Joan Margarit: encarar la pròpia mort

Joan Margarit havia escrit sobre la mort, sobre estimar en l’absència, però a Animal de bosc, el seu poemari pòstum, fa un pas més. Escriu sobre la pròpia mort. També, sobre el temps d’espera: “Per primera vegada, com una veritat, he sentit que el meu temps s’ha acabat”, diu de manera precisa en un poema, mentre remarca en un altre que ho fa sense por. Aquest és el seu regal. Ell volia que la seva poesia consolés, que fos útil, per això convida a mirar la soledat com una paraula amiga, com una veritat de la qual no cal fugir. I en el seu punt final recorda a qui el llegeixi “que comprendre és l’únic que ennobleix”.

Per presentar Animal de bosc i també per retre homenatge al poeta, avui, a les set del vespre, s’ha fet un acte al Gran Teatre del Liceu, que s’ha pogut seguir en directe des de la web. Margarit hi mantenia una estreta vinculació, i era el poeta resident de la temporada 2020-21. L’acte l’ha presentat Esther Vera l’ha conduït musicalment el director musical del Liceu, Josep Pons. També hi han participat els pianistes Albert Guinovart i Xavier Algans, i el saxofonista i fill del poeta Carles Margarit. Alguns amics de Joan Margarit han recitat fragments de la seva obra pòstuma en record seu: Joan Manuel Serrat, Josep Cuní, Paco Ibáñez, Marcel Riera, Pere Rovira i Josep Maria Rodríguez, per exemple.

Animal de bosc, traduït a l’anglès per Anna Crowe, serà publicat a final d’any per l’editorial Bloodaxe, tal com era el desig de l’autor.

No val la pena de lamentar-se

El mes de març del 2020, quan començava la pandèmia, Joan Margarit es va trobar malament. No era la covid. Era un limfoma. Va passar un mes amb aspirina sense poder fer-se una biòpsia que identifiqués quin tipus de limfoma tenia. Ho explicava ell en una entrevista que va fer un mes abans de morir. Conscient del moment de desemparament en què li tocava viure la pitjor malaltia, deia: “L’única estadística que no tindrem mai seria la de la quantitat de morts que no van poder atendre en un hospital per un problema greu a causa de la pandèmia.”

En aquesta darrera entrevista tampoc no esquivava parlar de la vellesa i de la mort. “L’única cosa que et dóna una certa distància amb la mort és la vellesa, si t’ha agafat llegit. Si no és el cas, més por tindràs. Per què jo ara no estic atemorit i tinc un limfoma que no he aconseguit curar amb nou sessions de quimioteràpia i els serveis que em pot prestar avui la ciència? Home, perquè tinc vuitanta-dos anys, en faré vuitanta-tres aviat i m’agafa llegit. Per tant, no em sento estafat, seria ridícul que em posés a picar de peus perquè en voldria més. És la comprensió del que passa, allò que necessita un poeta més que ningú per a fer un bon poema. Per això un bon poema és un consol, també. Ja no hi ha més temps i no val la pena lamentar-se. Aquest és l’únic avantatge de l’edat.”

Raquel

El llibre va dedicat a Mariona Ribalta, la seva dona, que Margarit explicita que és “la Raquel de tota la meva obra” i comença amb el poema Les dues nevades

Les dues nevades

En veure nevar tant pertot arreu,
tu i jo hem recordat, sense moure’ns de casa,
la neu on vam trobar el nostre amor.
Feia poc que ens havíem conegut
i vam passar aquell dia fins a la matinada
passejant pels carrers il·luminats
per una càlida llum blanca i freda.
Vam descobrir una nova intimitat
que per als dos encara era desconeguda.
La teva mà, enguantada dins la meva,
havia començat a salvar-me la vida.
Lluminosos i foscos han passat seixanta anys:
fins i tot als més durs hi ha hagut l’escalf
d’aquells carrers nevats.
També aquest últim, quan debilitat
pel limfoma i la químio que no em cura,
t’he tingut al costat amb el mateix somriure,
ajudant-me a compondre aquests poemes.
Te’ls ofereixo. Per a mi és un any dels més feliços de la meva vida.