Joan Daniel Bezsonoff: ’La venjança no és ni ètica ni estètica’

En aquests temps d’autoficció, en aquests temps de mirar-se i remirar-se, tenir entre les mans una novel·la que recrea el món de fa cent anys, que et transporta a un món que fou però que ja no és, tenint tot aquest món al cap, fins al detall més mínim, construint personatges a la bella manera d’abans, és un plaer. I això és el que fa Joan Daniel Bezsonoff a La ballarina de Berlín: ens transporta a l’Europa de la primeria de segle XX, al Berlín de la República de Weimar, culte, lliure i alegre, que no veu venir el nazisme, que el desdenya. I ho fa amb un personatge que va existir, el capità de l’exèrcit polonès Jerzy Sosnowski, que va ser enviat a Alemanya per fer d’espia. Un seductor que tenia l’habilitat de satisfer les dones perquè les desitjava, però no les estimava. Un cretí, de fet.

Una vegada, durant el sopar del premi Lletra d’Or, Bezsonoff, que és expansiu i divertit, explicava que les seves èpoques de màxima fertilitat literària eren les que passava desaparellat, entre dona i dona. Que quan estava enamorat la seva literatura se’n ressentia. Arran d’aquesta dada i del protagonista de La ballarina de Berlín, s’imposa començar per una pregunta una mica personal…

Però ell, abans, comença a parlar del premi Mitrofan, que enguany ha atorgat a la reedició d’El món d’Horaci de Vicenç Pagès Jordà. El premi Mitrofan l’atorga Bezsonoff mateix de fa uns quants anys: ‘Com que tots els premis són conxorxats, doncs aquest el dono jo. És curiós que sobretot l’han guanyat escriptors valencians. I ja saps que “este premio carece de dotación econòmica”, però em poden comprar per a guanyar-lo. Una vegada una dona em va retreure que encara cap dona no hagués guanyat el Mitrofan. És per això que sóc corruptible…’

—Us heu tornat a quedar sense dona, benvolgut Bezsonoff?
—Sí, és per això que parlo del premi. Però potser millor que us digui que la resposta a aquesta pregunta la podreu saber l’any que ve, quan surti el meu proper llibre.

—A La ballarina de Berlín hi ha una certa set de venjança, que per això heu construït un nou Casanova.
—No és cap venjança, tot és real, ho podeu comprovar si sabeu polonès. Quan tenia dotze anys vivia a París amb la meva gent (la meva família). I allà vaig començar a sentir unes transformacions del meu cos ben interessants. Era en aquella època que en una revista d’història vaig llegir un article sobre la ballarina de Berlín. Em va quedar gravat. L’article es deia ‘La Mata Hari de la qual es va enamorar Hitler’. Era escrit per André Brissaud i era un extracte del seu llibre dedicat als serveis secrets nazis. I la novel·la neix d’aquest record. Vaig documentar-me i la base de la història és real. I el que no sabia m’ho vaig inventar. Per entendre’ns: la casa és real, l’interior és meu. El personatge del capità Sosnowski era així, ho podeu comprovar en webs poloneses. Jo no sé polonès, però sé una mica de rus i amb l’ajuda del Google Translate… El polonès és molt allunyat del rus, però hi ha paraules i expressions que són molt semblants, fins i tot iguals: ‘La finestra és tancada’ es diu igual en totes dues llengües.

—Fer vostre tot un món com és el centre d’Europa a la primeria del segle XX, un món que reconstruïu ple de detalls i de personatges diferents i ben retratats, un món intens, barrejat i lubricat… és fantàstic. Sovint es troba a faltar a la literatura catalana actual.
—Jo sóc un clàssic, què voleu que us digui. Ja ho diuen que els russos en sabem, d’escriure novel·les.

—Hi ha un personatge secundari, que és de bandera: Spartak Pankowski. Retrata perfectament el capità Sosnowski, quan li diu aquesta frase demolidora: ‘Tu no estimes les dones, les desitges. No és el mateix… Quan parles de dones, es veu que viuen en la teva ment i en el teu desig de personatge. Les entens menys que no als cavalls. Per a tu, les dones són, realment, el segon sexe.’
—Aquest personatge, Spartak Pankowski, és una barreja de mi i d’un cambrer de Perpinyà (la seva germana també hi surt, a la novel·la). Es diu Roland i després Spartacus, i em fa tanta gràcia que per això vaig posar al personatge el nom de Spartak. Ara, la frase ‘Tu no les estimes, les desitges’ és meva. Quan escrius una novel·la tota llenya fa foc. I és difícil de ser el pare de tantes criatures. Per escriure les meves novel·les he de tenir simpatia pels personatges, si no m’encallo. En tinc una que no puc. Aquesta novel·la la vaig tenir aparcada durant dos anys, perquè aquest personatge del capità Sosnowski és un cretí i un covard i em queia molt malament.

