Josep Maria Mesquida: “Les residències de gent gran són espais insegurs per a les persones LGTBIQ+”

La pandèmia ha posat en qüestió el model d’atenció a les persones grans. Les organitzacions de familiars i usuaris de residències demanen des de l’any passat més informació sobre què va passar a les residències durant el confinament. Això ha posat en relleu que l’edat també és un eix d’opressió, moltes vegades invisibilitzat, que s’ha d’afegir a d’altres ja reconeguts com la racialització, el fet de ser dona o el fet de pertànyer al col·lectiu LGTBIQ+. En aquest sentit, les persones grans LGTBIQ+, doblement oblidades, reclamen no haver de renunciar als drets aconseguits un cop perden l’autonomia i han d’ingressar en centres assistencials. Josep Maria Mesquida, treballador social i professor de la Universitat de Barcelona, s’ha especialitzat en aquest col·lectiu de població. Amb la Fundació Enllaç, creada el 2008 a Barcelona per atendre gent gran LGTBIQ+, reclamen una vellesa digna per a les persones que han patit greus històries de violència i demanen a les institucions que reparin aquest dolor amb mesures concretes que inclouen, entre altres, més formació als professionals de les residències de gent gran i més recursos per a detectar violències.

—El col·lectiu LGTBIQ+ de persones grans és un col·lectiu doblement vulnerable.

—Com a mínim, és un col·lectiu doblement vulnerat. La situació de pandèmia ha posat de manifest que el model d’atenció a les persones grans fa aigües. L’hem de revisar. Ja era una realitat abans de la pandèmia, però la pandèmia ho ha fet més públic. I ara s’ha vist clar que les residències no són espais segurs. La pandèmia pot ser un accelerador d’un canvi en les polítiques assistencials, que ja era a la ment de moltes persones.

—Hi ha hagut avenços en l’àmbit jurídic per a protegir les persones grans LGTBIQ+?

—El cas és que la coneguda com a llei contra l’homofòbia no s’ha desplegat del tot. De manera que tot allò que fa referència a la protecció de les persones LGTBIQ+ en els espais de l’administració pública encara no s’ha concretat. En l’àmbit jurídic crec que hi ha un projecte legislatiu vinculat a les persones grans que encara es troba en procés.

—Què trobeu a faltar a les residències?

—Una formació del personal assistencial, o fer accions específiques que ajudin a detectar les violències LGTBIQfòbiques que es puguin cometre. I això no s’ha fet. Aquesta falta de desplegament de la llei no afecta les residències i prou, sinó tots els serveis socials i educatius.

—Les persones grans LGTBIQ+ no volen haver de tornar a l’armari quan es fan grans després d’una història de lluita?
—Sí, ja fa uns anys que això es va començar a expressar. A Catalunya ho van fer Armand de Fluvià i Paulina Blanco. Parlem de dos activistes que han fet de la llibertat el seu motor de vida. Però què passa amb totes aquelles persones que no tenen la força o les habilitats d’aquests dos activistes?

—La gent gran LGTBIQ+ ve d’una història de molta repressió durant el franquisme. Sovint han estat empresonats, agredits o rebutjats per la seva família o en els entorns socials. Hi ha moltes diferències generacionals respecte de la violència rebuda?
—Sí, sempre tendim a fer aquestes divisions generacionals. Aquesta generació de persones que ara tenen més de setanta anys és anomenada la del silenci perquè en moltes ocasions ni tan sols han sortit de l’armari. Són gent que ha estructurat la vida d’acord amb la idea d’anonimat i que sovint no porten gaire bé la consigna actual de: “fem-nos visibles”. La seva vida ha consistit a negar-se. Alguns d’ells han estat activistes importants que han liderat la generació del canvi, com la Paulina o l’Armand. Però hi ha moltes variables que hi influeixen, com el context social, si vius al poble o a la ciutat, i altres circumstàncies de vida que no permeten aquesta visibilitat.

—Teniu registrades violències o agressions que pateixen a les residències o en uns altres entorns assistencials?
—Poques. En la literatura anglosaxona sí que hi ha molts estudis referits a aquesta mena de violència a la gent gran LGTBIQ+ en els entorns assistencials. Aquí, les vegades que hem preguntat directament sembla que no és un aspecte numèricament rellevant. Però nosaltres percebem els entorns assistencials com a insegurs. Aquesta percepció no es basa tant en la violència que podem rebre-hi sinó en la que hem rebut en altres moments de la vida. És a dir, si intuïm que les residències no seran respectuoses amb el nostre projecte de vida és perquè en algun moment ha passat. A això se li diu LGTBIQfòbia anticipada, una altra mena de violència. Si volem valorar la violència, no en tindrem prou amb comptar les denúncies. Les dades sí que demostren en un percentatge molt alt que ens hem sentit agredits. Les institucions i les empreses que gestionen aquests espais han de garantir-nos seguretat, que allò que ens ha passat en altres moments, en aquests espais en què possiblement podrem fer ben poc –perquè estarem malalts o dements– es respectarà. Així que no cal comptar casos, perquè si les residències són considerades com a violentes és perquè la societat ho és.

