que tinc bastant clara, que és que la poesia no és només una qüestió per a elevar-se i parlar de les coses més transcendents, sinó que també és una cosa que va molt bé per a la vida quotidiana. M’ha anat molt bé relacionar-me amb la colla de glossadors. Que la poesia pugui ser una cosa de qualsevol moment, que puguem fer un poema sobre el got que tenim a sobre la taula, és molt bonic. I, per tant, que la poesia es pugui estendre a tots els mitjans i en qualsevol moment, és necessari. I també és necessari perquè la fa més propera i pots anar a les elevacions sense cap problema.

—I per què creieu que en el món actual la poesia queda encaixonada en un àmbit i això ens la fa menys permeable per a la vida quotidiana?
—No ho sé. Però de poesia en fem en molts moments del dia, passa que no en som conscients o no la considerem com a tal. Allò de ‘poeta, músico y loco, todo el mundo lo és un poco’… Tothom en fa, de poemes, cada dia. Que se n’adonin i en treguin el suc que en poden treure és una altra cosa. El problema és que tenim entès que pensar una mica la frase que has dit, donar-li una reflexió i potser ampliar-la una mica és perdre el temps. La poesia hi és, però ni estem educats per fixar-nos-hi ni estem educats per donar-li el temps i el valor que potser necessita.

—’Els límits del Quim Porta’ és el tercer volum d’una trilogia que va començar el 2006 amb ‘El furgatori’ i va seguir anys després amb ‘El romanço d’Anna Tirant’. Impressiona que ja tinguéssiu planificada la trilogia dotze anys abans.
—Sabia que la podia anar fent. Havia posat els embrions per a fer un joc més gran. Un cop en poses la base, vas al segon. Però no la tenia tota clara, ni sabia que seria exactament així, ni en tenia els títols.

—Us inventeu un personatge, en Quim Porta, i obriu una sèrie de camins. Aquesta trilogia és un constant joc literari, una festa, però també un procés dur i exigent de demanar-se pel procés de creació, per la literatura mateixa: per les flaqueses, pels excessos, pels estímuls, pels errors… I per com llegim les obres dels altres i com ens llegeixen les nostres…
—Un compendi. Tot plegat, va lligat al fet que el càrrec de poeta és considerat, en totes les societats i en totes les cultures, com una cosa quasi sacerdotal, diguem-ho així. Té un component que se situa entre el bufó de la cort i el sacerdot que ha de fer la dansa de la pluja. I t’adones que professionalment t’has ficat en un merder. Em sembla que necessitava explicar el perquè i el com ho faig, i ho necessito anar fent, perquè té una entitat molt estranya. Analitzar què han fet els altres, com ho han fet i des de quin punt de vista, perquè jo sóc poeta com a ésser social, sóc poeta per tothom que em coneix, i em pregunto què sóc davant de l’altre. I com que ho sóc en tant que recitador i en tant que persona que escriu, als llibres és més fàcil intentar aquest punt.

—La necessitat de comprendre és el punt de partida de tots aquests llibres. També la necessitat de revisar-vos constantment.
—És tal qual.

—I respira una gran llibertat.
—La primera versió d’Els límits del Quim Porta la vaig patir també, em va costar. Vaig anar redactant per ordre, però quan ja tenia acabada la segona part del llibre, i que havia aconseguit un estil meravellós a partir del capítol tres, vaig refer l’u i el dos. Estilísticament no lligaven amb la resta, m’havien quedat distants. I després el to era molt més dolç i agradable. Fresc i funcional.

—És un llibre molt poc corrent.
—Les necessitats expressives cadascú les vehicula per on pot. A mi m’ha sortit per aquí. I tinc unes necessitats expressives que no tan sols les puc posar en el poema, sinó que m’agrada també ser un creador d’històries. Jugo a això. A més, no veig per què m’he d’obligar a tenir el criteri de fer un llibre de poemes a l’ús. Si ho fa tothom, per què ho he de fer jo.

—Heu dit alguna vegada que el sonet és la vostra forma poètica preferida.
—Sí, per la mesura que té i perquè m’hi sento còmode. Li tinc la cosa agafada. I trobo molt interessant que una cosa tan quadrada hagi esdevingut la idea del poema en la traducció occidental. Quan Brossa va demanar a Foix què havia de fer per aprendre a escriure, Foix li va dir: fes sonets. Això vol dir que el gran modernitzador de la poesia catalana, que és Brossa, parteix del sonet. Així que la nostra tradició moderna és a partir del sonet, i l’antiga també (tot i que Ausiàs March no feia sonets).

—En la trilogia, hi ha la voluntat de treballar la pèrdua de l’autoria. Això és molt estimulant, però, per què aquesta necessitat? És una manera d’entendre la tradició, el llegat? Som el que ens precedeix?
—Sí, perquè arriba un punt que la manera com hom queda retratat als llibres és com un filtre. I l’autor queda dissolt per nassos. I perquè m’interessa molt el fet que allò que llegim és molt real i sempre és molt mentida. Hi ha un tros al final del llibre sobre això, a partir de la pàgina 603:

«[Com has anat veient, Ull de la Providència, aquesta història és una invenció permanent de maneres d’experimentar els límits ontològics i la noció de l’obra. Una ambició típica de l’art contemporani. Molt bé.
Ara, nogensmenys, ja deu tocar sondejar els límits morals, la manera de ser de l’artista.
Més valdrà, doncs, que ens hi posem nosaltres primer, perquè, entre els diversos jos del llibre (claudatorials, transclaudatorials, etc.), la nostra zona és més confortable per esmicolar en Josep Pedrals.
Quin Josep Pedrals?
Aquí hi ha el tema. (…)]»
Són reflexions sobre la identitat que vaig posant al llibre, per mitjà dels personatges. Per què, qui és el Quim Porta? És la gran pregunta del llibre.

—En Quim Porta és una quimera, però en els pròlegs de ‘El furgatori’ i ‘El romanço d’Anna Tirant’, apareix com un ser molt terrenal.
—És aquesta idea que quan algú desapareix o es mor, ja no hi és. Per tant, l’has d’anar omplint. I això es troba al final d’Els límits del Quim Porta. Tot el final del llibre gira al voltant de la idea del que fem amb els qui ja no hi són. Ens els hem de reinventar. És la part bonica del procés històric. Els personatges històrics esdevenen una cosa diferent que no devien ser. Són molt més segurs que no eren. Un cop morts, tot el que van fer està pautat, és una cosa rara. I en el llibre també hi ha tot un joc de referents que no hi són: els dolents del llibre venen coses que és impossible que tinguin perquè no s’han conservat. Fins al final, que arriben a voler vendre una màquina de fer paraules inventada per Pla i Sagarra. Surt molta gent al llibre, també de vius: el Francesc Serés, el Jordi Julià, surt el Víctor Sunyol… Un munt de gent.

—Molta dosi d‘humor.
—El text de ‘El geni català’ és molt graciós. A la pàgina 524. I hi ha un tros important, a la pàgina 447, que m’agradaria llegir-vos:

«[Pot semblar que en aquesta aventura hi ha inquietud sense valentia, una renúncia complaguda a la brometa, una penombra, una sordina… Pot semblar que el text és airosament escèptic i plaentment irònic; molt escrupolós, però que només balbuceja.
En realitat, però, hi ha un cinisme fracturant per les malenconies elegíaques i un realisme cru bategant endins de les vaporositats romàntiques.
Això sí: fotent-se’n.
(…)
En el fons, Ull de la Providència, tots som una ombra irònica de la nostra idealització.]»

Aquest és dels trossos més importants del llibre. Aquest és gros. M’he quedat a gust.