—Doncs, com és que teníeu necessitat d’escriure una novel·la al voltant d’aquest personatge?
—Perquè és molt interessant. Perquè permet de parlar sobre espionatge i sobre Berlín. A mi m’agrada viatjar i aquesta manera de viatjar surt més barata.

—Feu servir una llengua més polida que en la novel·la anterior.
—És una llengua més normativa i això la fa més accessible. Amb tot, el llibre conté cites en deu llengües diferents, he comptat: alemany, francès, anglès, rus, polonès, castellà, italià, portuguès, llatí i occità.

—En dos moments de la novel·la parleu de tu a tu al lector.
—És un recurs més modern i una picada d’ullet al lector. En Pagès Jordà em va venir a veure a l’hospital i vam parlar de la novel·la i em va influir.

—A l’hospital?
—Tenia una infecció a la cama. Ara ja estic bé. Em vaig haver de passar un temps a l’hospital. Aquella estada em va fer refrescar l’agenda d’amistats. Per exemple, el meu amic Garcia em va dir: ‘No et vinc a veure perquè em fa pena aquesta situació i em posaria a plorar.’ Ah, us volia dir que la tècnica d’aquesta novel·la s’inspira en el llibre de Nabokov La Défense Loujine. He deixat el segle XIX per entrar en el segle XX.

—Heu escrit sobre la república de Weimar amb voluntat de fer un paral·lelisme amb el moment actual, amb l’auge de l’extrema dreta altra vegada a tot Europa?
—És una coincidència. No hi havia pensat, però certament…

—Com la veieu, aquesta pujada de l’extrema dreta?
—A França, el Front National de Jean-Marie Le Pen era neofeixisme, però l’actual és més d’esquerres que el PP espanyol. El FN de Marine Le Pen és de dretes en tot allò que va vinculat a la moral, però el seu programa econòmic és d’extrema esquerra. És un partit molt estrafolari. Tenen gent molt intel·ligent a dalt de tot, però no tenen bons quadres mitjans. França és un país molt paradoxal, passen aquestes coses. Per exemple, és el país dels drets humans, però en relació amb els drets lingüístics, es troba al nivell de Turquia.

—Tornem al llibre…
—Em va costar trobar el títol. Sempre costen els títols. Si ara publiqués la novel·la Matar De Gaulle li posaria Matar De Gaulle i altres ocupacions. És millor. I ara escric un llibre sobre un amor juvenil i també em costa trobar el títol. En tinc tres de possibles, de moment: 1) El front de l’Est. 2) La professora d’anglès. 3) La basca del Llo.

—Podríem dir que La ballarina de Berlín és una tragi-comèdia?
—No ho sé. Jo dic que és una fantasia. La meva cita preferida, del cantant Serge Gainsbourg, diu que hi ha artistes que avorreixen el públic cantant l’esperança; jo els faig viure cantant la desesperança. És això. Aquesta és la meva màxima, la meva divisa, el meu programa de vida. Jo no puc suportar la gent ploranera: cal mirar de fer broma, malgrat tot. Ahir, rellegint trossos de la novel·la, em vaig fer un tip de riure.

—Tot i que aquesta novel·la no té l’origen en els vincles familiars, com alguns de vostres, sí que hi feu sortir un Mitrofan.
—És una manera de picar d’ullet. Aquest personatge, de fet, és un cantant nord-català amb qui érem molt amics, però que ara ja fa molt de temps que no veig.

—És dels que heu tret de l’agenda quan l’heu renovada?
—Exacte. Ja ho veus, la novel·la és com la vida mateixa. El que m’ha costat més és no embolicar-me amb la llista de les dones que hi surten. He hagut de fer-me fitxes. Digues a l’entrevista que els lectors han de comprar el llibre perquè m’han d’animar. Perquè si no deixaré d’escriure novel·les.

—Deixareu d’escriure novel·les?
—És que em canso molt. És més fàcil escriure guies, no és tan cansat. Saps què m’agradaria? Voldria escriure un diccionari de les dones que he estimat. Però s’ha de ser prudent. Un dels valors que més aprecien les dones és la discreció. El Diccionari de les dones que he estimat em permetria de reviure i reviure i traslladar-me a una altra època, la joventut. I no seria cap venjança. La venjança no és ni ètica ni estètica.