05.01.2021 - 21:50
Parlem amb l’infermer Joan Pons sobre la nova variant de la covid-19 que afecta el Regne Unit. L’entrevistem unes hores abans que Boris Johnson anunciï que el país torna al confinament total, atesa la gravetat que hi ha als hospitals. Els nous contagis no paren d’augmentar, dia rere dia. Fa vint anys que Pons va anar-se’n a Anglaterra a cercar un futur laboral millor. No s’imaginava que viuria mai una situació com l’actual. Ara forma part de l’equip directiu Sheffield Teaching Hospitals, gestionant infermeria. Al març va haver de tornar a l’UCI. Hi faltaven mans. Té clar que les setmanes vinents hi haurà de tornar. Ens respon al telèfon preocupat per la situació que viuen. Crític amb les decisions que han pres els polítics. I angoixat pels dos o tres mesos que vénen.
—Quina és la situació ara mateix a Anglaterra?
—Això no és una segona onada, és un tsunami. A Londres pràcticament ja no queden unitats de cures intensives amb llits lliures, i ara començaran a enviar pacients cap aquí, a Yorkshire, la meva regió. Penseu que nosaltres som al nord, a uns tres-cents quilòmetres de Londres. Necessiten molts llits a cures intensives, i no en troben, fins al punt que han hagut d’allunyar-se tres-cents quilòmetres. De moment, l’ocupació de la nostra unitat és només del 70%. A Londres ja hi ha molts llocs que estan per sobre del 100%. Com a infermer, em preocupa que això significa que hauran de diluir el nombre d’infermers que hi ha per cada pacient. Idealment, a la unitat de cures intensives hi hauria d’haver un infermer per cada malalt. S’havia fet així tota la vida. És la manera més efectiva, la que salva més vides. Però a Londres ja no funciona així. Els infermers han d’assumir més d’un malalt. Segur que això farà que creixi la mortalitat. Em preocupa.
—I això tan sols acaba de començar?
—És clar, només som a principi de gener. Encara no tenim les estadístiques del que ha passat aquest Nadal. No ho sabrem fins a final d’aquesta setmana o la que ve. Però ja comencem a veure coses que passaran. Ara em preocupa que tinc un nombre molt reduït d’infermers. Tinc el 10% del meu equip d’infermeria de baixa. Tots ells estan en quarantena o malalts. A més a més, ara he de cedir infermers perquè vagin als equips de vacunació. El govern vol vacunar dos milions de persones cada setmana. Em sembla molt bé. Però qui les vacunarà? Ara mateix fem mans i mànigues per cedir infermers que ho puguin fer. Cal tenir en compte que són voluntaris. La gent treballa les seves hores, i a més fa hores extres per a donar l’abast. Això no ho podem sostenir gaire més temps. Fa nou mesos que treballem moltes hores. Estem cansadíssims. La baixa per estrès ha pujat moltíssim dins l’hospital. No havia vist mai que el 10% del personal sanitari estigués de baixa.
“Ara em preocupa que tinc un nombre molt reduït d’infermers. Tinc el 10% del meu equip d’infermeria de baixa. Tots ells estan en quarantena o malalts.”
—Per tant, la situació és pitjor que en la primera onada?
—Segurament sí. Al Regne Unit cada dia batem rècords. Fa dies que superem els 60.000 casos diaris. En l’última setmana s’ha quadruplicat el nombre d’ingressos. Va començar al sud, però va arribant al nord. L’altre dia a Birmingham, que és tan sols a cent quilòmetres d’on som nosaltres, les ambulàncies feien cua a urgències. La gent pot esperar als passadissos d’urgències 24 hores abans de ser admesa als hospitals. Penseu que es calcula que les ambulàncies passen una mitjana de sis hores esperant a la porta de l’hospital per entrar urgències. Això fa que faltin ambulàncies per a atendre a urgències. Pots tenir un problema a casa i que ningú et pugui venir a buscar.
—Ja no és la covid-19 i prou, sinó que afecta de retruc totes les malalties.
—Ara mateix, si tens un atac de cor, ho tens molt complicat. Fa vint anys que visc aquí i no havia vist mai una cosa similar. L’altre dia, per primera vegada, el govern va enviar un missatge a tots els que viuen a Londres dient que només truquessin a urgències si era un cas de vida o mort!
“La gent pot esperar als passadissos d’urgències 24 hores abans de ser admesa als hospitals. Les ambulàncies passen sis hores esperant a la porta de l’hospital per entrar urgències.”
