Jordi Fàbrega: ‘ERC no es mourà ni un centímetre de la defensa de la independència i la República’

Jordi Fàbrega (Sant Pere de Torelló, 1969) ha estat el negociador principal per part de les quatre territorials d’ERC que volien esmenar la ponència política de la direcció del partit. Fàbrega és batlle de Sant Pere de Torelló i diputat de la Diputació a Barcelona, i dissabte va defensar l’esmena del canvi de nom a la conferència nacional d’Esquerra Republicana. Es va aconseguir modificar el text original perquè no es renunciés a cap via pacífica i democràtica per a assolir la independència, que deixa la porta oberta a la unilateralitat i, a més, es va arribar a un pacte amb la direcció sobre el nom del full de ruta dels republicans.

Parlem amb Fàbrega sobre la conferència nacional d’ERC, la ponència, la carta d’Oriol Junqueras, la desobediència civil, la proposta de l’ANC perquè els partits independentistes facin primàries per a les eleccions municipals i també sobre els fets de l’octubre.

—Quina valoració en feu, de la conferència nacional d’ERC?
—Absolutament positiva. El 96% de la militància que va participar-hi va votar a favor de la ponència. La majoria de les 1.461 esmenes es van acceptar. Per tant, hi ha hagut generositat per part dels ponents i de la direcció. Del nostre punt de vista, s’ha recollit l’essencial, que s’inclogui al full de ruta que no renunciem a cap via democràtica i pacífica per assolir la República Catalana.

—Heu estat l’encarregat de negociar algunes d’aquestes esmenes amb la direcció. Com ha anat?
—La veritat és que ha estat una negociació amb tota sinceritat. ERC és un partit profundament democràtic i s’hi pot debatre, parlar i negociar. Sempre hi ha hagut bona predisposició a cercar acords. Això és d’agrair, fins al punt que vam aconseguir de negociar el títol, que era la part més encallada.

—La carta d’Oriol Junqueras ha aixecat polseguera. Què us va semblar?
—Em va semblar correcta. En tot cas, és la valoració que en puguin fer alguns mitjans de comunicació i opinadors públics. La carta de Junqueras va en la línia del que pensa Esquerra Republicana. En el fons formalitza que com a partit hem tingut sempre una actitud responsable, proactiva i de generositat cap al conjunt del país. Tots els militants vam participar en l’octubre republicà.

—Creieu que s’ha mal interpretat?
—Sempre hi ha opinadors públics i cadascú opina d’una determinada manera. L’Oriol Junqueras no deia res més que allò que realment fem com a país. No hem estat mai un país amb un nacionalisme excloent, al contrari. L’independentisme sempre ha estat integrador i hem cregut en un republicanisme per a tothom, absolutament inclusiu. Junqueras escriu a la carta allò que pensa ell i molts de nosaltres.

—Però enteneu que hi hagi gent que s’hagi pogut sentir ofesa per la carta?
—No, no ho entenc. Junqueras no critica ningú. Manifesta la posició d’Esquerra Republicana. Ell sempre ha estat una persona de pau i unitat. Sempre ha defensat la unitat d’acció del republicanisme. A la carta reivindica el paper d’Esquerra Republicana, igual que ho fan altres partits. Està bé que els partits i les entitats reivindiquin el paper que van tenir en els fets de l’octubre republicà, sobretot en el referèndum del primer d’octubre. Representa la mobilització més important d’Europa al segle XXI. No n’hi ha hagut cap altre en un context de tensió política com el que va haver-hi a Catalunya. El primer d’octubre va ser transcendental.

—El PDECat sí que va criticar obertament la carta de Junqueras, per la reivindicació que feia del paper d’ERC en l’organització del primer d’octubre. Senserrich, Pascal, Munté…
—Tothom té la reacció que creu que ha de tenir. Crec que moltes vegades els independentistes fem massa soroll entre nosaltres mateixos. Crec que cal analitzar-ho tot en la justa mesura. Oriol Junqueras constantment fa aportacions positives, en un context de duresa humana en què no voldríem estar cap de nosaltres. Té una capacitat innata de reflexió i anàlisi, tot allò que escriu s’ha de llegir amb profunditat. A més, era una carta dirigida a la militància d’ERC en el context d’una conferència nacional. Per tant, mirem-nos-ho d’aquest punt de vista. Comparteixo i subscric la carta d’Oriol Junqueras.

