Jordi Armadans

Jordi Armadans és un activista de pedra picada. És la veu principal de FundiPau, una fundació que vol sensibilitzar la ciutadania i fer pressió política per prevenir conflictes i drames humanitaris com el que viu Síria: 500.000 morts, gairebé dos milions de ferits i onze milions de refugiats i desplaçats. Arran de la manifestació que hi haurà demà als carrers de Barcelona, hem volgut parlar-hi perquè compartís la seva mirada sobre un conflicte que ja fa sis anys que dura. Occident ha reaccionat tard: ‘La despreocupació fomenta que hi hagi drames humans com els de Síria’, diu Armadans. I assenyala que el conflicte ha entrat en un procés d’enquistament difícil de resoldre. Sobre l’onada de refugiats que Europa no ha sabut gestionar, diu que els estats en són els màxims responsables –més que la UE– i recepta mobilitzacions com les de demà per a continuar pressionant el govern espanyol perquè reaccioni.

Per a qui no conegui FundiPau, quines tasques feu?
—És una entitat que va néixer fa trenta-quatre anys, la primavera del 1983. Gent de l’àmbit de l’ensenyament, com mestres i pedagogs, que tenien ganes de fer una tasca de divulgació a gran escala sobre la pau. Donar reflexió crítica a la ciutadania i participar en un moviment de promoció de la cultura de pau. Amb el temps, això ha anat evolucionant, però sempre hi ha hagut aquesta idea de divulgar la qüestió dels conflictes, i fer-ho d’una manera entenedora perquè facilités una lectura crítica i permetés a la gent de mobilitzar-se. L’opinió pública ha de permetre que es prenguin mesures de prevenció de conflictes en lloc de gestió de crisi, que s’inverteixi la despesa militar en uns altres aspectes, que es controli el comerç d’armes… Posar sota control tot això i fomentar polítiques més favorables a la pau. Tenim un món injust i violent, però perquè les polítiques que es fan, conscientment o inconscientment, ho permeten i ho afavoreixen.

Aquesta reflexió crítica de què parleu, podríem dir que la societat catalana l’ha entomada.
—Sempre hem dit que a Catalunya, dins els valors majoritaris, hi ha una certa presència del que en podríem dir un component solidari, un component pels drets humans, per la pau… Això es percep perquè, a banda la manifestació històrica contra la gerra de l’Irac, en general hi ha hagut una implicació de la societat civil catalana en l’àmbit de la pau, la solidaritat i els drets humans, una mica per sobre de l’estat espanyol i fins i tot de països europeus. Creiem que aquest sentiment hi és, i de vegades s’activa i de vegades no. No sempre s’activa i a nosaltres ens sap greu. Però sí que és veritat que arran del problema dels refugiats s’ha activat. Hi ha una certa reacció social positiva favorable a l’acollida.

Quins països s’han sensibilitzat i han respost millor a la crisi dels refugiats?
—És clar que l’Europa nòrdica ha donat exemple des de fa molt temps d’implicació en polítiques públiques internacionals més favorables a la pau i als drets humans. En l’acollida de refugiats, Suècia, per exemple, fa temps que dóna un exemple molt meritori. I després tenim aquesta circumstància que fa cinc anys ningú no ho hauria previst: el lideratge d’Angela Merkel, que probablement és el lideratge polític més implicat en els refugiats. Es troba una crítica interna important. No l’hi acompanya el partit, ni una part del govern ni una part de la societat. Però és un lideratge ferm.

Per una altra banda, hi ha un creixement de l’extrema dreta, que explota un discurs clarament racista per negar l’acollida. Aquest auge s’explica en bona part per l’onada de refugiats?
—Tenen uns resultats excel·lents. És una situació inquietant. Segurament hi ha molts factors sumats. És clar que la crisi dels sistemes polítics europeus ha fet desconnectar molta gent del sistema polític tradicional i obrir-se a unes altres vies. La crisi econòmica també ha fet molt mal, ha deixat molta gent fora del desenvolupament habitual. Per, tant hi ha un ressentiment, una frustració i una ràbia absolutament lògics i comprensibles. Però tots aquests elements, si els valors dominants fossin els de solidaritat, drets humans i justícia, haurien de desembocar en una proposta més indignada.

Quina?
—Doncs apel·lar a una reforma del sistema polític de profunditat democràtica, més justícia social, impugnació de l’economia financera. Això ha passat en alguns llocs, però en uns altres ha derivat cap a les propostes de l’extrema dreta. Són molt buides de contingut perquè fan un enfocament ridícul. Ens diuen que tots els problemes es deuen a la immigració i als refugiats. És absolutament ridícul.

