Joan Rendé: ‘Si perds el celler, el temps d’envelliment d’un vi és irrecuperable’

Hi ha una dita que es fa servir molt davant escenes de gran impacte: ‘Una imatge val més que mil paraules.’ Certament, la devastadora acció de les aigües del riu Francolí a l’Espluga, en especial de la destrucció total (total!, no hi queden ni les quatre parets) del celler Rendé Masdéu, és ben explícita. Tal com explicava Mariona Rendé poca estona després del desastre, només en deu minuts les aigües del riu Francolí van destruir un edifici de sis-cents metres quadrats, que acollia un celler a la planta baixa i un restaurant a sobre.

Però, quan es tracta d’un celler, quan es tracta de la destrucció d’una cava que conté ampolles de diverses anyades i bótes i àmfores amb milers de litres de vi madurant, afinant-se, amb la darrera verema, la millor de la història del celler, acabada de collir i fermentant a les tines… Una imatge no és mai suficient. Hi ha massa intangibles que se n’escapen.

I són aquests intangibles els que avui, un dia i mig després de la destrucció, aclaparen l’escriptor Joan Rendé, copropietari amb el seu germà del celler Rendé Masdéu. Hem pogut parlar-hi, reposadament, tot i la necessitat que té d’arribar a l’Espluga. Perquè ell, que viu a Barcelona i no va motoritzat, es va trobar que abans d’ahir la circulació de trens estava interrompuda i ni al matí ni a la tarda no va aconseguir d’agafar-ne cap per arribar-hi.

Explica Joan Rendé: ‘S’han perdut els béns materials, sí, però el món del vi té uns efectes intangibles que van més enllà dels materials: hem perdut la collita d’enguany i d’alguns anys anteriors. Hem perdut tot el vi i totes les ampolles que dormien al celler: bótes plenes, que feia anys que anaven guanyant un temps preciós, perquè la gràcia dels vins és el seu envelliment. I aquest temps no hi ha cap possibilitat que se’ns retorni. Un vi que s’ha d’esperar sis anys al celler per ser comercialitzat és un vi que té sis anys de vida. I això és irrecuperable.’

‘I tot això sense comptar que la destrucció hagués pogut acabar en tragèdia, perquè la riuada no va enganxar de miracle el marit de la meva neboda, en Jordi, i el seu fill dins el celler. Perquè la nostra és una veritable empresa familiar. En Jordi hi posa més hores que un rellotge, al celler. I el seu fill petit, també. I el gran estudia per enginyer agrònom a Lleida. Ho veieu?, no només hem perdut el celler, sinó que s’estanca tota una perspectiva de futur.’

Els germans Rendé i les seves famílies van crear el celler Rendé Masdéu l’any 1994. Fa vint-i-cinc anys. Una generació. I en aquest temps, el negoci familiar ha anat endavant i els néts s’hi han vinculat. I continua Joan Rendé: ‘Penseu que si demà mateix poguéssim tornar a obrir el celler, tardaríem a refer-nos uns quants anys. Però, per començar, no tenim ni una ampolla de vi per vendre avui i haurem d’esperar a la collita de l’any que ve per tenir una nova anyada. El vi requereix anys.’

‘Amb franquesa, em sento completament desplaçat. Fins i tot, si la vida pogués tornar a començar, m’ho plantejaria d’una manera més simple, concentrant-me en allò que sé fer, cuidant-me més la salut. Us parlo des de la més absoluta desesperació. No sé si demà podré dir el mateix, però avui em sento desvalgut. Com si fes quinze dies que nedessis i et diguessin que la meta s’ha desplaçat cinquanta quilòmetres.’

‘D’aquests vint-i-cinc anys de celler René Masdéu, ens en queda l’experiència, un coneixement i poca cosa més. Perquè si no podem satisfer els clients al llarg d’uns anys, possiblement aquests clients els acabarem perdent. Si l’experiència no es pot mantenir activa, periclita.’

Havíeu patit la fúria del riu Francolí abans? Patíeu perquè pogués passar el que ha passat? Explica Rendé: ‘Un aiguat d’aquesta intensitat no es recorda des del segle passat o més lluny, des de l’aiguat de Santa Tecla de 1888, quan van morir persones.’

‘El naixement del riu Francolí és a escassos cinquanta metres més amunt d’on hi havia el nostre celler. Però de Vimbodí fins a l’Espluga hi passa el riu Sec, que recull les aigües dels pendents de totes les conques de la Serra de Prades. Fa dos dies, hi va haver una pluja excepcional, però hi ha altres factors que agreugen la fúria del riu, per exemple, la gestió de les lleres. Si no es fa el manteniment convenient de la llera, l’avinguda del riu s’endú, arrossega, arbres gruixuts, canyes, rocs de diverses mides… I tot això conforma un ariet amb una força que ho pot destruir tot. A més, és un fenomen sobtat i imprevisible, que et penses que el controles, però no. L’aigua líquida és deformable, però quan arrossega tanta matèria, es converteix en un puny temible.’

‘L’aigua és pitjor que el foc. Jo des que era petit sentia a casa que deien: “El foc té aturador que l’aigua no.” Però el celler es va construir on hi havia hagut una antiga fassina, un molí d’alcohol, del segle XVIII. Això ens donava seguretat. Però mireu, avui, del que era el celler només en queda un embolic de bigues de ferro, que a més dificulten molt la neteja.’

‘Ara, el suport de la gent ha estat magnífic. Us asseguro que és inimaginable que hi pugui haver un poble al món més solidari que el nostre, el de l’Espluga. Una solidaritat immediata i activa. Ahir hi havia gent que amb les mans desenterraven ampolles plenes de fang. És una solidaritat ferrenya, indestructible. També la dels altres cellers de la Conca i de tot el país. Això sí que ens queda.’

Demanem a Joan Rendé si tot i l’abatiment, la voluntat és la de reconstruir el celler i el negoci. Respon: ‘En principi la idea és refer-lo, però no sabem si ho podrem fer. De moment, no disposem d’una reserva econòmica suficient per a reprendre’l d’una manera immediata. I també caldrà mantenir-se d’alguna manera el temps que el vi tardi a tornar-se a fer. La recuperació és a llarg termini. És un producte que es treballa amb temps. Si t’arrabassen aquest temps, t’arrabassen bona part del negoci.’

La riuada a l’Espluga ha estat devastadora però no s’ha emportat l’essencial q és l’estima q el sector del #vicatalà té per @RendeMasdeu @DOConcaBarbera i les ganes d totes d veure’ls alçats d nou. Des del #Penedès l’ajuda i l’escalf admirables d @alemanycorrio #alvostrecostat pic.twitter.com/mVlq7RbbtS

— Ruth Troyano Puig (@rtroyano) October 24, 2019