Jaume Padrós: ‘Fins a la primavera haurem d’anar aplicant aquestes restriccions curtes periòdicament’

‘No estem igual que a la primera onada, però tenim els professionals cansats.’ Amb aquesta la contundència i preocupació s’expressa el president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós. Assegura que malgrat que la corba de contagis es comença a frenar, no n’hi ha prou, continua havent-hi massa contagis. I, cosa més preocupant: la projecció d’ingressos hospitalaris es manté a l’alça. Padrós alerta: si això no canvia, caldrà prendre mesures més contundents. S’haurà de fer un curtcircuit de quinze dies, és a dir, un confinament domiciliari curt però intens. ‘Si no s’hi fa res, els contagis aniran creixent i el sistema sanitari no ho podrà suportar.’

—En quin punt està al país?
—La realitat és que tot Europa està en un moment molt crític de la segona onada. S’han hagut de prendre decisions molt dràstiques. A Catalunya, sembla que hi ha hagut una certa resposta a les decisions que es van prendre ara fa setmanes, però no es pot descartar que hàgim de fer un reset.

—Què voleu dir? Que caldrà un confinament total?
—Segurament caldrà un confinament domiciliari de quinze dies o tres setmanes. En alguns països europeus ja es parla de la necessitat de fer parades curtes però intenses per evitar allò que és inevitable. Si no s’hi fa res, els contagis aniran creixent i el sistema sanitari no ho podrà suportar. Si no s’atura la projecció d’ingressos hospitalaris, és obvi que s’haurà de fer una aturada. Encara que la transmissibilitat baixi, com passa, si no baixa la projecció d’ingressos s’hauran de prendre decisions dràstiques. I de fet hi ha països que ja n’han pres. Ho han fet perquè tenen en compte quins recursos sanitaris tenen. Al final, allò que fa que es decideixi de fer-ho abans o després té a veure amb la capacitat de resposta assistencial.

—Això que passa és un ‘déjà-vu’ d’allò que va passar al març?
—No estem igual que a la primera onada, però tenim els professionals cansats. Estan esgotats, tant psicològicament com físicament. La primera onada va ser molt bèstia, vam fer medicina de guerra. La gent només d’imaginar-se que pot tornar a viure aquella situació s’atemoreix. Però ara ens trobem en una situació de calma tensa. Rectifico, no és calma, estem a l’expectativa de què passarà els quinze dies vinents, perquè és veritat que la corba de creixement de contagis s’ha aturat, però continua havent-hi molts contagis. Tenim xifres molt altes. I el creixement dels ingressos continua pujant. Si no varia aquests dies, s’hauran de prendre decisions més contundents. De fet, fins a la primavera haurem d’anar aplicant aquestes restriccions curtes periòdicament. Hi ha gent que ho veu de manera calamitosa, però molt pitjor seria que deixéssim d’actuar, perquè voldria dir que al final hauríem de confinar com al mes de març. Això sí que seria un desastre per a l’economia.

—I quan es decideix que s’ha de prendre aquesta decisió?
—Al final el paràmetre principal és la capacitat que té el sistema sanitari de fer d’escut protector. Si pot petar, que és l’alerta que vam donar la setmana passada, darrere seu petarà tot. Ara, el sistema sanitari continua al límit. Per tant, com us deia, si no milloren les xifres, s’haurà de fer un curtcircuit de quinze dies. Un temps curt i intens, que eviti que s’hagi de fer un confinament més llarg.

—L’altre dia la sociòloga Cristina Sánchez Miret deia que el fet de posar una data pròxima al vaccí, i haver fet creure que això ho tornaria a canviar tot, podia ser contraproduent. Què en penseu?
—Crec que entre els que parlen i han d’informar, s’hi barreja l’explicació de la realitat i el desig sobre què voldríem que passes. Com a societat encara tenim lliçons a aprendre. Aquest virus no és el primer que surt d’on surt, i per tant, la possibilitat que en vinguin de nous hi és. Segurament l’any que ve les coses milloraran amb l’arribada del vaccí i els tractaments, però tindrem més virus. Per una altra banda, nosaltres formem part de la generació d’europeus que més bé hem viscut en tres mil anys. Si excloem les guerres dels Balcans, és l’etapa de la història més llarga que hem viscut sense guerres ni epidèmies. La capacitat de resiliència d’aquesta generació és bastant baixa. Hi ha persones que s’ofeguen amb un got d’aigua perquè no poden anar a sopar o no es poden trobar amb els amics. Segurament no ho vam explicar prou bé quan va acabar la primera onada. Hi havia el desig de tornar a la normalitat, i hi havia la creença que el virus se n’havia anat. I ens vam equivocar. Però fixeu-vos, hi ha països on s’han fet les coses relativament bé, com ara als Països Baixos, i ara estan pitjor que nosaltres. Per tant…

