23.04.2021 - 21:50
|
Actualització: 24.04.2021 - 15:16
Nom sobre nom, albir omnipotent
que saps alliberar-nos de servatge,
en el darrer tombant del meu viatge
pren-me en la teva revolada ardent
El recordatori del funeral de diumenge duia aquests versos de Carner, el poeta que més ha llegit en Joan durant aquest any de malaltia. Els havia triats en Jaume, també filòleg, també tocat per la passió del germà gran.
Aquests dies, a banda la commoció per una mort temuda (anunciada, però igualment temuda), he redescobert en Joan. És un procés que va començar fa quinze dies, quan la Núria, la seva filla petita, d’acord amb ell, em va enviar dos currículums que ens van servir per a escriure’n la biografia i elaborar-ne la llista de llibres.
El Joan que he anat redescobrint és sobretot el “vostre” Joan, el que ens heu dibuixat en centenars de piulets de Twitter i també missatges de correu i de WhatsApp. I en comentaris al bloc i trucades. I papers privats i vídeos que no havia vist… Per això, ara que en sé una mica més, m’agradaria explicar com era aquest home lluitador, treballador, somrient… Un home que era molt més que aquell batlle que la Guàrdia Civil va empentar el Primer d’Octubre.
Sempre lluitant per la llibertat
El compromís polític d’en Joan devia començar de molt jove, però es va oficialitzar quan tenia vint anys i entrà al PSUC i a la Comissió Ciutadana de Solidaritat amb els empresonats de la dictadura. Era el 72. I l’any següent el van detenir. I torturar. Franco ranquejava, però el franquisme era ben viu.
“Dels tres dies de la detenció a comissaria el més fumut van ser les tortures –recordava ell mateix en una entrevista en vídeo–. A mi em van sotmetre a una tortura que es diu el ‘quiròfan’, que consisteix a estirar-te en una taula amb mig cos penjat a fora i anar-te picant als ronyons. Era dolorós. Recordo que relliscava i que picava de cap a terra i en algun moment vaig perdre la consciència i tot. […] Quan et fan tortura psicològica, et vénen ganes de matar-te. Les úniques temptacions de suïcidi de la meva vida les vaig tenir en aquell moment.”
Dos anys més tard el van voler tornar a agafar, però es va amagar. Ja havia acabat la carrera i havia començat a fer classes de català a l’Escola Universitària de Formació del Professorat d’EGB (UAB), a Sant Cugat del Vallès. Als policies, tan eficaços cercant urnes com cercant persones, no se’ls acudí d’anar-lo a detenir a la feina.
(Parèntesi: a casa, la repressió i la persecució no ens deixaven viure tranquils. Un any més tard vam tornar a rebre la visita de la Guàrdia Civil, aquesta vegada per a detenir el pare, acusat d’haver dit unes paraules que no havia dit.)
I per recordar-nos que el malson no s’ha esvaït, el primer d’octubre de 2017 en Joan va rebre aquella agressió bàrbara dels qui no volien –ni volen– dialogar, ni amb ell ni amb ningú.
La llengua i el país, al capdavant
Però, de fet, la primera topada amb la policia havia estat un any abans de la detenció del 73. La culpa la va tenir la llengua, tal com explica ell mateix: “[El 1972] Vaig intentar fer-me fer el carnet d’identitat en català. Vaig anar a la comissaria i vaig omplir els papers en català. Quan el policia ho va veure es va posar fet una fera i me’n vaig anar. Però dos grisos em van agafar al carrer i em van fer entrar una altra vegada. Em van tancar en una habitació i de tant en tant venia el comissari i em deia: ‘A ver, ¿cuál es la lengua oficial del estado?’ I jo li deia que no n’hi havia cap.”
La lluita per la llengua, per l’ensenyament i pel país les duia sempre al mateix sarró. Ho recorda molt bé un piulet de la sectorial d’educació de CCOO, que el defineix així: “Un lluitador incansable per l’educació, la llengua i el país. Militant de CC OO als 70, va elaborar la primera proposta de normalització lingüística del sindicat.”
El seu pas pel PSUC va durar fins el 1987. En un document privat explica que ja havia posat una “condició” quan hi va entrar: “Que si tot anava com el PSUC preveia, en el moment en què s’oferís a Catalunya l’exercici del dret a l’autodeterminació, jo deixaria el partit, perquè no estava d’acord amb la solució federal que proposava per a Espanya; jo era –i sóc– partidari de la independència perquè (dit amb paraules clares) creia –i crec– que amb Espanya no hi ha res a fer.” Quatre anys més tard va entrar a ERC, el partit que no va deixar mai.