Són partits com Plataforma per Catalunya.
—Exacte. Recordo que quan va tenir un cert èxit a escala municipal i es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya, a la butlleta que va enviar a les cases, nou dels deu punts eren sobre immigració. Per tant, és una proposta molt simple, però que probablement connecta amb aquest malestar social i polític, i fa propostes molt simples que la gent més inquieta i frustrada demana. Per això han crescut com l’escuma. En el fons, tot plegat demostra que al marge de la crisi política i econòmica també hi ha una crisi de valors. Europa, que sempre s’ha cregut que era una societat molt desenvolupada, molt avançada en termes de valors de dignitat i drets humans, demostra que és un gegant amb peus de fang. També és un moment en què s’han de combatre moltes desinformacions que ajuden a fer que aquesta frustració acabi creant l’espectre de la immigració com a solució.

L’era de la postveritat. Penseu en cap exemple concret?
—Sí, per exemple, hi ha hagut moment en què semblava que els refugiats envaïen Europa. I això ha circulat. El 90% dels refugiats que hi ha al món no són a Europa ni a Occident. Per tant, la majoria de refugiats no els assumeixen ni gestionen els països europeus i occidentals. Parlar d’invasió no és gens fonamentat. Però són visions que es construeixen, s’escampen i llavors semblen que siguin veritat.

Ja fa sis anys que dura el conflicte i cada vegada és més enquistat. Com l’analitza FundiPau?
—El drama d’aquest conflicte és que a cap de les potències i estats principals no els ha preocupat acabar el conflicte, és a dir, posar fi al patiment de la població civil. Sempre diem que, en el pla teòric, un conflicte és molt millor prevenir-lo que no pas actuar-hi després. Com més es triga a intentar fer alguna cosa, cada vegada és pitjor, perquè la situació de dolor, de fractura, d’odi que es va consolidant cada vegada és més difícil. Fer un procés de pau a Síria l’any 2012 era complicat, però era abordable. Ara mateix hi ha molts actors que no volen parlar entre ells perquè no es volen ni reconèixer. S’han fet moltes bestieses a Síria. El dolor és absolutament comprensible i és difícil de fer asseure al voltant d’una taula totes les parts del conflicte. Ara, és clar que s’ha d’aturar l’enviament d’armes, de combatents. S’ha de deixar d’inflar un conflicte que ja ha fet 500.000 morts, quasi dos milions de ferits, onze milions de refugiats i desplaçats. Tot això en un país amb poc més de 20 milions d’habitants. Pràcticament la meitat de la població ha quedat trastocada per culpa del conflicte.

La solució ara mateix és que les grans potències s’hi impliquin i negociïn una pau?
—Això que diré semblarà una obvietat, però és una obvietat que no es compleix. Per tant, cal dir-la. El fet importantíssim és que totes les potències que intervenen en aquest conflicte –els EUA, Rússia, Turquia, l’Iran, l’Aràbia Saudita i Europa– tinguin la prioritat de posar fi al conflicte i deixar d’infligir més patiment a la societat civil. El problema és que aquesta prioritat no l’han tinguda mai. Caldria una pressió de l’opinió pública, i especialment en aquests països, perquè realment prioritzessin aturar aquesta sagnia. Això no és prioritari en l’agenda d’aquests països i és un drama.

Per què? Per geopolítica, per interessos de venda d’armes, perquè les parts no volen assumir les conseqüències d’una pau acordada…?
—Si observem la gènesi del conflicte, la primavera del 2011 hi havia una part de la població farta d’un règim despòtic. Inicialment hi havia protestes pacífiques i festives al carrer. La repressió del règim va ser desproporcionada, amb mitjans militars. A partir d’aquí una part de l’oposició es va militaritzar, es va armar i va començar el conflicte. Però en aquesta dinàmica interna al cap de poc s’hi afegeix una dinàmica regional. L’Aràbia Saudita i l’Iran principalment, però també Catar i Turquia, entren a incendiar el conflicte per interessos estrictament seus i dels aliats de cadascú. L’Aràbia Saudita, per exemple, dóna suport a la fi del règim, però no perquè li importin els drets humans o la democràcia, perquè el seu règim és absolutament impresentable. I l’Iran dóna suport al règim perquè estan molt aïllats i els interessa tenir un aliat a la zona. Per tant, tots els moviments són tàctics i això té una influència molt negativa en el conflicte.

I en les esferes internacionals, els EUA, que tradicionalment tenen un paper protagonista en aquests conflictes, no s’han mullat.
—Obama venia de girar full d’una etapa en què els EUA havien practicat un intervencionisme brutal, en massa, molt militaritzat. Per tant, crec que hi ha hagut una actitud de prudència i una voluntat d’apartar-se del conflicte. Òbviament, han continuat fent intervencions i són presents en molts llocs i conflictes, però és clar que ha volgut frenar aquesta deriva i en alguns casos, com els de Líbia o Síria, s’hi han implicat ben poc.