—L’altre dia vau ser crític amb unes declaracions que va fer el doctor Baselga.
—Dels vaccins, està molt bé que se n’informi, però també s’ha de tenir en compte qui n’informa i per què n’informa. No és igual que ho faci un investigador independent, que algú que representa uns productes. Aquest desig de donar una resposta positiva a l’expectativa que té la societat, s’ha de controlar fins a un cert punt. És raonable de pensar que el 2021 tindrem el vaccí, però la gent s’ha de mentalitzar de dues coses. La primera, fins que no el tinguem no podem abaixar la guàrdia des del punt de vista del comportament. I fins i tot quan el tinguem, no ho podrem fer del tot. Abans haurem d’aconseguir la immunitat de grup. A més, cal ser conscients que no tothom es podrà vaccinar, com ja ha passat amb moltes altres malalties. Per tant, les vies de contagi s’hauran de continuar extremant, sobretot perquè tot això ha vingut una mica per no moure’s d’aquí. Observeu que als països que ara surten de l’hivern, mai no s’hi havia registrat tan poca grip.

—I això és per les mesures de protecció contra la covid-19?
—Això té tres raons. La primera, la gent s’ha vaccinat més que mai contra la grip. La segona, les mesures de prevenció contra la covid-19 han funcionat també contra la grip, perquè en definitiva són les mateixes. I, finalment, segurament la competitivitat entre virus ha afavorit la covid-19. Probablement, una vegada s’hagi acabat tot plegat, els ciutadans hauran de continuar prenent aquestes mesures de protecció, com ara rentar-se les mans sovint, mantenir la distància o evitar els contactes si no es troben bé. Esperem que la covid també s’acabi convertint en una espècie de grip, però de moment no ho podem assegurar. És veritat que per la informació que ens arriba és raonable de pensar que l’any que ve podrem disposar de diferents tipus de vaccins. Fins i tot, alguns laboratoris ja n’han fabricat esperant que els resultats de l’última fase siguin satisfactoris. El 2021 el veig amb optimisme, però no ens podem relaxar.

—Parleu d’un sistema sanitari en tensió. L’atenció primària és la més col·lapsada?
—L’atenció primària fa mesos que treballa molt, i sense parar. A diferència d’allò que va passar a Madrid, aquí vam aconseguir de mantenir la cosa estable, malgrat que les xifres no eren bones durant els mesos del juliol a l’octubre. I això ha estat gràcies a la feina ingent que ha fet l’atenció primària. Són els que han aguantat el pes de la pandèmia. Ara aquest pes s’ha repartit. La feina ha arribat també als hospitals. I allò que realment és perillós és que els hospitals hagin de deixar la feina que tenien prevista. Ja hi ha hospitals que desprogramen activitats no covid. Si això creix, seria una notícia molt negativa. Som al llindar. El sistema sanitari al març, a l’abril i al maig es van dedicar només a la covid-19. Això va endarrerir i interrompre molts processos. És veritat que els més urgents es van atendre, però tots els diagnòstics precoços i molta atenció es va demorar. Tot això es va recuperar, però tornem a trobar-nos en una situació complicada. Actualment, el sistema sanitari és a punt del col·lapse perquè ara ho fa tot. Per què pateixen tant els professionals de l’atenció primària? Perquè veuen que la covid absorbeix tota l’activitat que haurien de destinar a altres patologies. Això angoixa molt els professionals.

—I com es pot solucionar?
—La gent es pensa que l’atenció primària només són els metges i les infermeres, però hi intervenen més professionals. Hi ha gent que té un paper molt important en l’àmbit administratiu, o fins i tot en el sanitari, però amb menys intensitat, que no són necessàriament metges o infermeres. Han de ser supervisats per ells, però no n’han de tenir la titulació. Aquesta gent té un valor molt important. Parlo per exemple dels rastrejadors o de tots els professionals que s’ocupen de la gestió burocràtica o administrativa.

—Però precisament hi ha metges i infermeres que es queixen que han d’assumir part d’aquesta feina, com ara les baixes.
—Exactament. Per això crec que una de les prioritats és contractar més gent d’aquest perfil. A més, és una opció que no és tan cara, perquè no necessitem personal especialment qualificat. El sistema en aquest moment necessita gent amb capacitat de gestió administrativa. S’han de formar, però després podrien fer molta feina.

—Però llavors caldria que els rastrejadors depenguessin de l’atenció primària, i no de Ferriovial?
—No, quan parlo d’atenció primària també em refereixo a aquest personal. El Departament de Salut ha de passar el pressupost als equips perquè puguin gastar-se’l en allò que necessiten. Si es prenen les decisions centralitzadament, es perdrà efectivitat. Crec que el departament això ho ha entès. Ja va anunciar que ho prioritzaria. El problema és que, de vegades, l’administració és massa lenta.

