Una nova carta per a continuar el debat amb Andreu Barnils

  • Jordi Sànchez continua el debat amb Andreu Barnils sobre els indults als presos polítics que ell no vol

Jordi Sànchez
01.08.2019 - 22:00
Actualització: 02.08.2019 - 10:36
VilaWeb

Andreu Barnils, agafo la teva resposta com una invitació al diàleg. Dius que no faràs un pim pam pum degradant amb un presoner polític i que les discrepàncies no són obstacle perquè em tinguis respecte, ja que sóc a la presó per haver lluitat pels nostres drets i tu no. Entenc què vols dir, però matisaria, i segur que ho comparteixes, que el respecte no el mereixo per la meva condició de pres sinó de persona, de la mateixa manera que el mereixes tu i la resta de lectors.

T’he de dir que la meva no va ser una carta irreflexiva, en calent. Cada paraula, cada expressió, va ser conscientment meditada i la vaig deixar reposar quasi tres dies abans de treure-la, aprofitant la visita a la presó del meu advocat. Volia aquest debat per a fer aflorar unes afirmacions falses i opinions equivocades que feia setmanes que anaven circulant al voltant del tema de l’indult. Certament, a ningú afalaga que l’acusin de mentir. Ho sé. Per això no em fa res demanar-te disculpes públicament si et vaig ofendre o faltar al respecte. Unes disculpes que espero que acceptis com jo accepto el teu mea culpa.

A la carta dius que, efectivament, coneixes la meva posició pública sobre l’indult i tens l’amabilitat de recollir declaracions meves en diversos moments on deixo clar que no demanaré ni promouré l’indult. La meva queixa, Andreu, la meva indignació al teu article va ser perquè sabent la meva posició sobre l’indult no la vas tenir en compte, no la vas oferir als lectors, ni la vas esmentar, ni que fos per matissar la teva afirmació que ‘els presoners tenen una cosa al cap que es diu indult’ que segons tu i alguns altres ens condiciona en tot allò que fem o pensem políticament. Quan vaig dir que menties era perquè sabia que coneixies la meva posició, entre altres coses, perquè m’havies entrevistat i perquè ets un periodista competent que em consta que segueixes què diuen els altres mitjans dels temes que portes entre mans. Probablement, el lector hauria pogut fer-se una composició de lloc més ajustada a la realitat sempre complexa si en el teu article ‘L’indult’ haguessis recollit o explicat la meva posició pública –que és la mateixa que mantinc en privat– sobre l’indult.

No em val, però, que em diguis que malgrat que sabies i havies llegit la meva posició sobre l’indult aquesta no era la qüestió. Dius a la teva carta: ‘A vegades per a saber com va un afer concret, sia l’indult o el fitxatge de Neymar, les persones directament involucrades no ho poden dir tot. Els afectaria dir-ho.’ Home, Andreu, ara si que m’acabes de matar a mi i una miqueta als principis que acompanyen el periodisme. Certament, m’agradaria que em creguessis en les meves opinions. Però una cosa és que no em creguis i una altra és que no donis cap valor periodístic a la meva opinió que ja coneixes, encara que sigui per contraposar-la a altres opinions o informacions i deixar que el lector acabi traient les seves conclusions. En tot cas, t’he de dir que no he mentit mai cap periodista i que en els anys d’activisme polític no he dit mai una cosa per fer-ne una altra, sempre he defensat les meves idees públicament encara que sovint poguessin no agradar a alguns.

Tens raó quan dius que Junts per Catalunya va incloure l’indult al programa. Però és imprescindible dir també que quan ho vaig saber ho vaig desautoritzar públicament. Les hemeroteques són el testimoniatge de la meva desautorització a aquest punt del programa electoral. Potser la més clara va ser aquesta: ‘És cert que s’ha inclòs [l’indult] al programa. És l’únic punt que no comparteixo. Els companys de JxCat l’han volgut posar, suposo que pensant en nosaltres. En tot cas, jo no demanaré l’indult. Ni Junts per Catalunya ho farà ni ho posarà com a condició sota la meva presidència. Els presos no som moneda de canvi. Si l’estat ens condemna injustament, si no ens dóna l’absolució, serà el Tribunal Europeu qui tindrà la darrera paraula.’