—La violència són moltes coses que potser no percebem?
—Exacte. No hem de pensar en violència física. Hem de començar a pensar d’una manera semblant a com pensem amb el feminisme. Existeix una violència estructural, ambiental i constant. L’hem de destapar i l’hem de denunciar. En aquests moments, som en millor disposició de fer-ho.

—Som en un moment històric clau per a fer valer la gent gran LGTBIQ+?
—Tinc la intuïció que el discurs més sociocultural, valorant les opressions estructurals, es comença a definir ara. Molts dels qui ens dediquem a l’atenció a la gent gran hem desenvolupat aquests discursos darrerament perquè hem après d’unes altres lluites com l’antiracisme i el feminisme. Fa temps que sabem que les opressions no arriben de forma aïllada sinó que es combinen i per això parlem d’interseccionalitat. Si acceptem aquest principi, actuar a favor de les persones grans automàticament significa actuar a favor de les persones grans LGTBIQ+.

—El Dia de l’Orgull hi ha un boom de visibilització LGTBIQ a les empreses. Sembla que el món empresarial ja veu el col·lectiu com un client potencial?
—Sí, és una mica oportunista. Si volem fer-nos visibles, sembla que hàgim d’utilitzar aquestes estratègies. A la Fundació Enllaç hem rebut en moltes ocasions ofertes d’empreses per actuar a les residències, i fer espais específicament rosa –per la comunitat LGTBIQ+. Espais separats de la resta de persones, perquè no tinguem problemes. El món de l’empresa ens ha percebut com a clients potencials. El sistema ho acaba engolint i perverteix el sentit inicial.

—Hi ha empreses considerades LGTBIQfriendly per les seves polítiques d’inclusió. Creieu que les ofertes que rebeu no són mai honestes?
—És totalment interessat econòmicament, però això no impedeix que ens puguin oferir coses que ens interessin. Tampoc no crec que hàgim de ser antisistema i rebutjar aquestes aliances, hem de portar-les cap a les nostres necessitats. Sembla que alguns de nosaltres tenim interès a envellir en aquests espais. A mi personalment no m’agraden les residències, m’estimo més de pensar en respostes col·lectives, associatives o cooperatives, en la línia de l’habitatge compartit. Però hi ha gent que prefereix uns serveis més en la línia hotelera, i també està bé. Hem de traçar estratègies diverses. Les residències LGTBIQ+ poden ser pensades com a compensació cap a una generació que ho va passar molt malament i que va rebre molta violència. Hi ha alguna cosa de justícia reparativa en aquests projectes.

—Hi ha experiències d’habitatge compartit?
—Sí, a Berlín n’hi ha una de molt famosa. Aquesta gent en el moment d’idear-la tenia molt clar que feia una cosa semblant a un monument. Eren habitatges, però també tenien la funció de dir: “som aquí, i hem patit”. En cap moment han volgut que aquesta iniciativa sigui una proposta que es pugui oferir a tota la població LGTBIQ+ perquè possiblement tampoc hi hauria demanda. Aquestes experiències són incipients, però la cosa interessant és que solen ser espais més petits, on el grup de convivència és menor, i on no hi ha tanta bata blanca ni tanta cosa sanitària.

—Si ara dieu que comencem a tenir consciència, els anys vinents potser aquestes experiències de residències LGTBIQ+ o d’habitatges compartits seran una realitat?
—Sí, el model s’ha qüestionat tant que s’ha d’avançar cap a algun lloc. Hem de pensar que allò que es concebi no serà d’aplicació general. Hauríem de pensar en una pluralitat de models. Perquè potser algunes butxaques no es podran permetre algunes opcions. L’escenari segurament serà de major complexitat i de majors possibilitats. I molt més centrat en els desitjos de les persones que han de viure allà. Les persones grans d’ara no es conformaran amb propostes que no hagin validat. Segur que vindran serveis més d’acord amb allò que volem.

—Què demanen les persones que acudeixen a la Fundació Enllaç? Quina és la preocupació principal?
—Aquestes persones expressen situacions de molta soledat, de molt aïllament, i d’algunes malalties que no han estat visibilitzades o ateses de la manera adequada. La gent gran LGTBIQ+ no vol per res del món tornar a l’armari.