—També ha molestat que digui que ERC és el partit que paga un preu més alt de la repressió de l’estat espanyol.
—Junqueras diu que Esquerra en paga un preu molt alt. Això és cert. Un preu altíssim. Tenim el president a la presó i la secretària general a l’exili. Tenim diputats i consellers tancats i a l’exili. No diu en cap moment que els altres partits no en tinguin. Només referma la nostra situació. No crec que ningú s’hagi de sentir ofès per les paraules d’Oriol Junqueras. Mirem-nos-ho d’aquest punt de vista: la carta es dirigia a la nostra militància. I a més, hi ha centenars de ciutadans i batlles investigats per l’1-O, com jo mateix. De manera injusta. Junqueras diu que patim com a partit. I crec que la resta de partits fóra bo que ho diguessin, també.

—Marta Rovira va dirigir-se a la militància d’ERC dissabte passat. Què en podeu dir?
—Puc dir a favor d’ella que continua tenint una capacitat humana de dona reivindicativa i que ha marcat història en la política catalana. Va animar-nos a tots a tirar endavant, a no defallir, a creure en nosaltres mateixos. Hi ha una connotació clarament humana que ens va transmetre i sempre tindrà el nostre suport.

—Com està la causa contra vós?
—Vaig anar a declarar el 5 d’octubre. Semblava que s’arxivava, però no. Unes desenes de batlles de tots els colors estem investigats per desobediència. Afrontarem la situació amb el màxim rigor i entenen que no vam fer cap res més que acatar el que ens demanava el govern i la nostra convicció, fer un referèndum d’autodeterminació. Òbviament, vam cedir les dependències municipals. Com podem negar el dret de votar als nostres veïns? No hi ha cap estat a Europa que persegueixi els càrrecs electes ni els ciutadans pel fet d’utilitzar la democràcia, deixar votar i decidir democràticament el nostre futur com a poble. Serem coherents i conseqüents amb els fets d’octubre.

—Creieu que us inhabilitaran?
—És possible. Veient que la batllessa de Berga, per no haver retirat una estelada, ha estat inhabilitada sis mesos… tot és possible. La repressió de l’estat espanyol és com un ventilador, intenta esquitxar tothom. Cercaran fins l’última persona que va posar una urna. No ens perdonen la gosadia d’haver plantat cara al règim del 78.

—La ponència d’ERC també parla de desobediència civil, de les institucions i la ciutadania. Com s’hauria d’articular?
—L’independentisme, després d’aquesta etapa i de l’octubre, amb el referèndum, la mobilització del 3 d’octubre i la declaració de la independència, ha de reflexionar i reconsiderar l’estratègia a seguir en el futur immediat. Aquesta reconsideració també implica una certa coordinació en el conjunt del moviment per les futures accions. La desobediència, en un moment determinat, ha de ser una opció. Sempre que sigui pacífica i democràtica, podem veure que en molts països del món i en moltes lluites contra la injustícia s’ha utilitzat la desobediència. Els catalans també tenim tot el dret de fer-la servir en favor de les nostres reivindicacions legítimes, sobretot quan un estat reprimeix un referèndum d’autodeterminació. No hem pogut materialitzar el resultat per la repressió. És obvi que l’autodeterminació és un dret reconegut i que l’estat espanyol no ens l’ha deixat exercir, i per tant hem de continuar reivindicant aquest dret i poder usar elements de desobediència quan ho creguem oportú. Poden ser més simbòlics o menys, com treballar el 12 d’octubre, o pagar els nostres impostos a la Hisenda catalana. Quan els batlles vam signar el decret del primer d’octubre, també va ser un element de desobediència civil. De segur que n’hem de cercar més que ens serveixin per a avançar.

—ERC posa molt èmfasi en l’eixamplament de la base de l’independentisme.
—Constantment, en les eleccions, voltem el 47% de suport a la independència. En una democràcia normal, seria suficient, perquè, traslladat a un referèndum d’autodeterminació, l’unionisme seria minoritari. Hi ha una part de la població que vota Catalunya en Comú i que no se’ls pot comptar en cap dels dos blocs, perquè hi ha unionistes i independentistes. És obvi que hem de continuar creixent per a no tenir un país dividit en dos blocs. Hem de convèncer més gent, acostar-nos a electors de més forces polítiques perquè vegin que dins l’estat espanyol hi ha poca cosa a fer. Al final, quan parlem tant d’estratègies de futur, l’important és l’actitud que prenem. És important l’actitud de valentia i la coherència. L’autonomisme ha mort definitivament. Les forces majoritàries al Parlament de Catalunya creuen en la República Catalana. Tardarem més, tardarem menys, però és molt clar que no hi ha un retorn a l’autonomisme.