Aquesta lluita apassionada per la llengua i el país és la que el duu també a treballar per una educació de qualitat per a tothom. En els dos períodes de feina a l’administració va tenir encàrrecs de pes. En el primer va haver de dotar de contingut la reforma educativa del moment, que més tard acabà essent l’ESO. La seva directora general de llavors fou Carme-Laura Gil, que el defineix així: “Ha estat un dels millors professors que he conegut, incansable, estimador de la llengua, un home que ha cregut que l’educació pot canviar la societat.”
Treballador i afable
Seguir el rastre d’en Joan, saber quines activitats professionals va exercir, té una certa dificultat. Però encara és més difícil de saber en quines tasques solidàries o socials es va arribar a comprometre. “No tenia un ‘no’ per a ningú”, diu la Maria, la seva esposa, a tall de resum. I tot això sense deixar d’escriure i llegir hores i hores, sobretot a la nit. Aquesta capacitat de treball la destaca molta gent que l’ha conegut: “incansable”, “eficient”, “treballador”, “lluitador”… són mots que es repeteixen en les dotzenes de missatges rebuts.
Hi ha moments de la seva vida que te l’has d’imaginar frenètic, desbordat, però jo no l’hi vaig veure mai. Tanmateix, aquests dies, llegint papers privats seus, he descobert que en algun moment es va haver d’aturar. Per exemple, l’estiu del 79. Casat i amb una filla, decideix de preparar-se les oposicions de catedràtic de llengua i literatura catalanes de batxillerat, les primeres que es convocaven. Mentre estudiava, envoltat de llibres i amb l’ajut d’en Jaume que li passava en net els apunts de cada tema, va néixer la segona filla, la Núria. Per acabar-ho d’adobar, en aquell moment havia d’atendre les responsabilitats absorbents del càrrec de secretari d’organització comarcal del PSUC. Va veure que no podria i va demanar que el rellevessin temporalment d’aquestes funcions. Però el partit li va dir que no: “Les raons personals s’han de supeditar a les del col·lectiu”, explicava que li havien dit. Això el va dur a dimitir el càrrec i a començar-se a allunyar del PSUC. Va aprovar les oposicions (fou el número 2 de la promoció) i va tornar a engegar la màquina, però amb un canvi de rumb: “El meu activisme polític anterior es va transformar en activisme professional”, explica.
Efectivament, ací comença la seva etapa més fructífera en l’ensenyament. Fa de professor –i després de director– del Lluís de Peguera, manté l’activitat de formador de professors (a Manresa, a Cornellà i a Badalona) i, alhora, comença a escriure, juntament amb Jordi Grifoll, els primers llibres de llengua de secundària: Jonc, Feix, Marge… Després vénen els de primària i més endavant els d’adults (en total, del 1981 al 2020 surten més de cent cinquanta llibres amb el seu nom). I la feina d’editor. I la tasca important al Departament d’Educació, amb consellers de CiU, d’ERC i del PSC…
Aquesta frenesia es va mantenir fins a la darrera etapa. Abans de caure malalt, combinava la seva activitat absorbent com a batlle de Callús amb les classes que impartia a la Universitat Central de Catalunya, l’aprenentatge d’alemany i fins i tot, encara, projectes de nous llibres.
Tota aquesta energia es combinava amb un tarannà afable, de proximitat amb la gent, somrient sempre, disposat a resoldre problemes. “Afabilitat”, “sempre amb un somriure”, “bona persona”, “senzill, enriquidor”… són mots que ens han arribat com un recordatori aquests dies. “Un home bo, mestre de vida, catedràtic de literatura, compromès, sempre amb el somriure a punt, fet d’ironia intel·ligent i bonhomia autèntica”, diu Ernest Maragall, conseller d’Educació quan en Joan era director general.
Personalment, m’ha impressionat la gratitud de la mare d’un nen autista, que recorda a Twitter com el batlle Joan Badia va rebre el seu fill:
El mes de març de l'any 2018 en Joan Badia, alcalde de Callús ens va rebre a l'Ajuntament. El meu fill feia un treball de recerca sobre el poble i el mestre Joan no ho va dubtar ni un segon.
👇Obro fil pic.twitter.com/s5zFuOzk8V— Marta Cabello (@martona_to) April 17, 2021
Ella amb la càmera a les mans va fer màgia i en Joan i en Pol van parlar de #Callús més d'una hora.