—Això, en definitiva, també acabarà comportant morts per altres coses…
—Exactament. Durant la primera onada es va parar tota la resta d’activitats de l’hospital. Gairebé tot es dedicava a la covid-19. Ara s’ha intentat no aturar la resta. Però a Londres ja s’han hagut d’aturar totes les hospitalitzacions no urgents. Només es faran operacions de vida o mort. No hi ha llits a cures intensives, i no volem arribar a la situació d’Itàlia, on al mes d’abril els metges havien de triar qui podia entrar a l’UCI i qui no. Bàsicament, els sanitaris jugaven a ser Déu. No tenien prou ventiladors per a tothom. Aquí, de moment, no hem arribat a això, però traslladem malalts a més de tres-cents quilòmetres de casa seva perquè puguin ser atesos. No ens havia passat mai una cosa així. M’he hagut de llegir el correu dues vegades per entendre que m’informaven que aquesta setmana començaríem a rebre pacients de Londres. No m’ho creia.
—Tot això és per la nova variant del virus que s’ha trobat a Anglaterra i que és molt més contagiosa?
—Sí, però això cal posar-ho en perspectiva. És veritat que hi ha aquesta nova variant, però també cal tenir en compte que és hivern. Totes les malalties respiratòries –la grip, l’asma, però també aquest virus– sempre són pitjors a l’hivern. No entenc per què sempre anem a remolc. Ja sabíem que la situació empitjoraria. A Anglaterra el sistema sanitari es col·lapsa cada any. Des de fa quatre o cinc anys, al gener falten llits. Hi ha hagut una falta de visió increïble per part del govern de Boris Johnson. Si cada any tenim problemes, perquè aquest any no n’havíem de tenir? Creien que les altres malalties se n’anirien de vacances perquè hi havia la covid? De debò creien que ningú tindria atacs de cor o càncer? No puc entendre aquesta planificació. És veritat que aquí encara podem obrir més unitats, com fan ara a Londres. El problema és el mateix que hi ha al nou hospital de Madrid. Molt bonic, però no hi ha mans. Pots obrir llits, però sense metges i personal sanitari no serveix de res. Són molt bonics per a la fotografia, però no hi pots posar cap malalt perquè ningú no el pot atendre.
“Si cada any tenim problemes, per què aquest any no n’hi havia d’haver? Creien que les altres malalties se n’anirien de vacances perquè hi havia la covid? De debò creien que ningú tindria atacs de cor o càncer? No puc entendre aquesta planificació.”
—És bàsic…
—En la primera onada, la nostra unitat de cures intensives va tenir la millor mortalitat d’Anglaterra. Com ho van aconseguir? Ens vam negar a diluir el nombre de malalts per infermers. Hi havia un infermer per cada malalt. La nostra mortalitat va ser d’un 22%, la mitjana nacional va estar per sobre del 40%. Aquesta és la diferència entre tenir infermers per als pacients o no tenir-ne. Si el meu familiar es posa malalt, jo vull que el cuidin amb les millors condicions. I això és que a l’UCI hi hagi un infermer per pacient. És veritat que ara tenim més personal que al mes d’abril, el problema és que hi ha molta gent de baixa. A més, hi ha els qui se’n van a vacunar. Això és una contra rellotge. On poses el personal? Si no vacunem, això s’allargarà, però si vacunem, no tenim prou personal per a atendre la gent amb la qualitat de servei que es mereix. Quin és el pitjor dels dos mals? Juguem amb la vida de les persones. I això passa quan fa un any que va començar la pandèmia. Com a infermer, se’m fa difícil de creure que ens trobem en aquesta situació.
—És angoixant?
—Moltes nits no puc dormir. Quan vaig venir fa vint anys a Anglaterra, el sistema sanitari anglès era dels millors del moment. Era un orgull treballar aquí. Ara és caòtic. Passem tota l’estona intentant posar pedaços a un cubell ple de forats, al qual se li escapa l’aigua per tot arreu. La covid ha posat més de manifest allò que els sanitaris ja sabíem. Falten recursos. A Anglaterra, tenim més de 40.000 places d’infermeria per cobrir. Això no és sostenible. De vegades penso que faig més de mag que d’infermer. A l’hospital tenim el que tenim. Cada any hi ha menys pressupost i menys infermers. I a la vegada hem de donar més serveis. Això no es pot sostenir a llarg termini. La covid-19 ha posat de manifest els problemes que han comportat les retallades que hem tingut els últims deu anys. Igual com ha passat a Catalunya i Espanya. I en aquest cas, el nombre d’infermers per malalt encara és pitjor que Anglaterra. Em fa molta pena veure com els polítics juguen a ser populars, i no prenen decisions. Aquí a Anglaterra no hauríem d’haver sortit mai de la quarantena. El 2 de desembre vaig dir que no es podien relaxar les mesures o vindria un tsunami al gener. La resposta va ser que la gent tenia dret de sortir. Aquí ens trobem, al mes de gener, intentant d’aguantar aquest tsunami, fins que tinguem prou gent vacunada. Probablement, la mortalitat els pròxims dies superi les mil. Cada dia anirà augmentant la mortalitat.
