Joan Coscubiela es desfoga

Ahir al vespre es va fer la presentació del llibre del polític d’ICV Joan Coscubiela sobre el procés. Es titula Empantanados. Una alternativa federal al sóviet carlista i l’edita el Grup Planeta, per mitjà d’Editorial Península. A l’obra, l’ex-professor d’Esade explica els darrers mesos del procés català, i critica durament els independentistes, però també Ada Colau i el govern espanyol del PP. Amb aquest llibre Joan Coscubiela es desfoga. Arriba a dir que ‘escriure ha estat com una catarsi. Com anar al divan’.  La presentació va deixar petit l’auditori de la Casa del Llibre de Rambla Catalunya, a Barcelona. Gent dreta als passadissos, gent dreta al fons de la sala, i gent dreta fora de la sala. Èxit de convocatòria per a escoltar durant una hora curta l’autor, l’editor Ramon Perelló i els periodistes Javier Pérez Andújar i Neus Tomàs, sots-directora d’El Diario. Entre els assistents, hi vam veure membres de l’esquerra catalana com ara Lluís Rabell, Jèssica Albiach, Marta Ribas, Miquel Iceta, Jaume Collboni, Joan Herrera, Joan Carles Gallego i Javier Pacheco. Entre les absències, Ada Colau, Xavier Domènech, Albano-Dante Fachin i Àngels Castells. Aquests dos darrers, de fet, no hi surten ni tan sols esmentats, al llibre. I quan ahir al vespre Neus Tomàs va preguntar a Coscubiela sobre Dante Fachin, Coscubiela va respondre sobre Dante Alighieri.

L’obra, segons l’editor Ramon Perelló mateix, neix amb el discurs que va fer Coscubiela al parlament el dia 7 de setembre, quan la cambra va aprovar la llei del referèndum. Aquell discurs es va fer viral: ‘No vull que el meu fill visqui en un país on una majoria pugui tapar els drets dels qui no pensen com ells’, va dir Coscubiela entre aplaudiments dels diputats de PP i Cs. L’autor diu que primer els aplaudiments van incomodar-lo, i més tard no. El llibre arrenca amb aquest fet.

L’obra, i l’acte d’ahir, permeten de tornar a constatar la fixació de Coscubiela amb els independentistes i Ada Colau. Dues de les seves obsessions. L’obra conté una primera confessió interessant: explica per primera vegada que el primer d’octubre no va votar. No va seguir la consigna dels comuns perquè diu que no volia que el seu vot avalés l’1-O. Dit això, Coscubiela també diu: ‘Després he pensat que potser la decisió de no anar a votar havia estat més condicionada pel fet que aquell dia era als peus d’un llit d’hospital, acompanyant la meva mare, que no per raons polítiques. Potser aquell va ser el seu darrer acte d’amor cap a mi, oferint-me una coartada per no haver de decidir entre dues opcions que em produeixen, ambdues, una gran angoixa i desassossec interior.’

El llibre, de 320 planes, va ser escrit durant la tardor passada, quan els independentistes entraven a la presó, una situació que Coscubiela diu que troba injusta del tot. Per tant, diu, ‘em vaig adonar que el sentiment de solidaritat que em despertava el seu empresonament em condicionava i em portava a una excessiva autocensura. Vaig haver de parar d’escriure uns dies, fins a recuperar un cert equilibri emocional.’ A fe de Déu que ho va aconseguir. Autocensura, al llibre, no sembla haver-n’hi, no.

Sobre la violència del primer d’octubre, per exemple, Coscubiela escriu: ‘Els qui hem participat en conflictes laborals i socials sabem la duresa amb què de vegades treballen els cossos de seguretat –tots– i aquell dia no crec que fos més dura que en altres ocasions.’ I de la posició dels comuns sobre el referèndum unilateral, Coscubiela creu que va ser massa tova (‘La Galàxia dels comuns no va voler explicitar nítidament la seva oposició al referèndum unilateral’). A la batllessa de Barcelona Ada Colau li dedica un capítol (‘Ada nos dejó en la estacada’) i ahir va dir que no se sentia decebut per ella, però sí distanciat.

L’obra, en canvi, és un elogi a Lluís Rabell, el comandant de la ‘patrulla nipona’. Patrulla nipona perquè Coscu explica que tots dos se sentien com els soldats enviats a lluitar al Pacífic durant la Segona Guerra Mundial, soldats que no sabien si l’estat major després els ajudaria o els abandonaria. Lluitant contra l’enemic i abandonats pels seus. Això seria la patrulla nipona. I no n’amaga el desencís. ‘Nosaltres reconeixem Barcelona en Comú, i ells a nosaltres no. Aquesta és una frase literal del llibre’, va dir ahir Pérez Andújar en la seva ditiràmbica intervenció inicial. Coscubiela, per cert, va oferir-li de fer la segona part del llibre a quatre mans, no sabem si seriosament o com a mostra d’agraïment.

Neus Tomàs va optar per fer una petita entrevista a Coscubiela davant l’audiència, cosa que va permetre de caçar al vol alguns titulars: ‘Quan Carles Puigdemont diu que els pobles i els estats són en descomposició i Espanya és irreformable, es construeix un imaginari de poble elegit. Per això parlo de soviet carlista. [Catalunya i Espanya] Tenen moltes coses en comú. Espanya no és la societat irreformable que ens pinten alguns. Ni Catalunya som la terra d’un poble elegit.’

L’audiència de l’acte no era claca, però sí molt favorable. No hi vam veure gairebé cap llaç groc, entre el centenar d’assistents. En quatre ocasions van esclatar els aplaudiments i un cop va saltar la rialla quan des de la taula es va comparar el vice-president Oriol Junqueras amb el cardenal Mazarino. Allà, ahir, molta gent va riure.