Josep Fontana. L’autodeterminació historiogràfica

El darrer llibre deJosep Fontana, L’ofici d’historiador, aplega textos que corresponen a lliçons impartides per l’autor a la Universitat de Girona l’any 2009 i fa un repàs de la feina de cinquanta anys d’historiador. Si hi ha una màxima que guia aquests treballs és la utilitat de la història per a la vida. Un horitzó intel·lectual que ens transporta als primers escrits de Nietzsche, però també a Walter Benjamin.

El caràcter miscel·lani de l’obra posa en joc un temari ric. Hi trobem matèria per fer-nos una idea del fiasco del projecte imperial espanyol i de l’«empresa colonitzadora». Podeu llegir el capítol cinquè si voleu saber com ha anat això de l’hostilitat espanyola cap a la indústria i l’economia productiva, o sobre la picaresca especulativa a prop de l’Estat i com tocar el guitarró. S’hi posen a l’abast qüestions relacionades amb la Revolució Russa o la Guerra Freda i consideracions valuoses al voltant d’Europa i el projecte europeu avui. Ensopegareu amb aquell fil roig que seguit apareix fent els cositons d’Espanya: l’anticatalanisme. Com també comprovareu les continuades defeccions de la burgesia catalana contra els interessos del país.

Des de la mirada al seu propi passat, l’autor confessa que allò important de l’ofici ho ha aprés més fora de la universitat que a dins, i que té a veure més amb la utilitat social, la lluita i la responsabilitat civil que amb la incitació intel·lectual d’una Espanya somorta. En allò que pertoca a la memòria personal i la dels seus mestres, Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar, l’autor ens parla de classes clandestines, de prohibicions del català i problemes de censura, del “mar de carques retrògrads” que era la universitat quan ell estudiava, de l’expulsió del món acadèmic o de l’amenaça contínua de “sanció política i lluita per la supervivència”. Un panorama delirant que ens remet a la pertinaç Espanya negra que altres van patir i denunciar abans −el pare Casaus (de las Casas), Gregori Maians o Juan Antonio Llorente−, per anomenar tres historiadors de segles diferents. Clams i laments entre la vella cacofonia de la historiografia hispànica.

Podeu llegir l’article complet a Núvol, el digital de cultura.