És a dir, vaig desautoritzar diverses vegades en ple equador de la campanya electoral el programa de la formació que jo encapçalava quan vaig descobrir un punt que m’afectava i que no formava part del primer esborrany i que algú de bona fe el va posar a darrera hora sense el coneixement dels presos i candidats. Tu mateix a l’entrevista que em vas fer ho vas poder comprovar.

A la carta que m’adreces obres de nou el dubte, precisament quan expresses el mea culpa, quan dius que no saps si promoc l’indult o no. Ho diré per enèsima vegada: jo no promoc l’indult i no he estat a cap reunió a la presó, ni amb advocats ni amb polítics, on s’hagi parlat de promoure l’indult. Els advocats i polítics que m’escolten saben des de fa molts mesos, molt abans del començament del judici, que no jugaré aquesta carta ni l’avalaré, de la mateixa manera que no vaig avalar, ni jo ni cap altre pres, cap aproximació a la fiscalia. Tinc molt clar que és un judici polític, crec que ha quedat clar en les meves intervencions al Suprem i tinc assumit que serà una sentència exemplaritzant que només el Tribunal d’Estrasburg resoldrà amb justícia. Segur que hi haurà molta gent que proposarà solucions a la sentència (Iceta, Marín, professors de dret, juristes…). Però en cap cas això pot portar a suposar que, des de la presó, jo ho avali i molt menys que em condicionin políticament, aquestes propostes.

Fins i tot he dit –també en entrevistes públiques ben recents– que no comparteixo la possibilitat de la reforma del codi penal per a buscar un alleugeriment de la condemna. No vull, no podem, acceptar un escenari on es tipifiquin delictes que ara no són al codi penal per facilitar una lectura retrospectiva i tenir un alleugeriment de la condemna. Combatré qualsevol contrareforma del codi penal que consagri una nova retallada de drets i llibertats, per exemple, incorporant el delicte per la promoció i organització de referèndums il·legals.

Em deies a la carta que solament demanes ‘que es parli clar i a la cara, res d’amagar debats’ i que no vols que la nostra posició de pres afecti l’estratègia política cap a la independència (el col·lectiu, en deies tu). Crec que t’he correspost a bastament. Més clar no sé parlar. Dono per tancada aquesta polèmica havent definit públicament la meva posició. Et prego, això sí, que qualsevol persona que digui que ha participat en reunions on aquest tema s’hagi abordat et digui si jo hi era i quina opinió en tenia. Els periodistes teniu tot el dret de preservar les fonts, però una cosa és preservar les fonts i una altra és l’obligació de ser precisos per evitar equívocs. Explicar en quines reunions i amb quines persones presents s’ha parlat de l’indult no és revelar la font, és donar precisió a una informació i permetre que els referenciats puguin callar, confirmar o desmentir la informació abans que surti.

Queda pendent el debat sobre l’altre gran tema: si els presos podem fer política o no podem. Prometo aportar aviat les meves opinions per no defugir un debat necessari, com dius tu, entre els de dins i els de fora. Tot i que jo diria que ‘dins’ i ‘fora’ no són categories unívoques i que tant ‘dins’ com ‘fora’ amaguen, afortunadament, opinions plurals i diverses. En tot cas, per anar-hi pensant: si els presos polítics no podem fer política perquè la nostra llibertat és a les mans de l’estat, la poden fer els exiliats? Algú creu que l’exili és un espai de llibertat plena i que els exiliats no pateixen un càstig de l’estat allunyant-los de la família, limitant els seus moviments davant l’amenaça de les euroordres, espiant-los i amenaçant-los? Són preguntes només per a animar la reflexió inicial. Gràcies per ajudar a alimentar el debat. Fins ben aviat i que gaudeixis de l’estiu i, si pot ser, d’una merescuda escapada.

JS

Lledoners, 31 de juliol de 2019

La polèmica:
L’Indult (d’Andreu Barnils)
Per què menteixes, Andreu Barnils? (de Jordi Sànchez)
Carta oberta a Jordi Sànchez (d’Andreu Barnils)

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any