Per una banda tenim el conflicte i per una altra, l’efecte col·lateral que és l’onada de refugiats. Des del vostre punt de vista, quines són les mancances principals de les polítiques europees d’estrangeria?
—Una dada que és molt significativa és que fa sis anys que va començar el conflicte a Síria i demandes sobre Síria –conferències, reflexions, intervencions– ens n’han fet aquests darrer any i mig, coincidint amb l’onada de refugiats.

Mitjans inclosos. També hem obert els ulls molt tard.
—Això vol dir que si hi hagués hagut més preocupació per Síria durant aquests cinc anys, potser l’onada de refugiats no hauria estat la que hem vist. La despreocupació fomenta que després hi hagi aquests drames humans. Alguns de refugiats fa quatre anys que són en camps de refugiats. Estan farts d’estar a Turquia i Jordània sense futur, i al final han fet el gest d’anar a Europa. I després ha passat això que ha passat. Tenien la sensació certa que el món els menystenia i al final s’han espavilat. La política europea ha demostrat ser molt poc capaç d’afrontar un envit d’aquestes dimensions. Els estats s’han comportat d’una manera absolutament garrepa, insolidària i ridícula. Les institucions europees han fet molt poc, però han fet més que els estats, cosa que moltes vegades s’oblida perquè es projecta sobre la UE el drama dels refugiats. Han fet molt poc, però els estats menys.

S’ha parlat molt dels refugiats sirians, però ben poc dels kurds.
—Amb la qüestió kurds a Catalunya hi ha una certa sensibilitat i un cert reconeixement, però, és clar, Turquia és un actor important. En moltes de les negociacions que fa Turquia, un dels elements que posa sobre la taula és de no facilitar res als kurds i deixar-los aïllats, fet que demostra l’interès humanitari que té. Sigui com sigui, parlem de cinc milions de refugiats sirians, que és bestial. En el cas del Kurdistan, no és un estat constituït legalment, però si observéssim les xifres esporgades seria molt més continguda. Jo crec que la projecció del cas de Síria no amaga res; de fet, durant cinc anys s’ha amagat. Potser sí que és veritat que la gent té oblidat l’Afganistan, que és el segon país que genera més refugiats.

La competència perquè els refugiats arribin a l’estat espanyol és del govern. La desobediència és una opció, tal com han dit algunes veus, com la de Jordi Évole?
—En això s’ha de ser molt seriós. Cal que la ciutadania pressioni molt més els estats europeus amb contundència, perquè assumeixin els seus compromisos amb el dret internacional humanitari, els drets humans i els compromisos mínims de reassentament i recol·locació que van pactar dins de la UE, i que la majoria encara no compleixen. Això s’ha de fer. Una pressió forta en el terreny ciutadà i polític, i es poden pensar mesures de desobediència per aconseguir això. Però és clar que no podem complicar la vida als refugiats, que ja la tenen molt complicada. Aquí no podem aixecar expectatives que no són possibles.

Pressionar és l’única via?
—No oblidem que quan Rajoy va anar a una de les primeres cimeres europees per a parlar dels refugiats, la seva demanda d’acollida i reallotjament era de 3.000-4.000. I públicament deia que Espanya no n’havia d’assumir més perquè ja tenia prou problemes. Sense cap vergonya. Si va acabar acceptant la xifra d’ara, que és molt més alta, encara que no l’hagin concretada, va ser perquè hi va haver pressió ciutadana amb manifestacions al carrer. Per tant, qualsevol reacció ciutadana i institucional acaba fent pressió sobre els estats. Però és claríssim que la competència per a donar papers a refugiats és d’un estat.

Per acabar vull preguntar-vos sobre un fet que coneixeu bé, la desmilitarització. És viable fundar un país sense tenir un cos militar?
—És una pregunta que serviria per a omplir seixanta entrevistes. La política de defensa tradicional que tenen avui dia la majoria d’estats, crec que no respon seriosament als problemes de seguretat que tenim. Hem de recordar que hi ha seixanta-cinc milions de refugiats i fa quatre anys eren quaranta, 500.000 persones que perden la vida cada any per violència armada, més de quaranta conflictes armats oberts i una despesa militar altíssima, com no s’havia vist mai a la història de la humanitat. És a dir, que la inversió no es tradueix en més seguretat. Fins i tot un militarista ha de reconèixer que la política de defensa tradicional fa aigües. Amb aquest panorama diuen que sembla impossible que un país no tingui exèrcit. Però si mirem què fan els exèrcits europeus, són dues coses: no fer res o intervenir en algunes missions en què participa una part molt petita d’aquest exèrcit. Dit això, efectivament que un estat pot existir sense exèrcit i Costa Rica n’és un exemple que ho demostra.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]