Entrevista amb Jesús Rodríguez Fotografía: Albert Salamé

Jesús Rodríguez, de quaranta-tres anys, era un activista social, portaveu de l’assemblea d’okupes durant anys, que un bon dia es va passar al periodisme, diu, cansat de veure que els periodistes informaven malament. ‘En lloc de queixar-me, vaig posar-m’hi.’ Ara és l’editor de la Directa, una revista de paper i diari digital amb més de 300.000 visualitzacions mensuals de mitjana. Puntal del periodisme cooperatiu a casa nostra, la Directa és un mitjà que no té director. S’hi prenen les decisions col·lectivament i té una publicitat volgudament limitada. Aprofitant que ara ha renovat el disseny, entrevistem Jesús Rodríguez, editor de la revista, un dels membres del seu grup d’investigació periodística i també tertulià amb Mònica Terribas a ‘Els matins de Catalunya Ràdio’. Hi parlem bàsicament de periodisme, de poder i de la seva persona. Ho fem asseguts en un dels bancs de la plaça d’Osca, al barri de Sants de Barcelona.

Per què heu remaquetat la Directa?
—El grup de gent que s’encarrega del disseny veia que tacava massa. Moltes tintes, molts colors. Una qüestió de presentació, que hi hagués més blanc i més negre, que tingués una presentació que transmetés més rigor. La seva visió era aquesta.

El 80% dels ingressos de la Directa us arriba a través de subscriptors en paper. Per què feu pocs diners amb publicitat?
—Perquè tenim un codi ètic sobre publicitat molt rigorós que ens impedeix segons quin anunciant. No únicament no acceptem Íbex-35. Tampoc no acceptem publicitat de constructores, empreses amb condicions laborals pèssimes o amb impacte medi ambiental fort. Tampoc no ens ho proposen, eh? En publicitat nosaltres ens dirigim sobretot al sector cooperatiu, cultural i alguna publicitat institucional, poca. I seleccionant: si l’Ajuntament de Barcelona fa una campanya sobre violència masclista, l’acceptem. I si és una campanya sobre l’Ajuntament com a institució, no. Nosaltres busquem la via de la subscripció, molt més segura i sòlida. I això es fa a través del paper. Aquí hi ha la clau. La gent acaba consumint actualitat a la nostra web i els continguts del paper són uns altres. Temes més llargs i aprofundits, que només s’ofereixen en paper.

Fotografía: Albert Salamé.

Sou l’editor en paper de la Directa. Què vol dir?
—L’edició vol dir rebre els textos, que fan tots els col·laboradors, revisar-los, comprovar que la informació que hi surt sigui veraç. Dades, referències geogràfiques, d’empreses, noms, cites. Ho verifiquem abans de passar-ho a la correcció.

També escriviu peces.
—Sobretot del grup d’investigació. Tenim un petit grup de cinc o sis persones que ens dediquem a fer recerca específica: àmbits repressius, abusos de forces i cossos de seguretat, judicials, urbanisme, grups d’ultradreta. Àrees en què ens hem especialitzat i tenim força coneixement.

I ara què prepareu?
—….

Entesos. I coses que hàgiu fet?
—Estat infiltrat, per exemple. Investigar la infiltració d’agents de la policia espanyola, el Grup 6, en moviments socials, per aconseguir confidents en canvi de sou. En el cas concret de Quim Gimeno que vam publicar volien que s’infiltrés en ateneus de l’entorn llibertari de Barcelona. Va ser bastant complicat, però va sortir bé. Tan bé que aquella peça periodística va servir per a obrir un procediment judicial contra aquells agents, ara encausats per coaccions. Aquest Jordi que vam desemmascarar no és el Jordi del Rivera Saratoga. Són dos Jordis diferents. Aquest es dedicava a crear una xarxa de confidents. N’érem coneixedors, però no havíem pogut demostrar-ho mai. I una persona ens va venir a veure, perquè el volien de confident. I va voler continuar la relació amb el policia perquè a la Directa poguéssim documentar-ho. Vam fer el vídeo de la trobada. I no era fàcil perquè aquesta gent funcionen amb contravigilància. Quan vam fer l’enregistrament, ells tenien gent que els vigilaven a ells.

Sobta que tenir infiltrats sigui il·legal. No és legal?
—L’actual legislació dels serveis secrets, que diu què pot fer i què no pot fer un agent i un confident, actualment té alguns buits legals. Hi ha coses que poden fer i coses que no. Un confident no pot fer una cosa il·legal per encàrrec d’un policia, per exemple. Hi ha moltes interpretacions i és un terreny fangós. Aquests policies es mouen en aquest terreny.

Ja que parlem de confidents: per què durant anys us fèieu dir Albert Martínez, si el vostre nom és Jesús Rodríguez?
—Albert Martínez era el nom que feia servir un infiltrat del CESID, ara CNI, que va arribar a Barcelona l’any 1991, just al començament de la primera guerra de l’Irac, quan a Barcelona i València hi havia uns quants desertors de l’exèrcit. Persones protegides i amagades per organitzacions antimilitaristes. Albert Martínez tenia l’encàrrec de localitzar aquests desertors i es va infiltrar en el Casal de la Pau. El seu cas es va fer famós, perquè es va destapar. I al final tots els portaveus de l’assemblea d’okupes a partir de l’any 1995 a Barcelona, i jo n’era un, ens dèiem Albert Martínez, fent escarn del personatge. Vaig deixar-lo de fer servir quan vaig deixar de sortir als mitjans.