—Les municipals poden ser un moment clau?
—Sí, sobretot perquè el municipalisme ha de tenir un paper actiu en el procés d’alliberament nacional i en la construcció de la República. Això també vam aconseguir que s’inclogués en la ponència d’ERC. A una autonomia, se li pot aplicar el 155, perquè és una qüestió de transferència de competències, però als ajuntaments no. Ens poden inhabilitar, però no suspendre els ajuntaments. Si tinguéssim la majoria de consistoris governats per forces republicanes, gairebé la totalitat del país, seríem una força imparable.

—Per això per a l’independentisme és important de guanyar les ciutats metropolitanes i Barcelona. Precisament ahir el baròmetre municipal tornava a donar com a favorita Ada Colau. L’ANC ha proposat primàries obertes entre l’independentisme, però ERC defensa que és millor de presentar-se separadament.
—Cada realitat i cada municipi és diferent. En política, dos i dos no sumen mai quatre. Què vull dir amb això? L’aritmètica que si anem tots junts en una llista sumarem més que separats, no necessàriament ha de complir-se. Segurament aconseguirem més bons resultats presentant-nos amb llistes diferents, perquè captes sectors de la població diferents que potser no votarien una llista única perquè no veurien bé una part de la representació política de la candidatura. En l’àmbit territorial hem aconseguit que l’unionisme sigui minoritari o extraparlamentari. Gent amb posicions no independentistes voten partits republicans. Hi ha més factors que fan que l’electorat voti, com la gestió municipal. El fet important és la unitat d’acció, no la unitat de candidatures. Punts pactats en els programes electorals, per exemple.

—Però el problema és que si els partits republicans no sumen majoria, governarà la llista més votada. En el cas de Barcelona, per exemple. En aquests casos tampoc no ho veieu necessari?
—Les eleccions municipals del 2019 no tindran res a veure amb les del 2015. A la capital del país, tampoc. Els fets del 2017 han canviat la vida de Catalunya i això es traslladarà a les eleccions municipals. Una part de l’electorat votarà en clau municipal, però una altra en clau nacional. Pot haver-hi situacions que canviïn el mapa polític, també a Barcelona. Estic convençut que les forces republicanes tindran majoria al ple de l’Ajuntament de Barcelona. I per tant haurem de cercar unitat d’estratègia i acció. Hem d’intentar que Catalunya en Comú també inclogui aspectes pactats dins el seu programa, com ara la defensa del dret d’autodeterminació. El nostre objectiu ha de ser que els comuns tinguin una actitud inapel·lable i inequívoca en aquest sentit.

—S’ha fet prou autocrítica de tot allò que va passar a l’octubre?
—Personalment, crec que ens falta autocrítica a tots. Als partits, a les entitats, a mi mateix com a batlle… Més que autocrítica, potser, una reflexió profunda. Sense això és molt difícil de redefinir l’estratègia de l’independentisme i l’actitud a emprendre davant nous possibles embats amb l’estat espanyol. Ens falta molta anàlisi en profunditat.

—La ponència d’ERC fa una certa anàlisi dels fets passats i de l’estat actual de l’independentisme.
—Sí, perquè som l’únic partit que hem fet una conferència nacional o un congrés. Que no s’interpreti com una crítica, és una qüestió de ritmes. Reivindico allò que deia abans: cal la coordinació i la unitat d’acció de les forces independentistes. En aquest àmbit, hem de poder parlar tots sobre com va anar l’octubre i aquests últims anys i com hem d’enfocar el futur. Això ho trobo a faltar. Hem aconseguit que una esmena així ho reculli. Com també el paper que hem de jugar a Europa i en l’àmbit internacional. ERC no ha modificat res d’allò que ha cregut sempre. Som independentistes, som republicans, fa vuitanta-set anys que ho som, i des del 1991 ens definim com a força independentista. No ens mourem ni un centímetre de la defensa de la independència i la República. Hi hem estat sempre i hi continuarem essent. Esquerra és un partit que s’obre al conjunt de la societat i això també és d’agrair. En el fons, tenim ganes de deixar de ser independentistes perquè hàgim aconseguit la República Catalana i una societat més justa. A la conferència es va transmetre això i es va generar il·lusió i consens. Ara la República Catalana. L’ara no és demà, és ara mateix. I vull dir una última cosa. Hem de defugir el debat de la unilateralitat, la bilateralitat i la multilateralitat. Senzillament, no renunciem a cap via.