—Part del col·lapse de l’atenció primària és pel nombre de proves PCR que han de fer. El canvi de protocol que ha presentat aquesta setmana Salut amb les proves d’antígens pot dur un canvi?
—Podria ser, però s’haurà d’avaluar. L’experiència va variant segons el moment epidemiològic. Tot dependrà una mica de què passi els dies vinents. Les proves d’antígens tenen unes certes indicacions, i si s’utilitzen correctament són una arma molt eficaç. Ara, també tenen limitacions. Per això crec que per a determinades actuacions ens anirà molt bé de poder-los utilitzar, i per tant, seran un element important.

—Hi ha hagut prou preparació per a aquesta segona onada?
—No, no ens hem preparat. Els governs no s’han preparat prou. Segurament hi ha molts motius. La pel·lícula del coronavirus no s’ha acabat. Aquí hi ha molta gent que diu que les coses no s’han fet bé, i en part tenen raó. Es va fer un desconfinament massa ràpid i la gent es va pensar que el virus havia marxat. Es va fer creure a la gent que en un país de sol, a l’estiu no hi hauria problemes. Però la covid-19 no se n’havia anat. De fet, l’atenció primària pràcticament no ha descansat. Ara, aquí només hi ha un dolent de la pel·lícula que és el SARS-CoV-2.

—Fa pocs mesos dèieu en una entrevista a VilaWeb que la sanitat catalana necessitava cinc mil milions d’euros més. S’ha fet res sobre això?
—Nosaltres ho hem explicat a tot arreu, sobretot als polítics. Que consti que no demanen cinc mil milions de cop. Som conscients de quina és realitat. Però en quatre o cinc anys hem de posar en el sistema sanitari català aquesta quantitat per acostar-nos al PIB que s’hi dedica a Europa.

—Però hi ha hagut resposta dels polítics?
—Com a president del Col·legi de Metges de Catalunya he demanat que les trenta propostes que vam presentar, i en les quals hi ha aquesta inversió de diners, no tan sols les assumeixi el govern actual, sinó que formin part dels programes electorals dels partits que es presentaran a les eleccions del Parlament de Catalunya. De moment, tinc la conformitat verbal d’alguns. Espero que sigui una posició unànime de la majoria de forces polítiques que permeti que hi hagi un consens. Aquesta trentena de punts s’han de convertir en un full de ruta per a la sanitat, amb independència de qui mani.

—Però el govern de la Generalitat de Catalunya sí que ha fet coses aquests últims mesos. Ha invertit en la construcció ràpida de cinc hospitals. Era prioritari això?
—Ara som enmig de la pandèmia. Ja us he explicat què és per mi la cosa més prioritària: augmentar el personal no clínic de l’atenció primària. Això sí que és un element estratègic que serà permanent. Des del punt de vista econòmic? Haurem de veure quin és el pressupost de la Generalitat. És veritat que durant aquesta època tan complicada s’ha gastat molt més que no s’havia pressupostat, però encara no sabem cap a on anirà la tendència. Pensem que el pressupost del Departament de Salut, malgrat els esforços fets, encara és el pressupost del 2010. Falta molt per recórrer.

—Però hi són, aquests diners?
—No farem trampes: aquests diners la Generalitat no els té. Si no hi ha un reconeixement de part de l’estat a l’hora d’invertir en el sistema sanitari, no ens en sortirem. Per això és important que els partits d’àmbit estatal també ho tinguin clar. Aquestes propostes ja les hem fetes arribar tant al ministre Illa, com als partits que hi ha al congrés espanyol. També és prioritari de posar tots els focus en els projectes de fons europeus.

—Deia això d’aquests hospitals, perquè sorprèn que constantment es digui que falten metges i infermers, i ara pensin a obrir nous centres. D’on sortiran aquests professionals?
—És una bona pregunta, que no us puc respondre.

—Però hi ha un dèficit clar. Aquesta setmana la Generalitat ja ha tornat a demanar la col·laboració d’estudiants i sanitaris jubilats…
—Som en un moment excepcional, cal aprofitar tots els recursos existents. També s’hauran de tornar a utilitzar els recursos privats, com es va fer a la primera onada. Aquí hi ha dos debats de fons relacionats. Per una banda, a l’estat espanyol ningú no ha avaluat quants professionals necessitem per a funcionar. Ningú s’ha qüestionat quants metges necessitem i de quines especialitats han de ser, per exemple. Un cop sapiguem això, caldrà adequar les formacions segons les necessitats del país. Això no s’ha fet mai a l’estat espanyol. A Catalunya tampoc. Encara que n’hi ha hagut alguna voluntat per part del departament, no s’ha aconseguit mai. Per una altra banda, tinguem en compte que cal mirar també quin model d’organització volem. Segons això necessitarem més o menys professionals en cada àmbit. I, finalment, també hauríem de determinar quins recursos necessitem.