—I encara no veiem els casos de Nadal, quan molta gent s’ha reunit amb la família.
—Aquests dies veia gent a Twitter que deia: “Per sort no ens hem reunit aquest Nadal, perquè ara la meva tia ha donat positiu.” Això ja ho sabíem. El problema real és que hi ha molts positius que no es detecten. Fa molta ràbia, però fa deu mesos que convivim amb aquesta pandèmia i encara no tenim un sistema per a detectar les persones positives sense símptomes. No pots culpabilitzar-les. Hauríem de tenir un sistema com els països asiàtics, que en el moment que detecten un positiu, fan proves en massa a tota la regió per a buscar els positius sense símptomes. Si no es controlen els positius asimptomàtics, aquesta pandèmia està descontrolada. Això passa tant aquí com a l’estat espanyol.
“Si no es controlen els positius asimptomàtics, aquesta pandèmia està descontrolada. Això passa tant aquí com a l’estat espanyol.”
—La gran diferència amb la primera onada és que ara sabem com tractar els pacients de covid-19?
—Sí, sabem què hem de fer. Hem aconseguit de reduir la mortalitat a les unitats de cures intensives, però això també significa que hi han d’estar més temps. El problema que tenim ara és el volum. Aquesta variant és molt més contagiosa i, per tant, als hospitals arriba molta més gent. Però també tenim un problema pel que fa al factor humà. El primer cap de setmana de desembre veia fotos de Londres en què es veia com la gent havia sortit en massa als carrers. I ningú portava posada la màscara. Tinc un amic periodista i li vaig trucar perquè no em podia creure que la foto fos d’aquest any. No podia ser que ningú portés la màscara. Per desgràcia, em va confirmar que no era un error. Estem com estem, també, per aquest tipus de coses. I cal ser-ne conscient.
—S’ha dit que aquesta nova variant es contagia més entre infants i adolescents. Ho noteu a l’hospital?
—En la primera onda, bàsicament teníem gent gran. Ara hi ha de totes les edats. Però no sé si és perquè la gent jove no ha pres les precaucions. Sí que us puc confirmar que actualment hi ha més gent jove que ha necessitat ingressar a l’hospital. L’edat mitjana dels ingressats ha baixat considerablement. Per això és molt important recordar que tothom compleixi les mesures. La covid-19 encara s’emporta moltes vides. Ja tenim la vacuna i som molt a prop de la solució, però no és una cosa instantània. Els dos o tres mesos vinents seran molt durs. Demanaria als governs espanyol i anglès que ho tanquessin tot. [Hores després de l’entrevista, Boris Johnson va decretar el confinament domiciliari a Anglaterra.] Sé que és molt radical, però és l’única manera de controlar el virus i salvar vides. Els governs tenen posat el focus en l’economia.
—S’haurien d’haver fet les coses de manera diferent?
—Haurien de canviar la visió, sense persones l’economia també s’enfonsa. Aquest joc que han fet de tancar i obrir no ha funcionat. L’economia també se n’ha anat a la merda. Fem una quarantena ben feta, i anem vacunant la gent. És l’única manera de sortir d’aquesta pandèmia. A l’estiu, ni Anglaterra ni Espanya no van fer els deures. Tothom sabia que el virus seria pitjor a l’hivern. Les segones onades sempre han estat pitjors. Tothom ho sap. Només cal mirar la història. La segona onada de la grip espanyola va ser molt pitjor que la primera. Per què pensaven que ara seria diferent? Els polítics no van voler veure allò que els dèiem els científics. Entenc que de vegades han de prendre decisions que no són populars. Però en temps de crisi, un líder ha de prendre decisions difícils. Si no ho fan, ens portaran a la ruïna. No és casual que tant l’estat espanyol com el Regne Unit tinguin les pitjors taxes de mortalitat a Europa.
“La segona onada de la grip espanyola va ser molt pitjor que la primera. Per què pensaven que ara seria diferent? Els polítics no van voler veure allò que els dèiem els científics.”
—Voleu afegir res més?
—Aquí ja estem preparats perquè en qualsevol moment hagi de deixar el meu despatx de direcció per tornar a la sala de cures intensives. Calculo que d’aquí a una setmana ens arribarà l’onada de Londres, i haurem de començar a anul·lar moltes coses. Estem preparats per quan ens arribi el tsunami. M’agradaria donar notícies positives, però les coses són com són.