Dèieu que havíeu fet periodisme perquè no us agradava com ho feien els periodistes. Ha pagat la pena, el pas?
—Sí. És apassionant. Molts de nosaltres, a la Directa, no hem fet la carrera de periodisme. Alguns sí. I ens ha vingut de vocació, potser forçada. Jo no vull que les coses siguin així. En lloc de queixar-me, m’hi poso de colzes. He vist pràctiques, durant molts anys, que m’han semblat antagòniques amb la professió. Uns graus de connivència i relació personal i de seguidisme amb el poder que si fossin públics escandalitzarien. Això no és periodisme. És tenir una bona entesa amb el poderós de torn perquè et col·loqui aquí o et col·loqui allà. O perquè et doni exclusives. Hi ha molts periodistes que segueixen aquest patró. I uns quants que no. I té valor.

Fotografía: Albert Salamé.

Ara aneu a la tertúlia de Mònica Terribas. Com us ha rebut l’establishment del periodisme?
—El tracte és sempre cordial. No puc especular sobre si el tracte cordial és honest o no. Però sí que és cert que a vegades veig persones que parlen en una tertúlia i penso que no parla per ell, sinó pels interessos d’un altre. No puc deixar d’imaginar-me els fils que surten d’aquella taula i porten a un despatx que no té res a veure amb el periodisme. Sí que ho veig. I sí que ho penso. Però tampoc no ho puc demostrar empíricament.

Quina és la informació que esteu més content d’haver tret a la llum pública?
—Les coses que tenen a veure amb persones molt anònimes que consideren que vivim una extrema injustícia i no els fas cas ningú. El cas del 4-F, per exemple. Una gent que vaig conèixer a la porta del jutjat de Lluís Companys sol, sense ningú. Cap periodista. Durant setmanes. Però la contundència, el sentiment amb què ho transmetien –era obvi que no sé si el 100% era veritat–,gran part sortia de l’ànima i era clar que no mentien. I al final, deu anys després, es publica una història que té transcendència, perquè es demostra que feia deu anys que ens enganyaven. No mesos, no. Deu anys!

A mi ara m’agradaria saber qui va llençar el test.
—Ho vam intentar, però no ho va voler. Vam fer el contacte. Vam localitzar la persona que el coneixia, i vam demanar-li de quedar. I no ho va voler.

Quina història, aquesta persona també. Veient que empresonaven uns innocents, i ella callant.
—Sí, sí.

La batllessa de Barcelona també prové dels moviments socials. No hi ha el perill que si tots els activistes es passen al poder, la ciutat es quedi sense moviments socials?
—Quan van crear la candidatura, Barcelona en Comú, va haver-hi la por que passés. Però crec que molta gent dels moviments socials va quedar al marge d’aquesta candidatura, i crec que ha estat positiu. Ha estat positiu de no perdre una certa vertebració als barris, que crea teixit, que genera autodefenses, crítica amb el poder. És que si no, que la crítica al poder a Barcelona sigui de la dreta, què voleu que us digui… No crec que sigui gaire positiu, ni tan sols per a l’ajuntament. Crec que s’ha quedat a mitges. Hi ha una part d’activistes dels moviments socials que estan a la institució, però una part destacable que no hi ha entrat, que fiscalitza des de fora, que fa crítica dura. Ara, sí que ha perdut gas. L’activisme a Barcelona no té tanta força. És cert. Però no hi ha hagut descapitalització total.

L’altre perill de la Directa seria l’absorció per part de la CUP o uns altres partits d’esquerra. Mitjà ‘al servei de’.
—A la Directa, cada vegada que una persona del col·lectiu fa el salt d’incorporar-se a una llista, el traiem de la llista de Telegram, l’apartem de les funcions que tenia, de tot. És automàtic. Ho vam fer amb David Fernández i ho hem fet amb més casos.

D’aquí a deu anys encara us veieu fent de periodista?
—Ja no canviarem, a hores d’ara. No és una vocació de quan tenia quinze anys, que volia ser meteoròleg, però sí que és veritat que hi hem posat molta energia, molta imaginació, per construir un mitjà de comunicació de funcionament cooperatiu, tant en l’àmbit de presa de decisió com en el funcionament. Ens hem trencat molt les banyes per obrir aquest camí. Ara han aparegut molts mitjans cooperatius, i com més n’hi hagi, millor. Vam haver de pensar molt de com fer-ho. Ara hi treballem onze persones, a la Directa. Nou a jornada completa i dues a mitja jornada.

Fotografía: Albert Salamé.

Amb un sou que els permet de viure?
—Mileuristes. Net, són 800 euros. Mirarem d’apujar-ho. Dissabte que ve tenim l’assemblea general i l’objectiu per a l’any vinent és millorar les condicions. La campanya que hem fet amb el redisseny ha anat molt bé.

Éreu famós per ser capaç de viure amb 300 euros el mes.
—Sí. Pensa que jo sóc un dels dos de mitja jornada. [Riu.] Es pot viure amb 300 euros al mes. I tant que sí. Tot depèn de com tinguis l’habitatge, és clar. Això ho has de tenir solucionat.

Entenc. I sempre heu estat en cases ocupades?
—Sí. Des que tenia dinou anys. I en tinc 43. Fa 24 anys.

A quines cases heu estat?
—Kasal del Guinardó, Cine Princesa, Blocs del Centre, Sant Marc 2 de Gràcia, Los Gatos, Hamsa, Can Vies, el Palomar, les Cases del Carrer no sé què, Can Masdéu, una caseta de la Bordeta molt petiteta, les Cases del Carrer Miquel Àngel, Colònia Castells, i on estic ara.

No parlem pas d’una vida de parelleta i nens, veig.
—[Riu]No, no. Sempre en grup.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]