Aquest és el nostre homenaje a un bon home. Descansi en pau.
Una forta abraçada a la seva família i amics. pic.twitter.com/PqR23lxqdb— Marta Cabello (@martona_to) April 17, 2021
El “nostre” Joan
Finalment, voldria deixar escrites quatre pinzellades sobre el “nostre” Joan, el de la família.
Al funeral de diumenge, en Jaume resumia el paper d’en Joan a casa nostra d’aquesta manera: “Fou el gran de nou germans, però en una família en què mai no vam poder dormir tots junts sota un mateix sostre. Ni quan érem vuit, ni quan érem set, ni quan érem sis.” I tots els germans, mentre el sentíem, pensàvem que ara ja érem cinc.
Poc abans el cunyat, en Ramon, explicava quan l’havia conegut: “Un noi rosset d’onze anys, ulleres rodones força graduades, al seminari de Vic. Uns quants galifardeus, una mica més grans que ell, ens hi vam fixar i el vam voler captar per compartir les vel·leïtats catalanistes, mig amagades, d’aquella casa.” Hi havia una llavor i a Vic va començar a germinar, amb el grup acomboiat, de prop o de lluny, per Josep Ruaix.
Jo recordo en Joan com un home ferm, convençut i persuasiu. De la meva infantesa, se’m fa present el dia que em va convèncer que signés els exàmens amb el meu nom de debò i no amb el Jorge imposat. La bufetada que vaig rebre del maestro per aquella decisió fou tota una lliçó: el franquisme entenia que el dret de decidir sobre el meu nom era un acte de rebel·lió. No va ser estèril, no, aquella cleca. I ell ho sabia.
Més tard el vaig tenir de professor de literatura a l’institut. En recordo uns exàmens de pensar, una passió encomanadissa pel Noucentisme i un viatge de tot el grup a Catalunya Nord –durant un cap de setmana, que no era qüestió de perdre hores de classe.
La resta dels germans podrien explicar cadascú “el seu Joan”. Diumenge en Jaume contava com l’havia introduït en l’estudi de la llengua i en l’amor a la literatura, o l’empenta cap a la presa de consciència política, o l’emoció compartida en les nits en blanc… L’Isidre, regidor en el seu primer mandat a l’Ajuntament de Callús, podria explicar la intensitat i la perseverança amb què coordinava l’equip de govern municipal. La Maria, si hi fos, podria evocar discussions acalorades, com ara quan ella va encapçalar la reivindicació perquè els pares fossin tractats de tu i en Joan s’hi va oposar; o quan ell va fracassar en l’intent de transmetre-li les normes de la ge i la jota. En Pep podria explicar les hores compartides a Vic, cada cap de setmana, enyorats de casa, però contents de poder-se veure. En Fèlix podria parlar-ne llargament: del seminari, de la detenció del 73 (en què ell va anar a parar a la Model), de l’acompanyament mèdic en moments de necessitat…
Deixeu-me acabar amb les paraules del record de les filles, la Txell i la Núria, que diumenge van servir per a cloure l’acte de comiat:
“El nostre pare era una persona de pensament crític, que ens va ensenyar a ser tolerants i a no jutjar els altres. A entendre que rere qualsevol comportament hi ha una raó. A anar pel món sempre amb la ment oberta. I així va aplicar-ho amb nosaltres: mai no ens va posar bastons a les rodes i sempre vam tenir el seu suport. També ens va ensenyar i demostrar què significa tenir passions. La seva gran passió era la lectura. Es passava els estius a Cambrils, sota l’olivera, llegint. Ja de petites ens llegia i feia aprendre poesies a l’hora d’anar a dormir. Més tard ens donava cent pessetes per cada llibre llegit. Potser no hem esdevingut grans lectores, però és cert que la lectura ens ha ampliat els horitzons i hem après que mai no s’inverteix prou en llibres o en educació.”
Dimecres vam enterrar les cendres d’en Joan Badia en un racó bonic, tranquil i alegre de Callús. L’Isidre i l’Anna van cantar-li el “Cant de l’enyor“, de Lluís Llach. I el germà petit va recitar-li “En el davallant”, de Carner:
Vindreu encara, alades,
oh imatges, oh tonades,
vora d’un cor transit?
Veuré mai més les fades
pel caminal guarnit
de fulles trepitjades?
Passada ma verema,
la boira veig muntar.
Tant és: fins l’hora extrema
que el mon s’esvairà,
val més cantar que témer
i témer que oblidar.
